Tota forma d’art és política. Una idea que deriva en mantra per a molts cineastes que creuen que una visió del món, impregnada en la pel·lícula, és també una manera de comprometre’s amb ell. El Reino i BlacKkKlansman coincideixen a cartellera, i ambdues aborden la qüestió política de manera directa, fermes en la recerca d’una reacció agitada, d’urgència, en el seu públic.
El Reino no tracta cap cas concret, però casos reals són la inspiració i guia de la seva trama. BlacKkKlansman es basa en un cas real, i l’estupefacció de l’espectador mentre va descobrint la història no pot portar més que al desconcert. La versemblança s’imposa a El Reino gràcies al pols de Sorogoyen (potser més per la direcció que pel propi guió) i en canvi a BlacKkKlansman es qüestiona en tot moment. Spike Lee presenta bons i dolents, i la caricaturització és un punt a favor del seu posicionament (ells són els dolents, són retardats mentals, sembla dir); Sorogoyen situa com a protagonista al corrupte, l’humanitza i busca la identificació, amb clara voluntat de denunciar com d’interioritzat tenim l’abús, com de natural ens sembla agafar el que volem sense importar-nos res més. Les dues cintes juguen amb el canvi de to (Lee de manera constant, Sorogoyen cap al final), portant la ironia i la negror fins a fronteres relliscoses, en un crescendo d’acció i tensió que condueix a l’espectador just al lloc precís, a punt per al cop de gràcia final.
Com es fa front a la darrera escena connecta els dos films de manera incontestable: són dos finals demolidors, que evidencien una realitat (ficcionada o no) que es transmuta en cop de falç, en una interpel·lació directa a l’espectador on el cine podria ser només l’excusa. Una descàrrega de còlera que entens de manera clarivident. Finals poderosos i eficaços però que, degut al seu efectisme, poden córrer el risc de veure compromesa la seva finalitat.
Eisenstein, exponent de l’ús del llenguatge cinematogràfic al servei de la missió política, postulava per una reacció en cadena que portaria en darrera instància a activar a l’espectador: “es tracta de realitzar una sèrie d’imatges composades de tal manera que provoquin un moviment afectiu, que a la vegada susciti una sèrie d’idees. El moviment va de la imatge al sentiment, del sentiment a la tesi”. Si bé les idees que hi pugui haver rere El Reino o BlacKkKlansman estan fortament arrelades en una part important de la societat (probablement, el públic d’aquestes cintes), una societat que tant Lee com Sorogoyen titllen d'”endormiscada”, aleshores, és realment efectiva la fuetada rabiosa a les nostres consciències? És vàlida com a pretext per la culminació d’una experiència cinematogràfica? És possible el vincle directe entre la ràbia i l’acció en una esfera d’extrem individualisme? Aquí cadascú pot exercir la seva tesi. Per sort, l’art no és política.