Corre l’any 1975 i els portuguesos, després de la Revolució dels Clavells, es retiren de les colònies. La independència d’Angola queda fixada per l’onze de novembre d’aquell mateix any, però esclata la guerra civil. El país, ric en minerals i petroli, esdevé una peça clau de la Guerra Freda: els ianquis mouen els fils del FNLA i els soviètics donen suport al MPLA. Enmig de l’èxode, el foc creuat i les massacres, el reporter polonès Ryszard Kapuściński aterra a Luanda per seguir el conflicte de ben a prop.
Un dia més de vida (Another day of life, 2018), pel·lícula d’animació dirigida pel binomi Raúl de la Fuente i Damian Nenow, adapta el relat que Kapuściński va fer d’aquells dies. Ho fa a través d’unes il·lustracions precioses, a vegades excessives, sempre a punt de fragmentar-se, que suavitzen la cruesa d’alguns escenaris; a estones salta a la imatge filmada i esdevé documental per projectar una mirada retrospectiva sobre els fets a través de diversos testimonis encara vius –una maniobra enriquidora que, malgrat tot, acaba trencant el ritme de la narració.
Els personatges transiten pel fil de la Història i les seves vides s’empapen de la incertesa que governa el país. Són sempre al caire de l’abisme, empesos per una curiositat innata i la voluntat d’explicar un món que es transforma davant seu. Sota aquesta llum es gesten amistats que ja no esperen res –i per això, potser, són sinceres– i cada dia és un dia més de vida. Tot el caos es condensa en una sola paraula, confusão, que diu aquesta absència d’ordre i el nou ordre que empeny per néixer, la desfeta d’una terra, la foscor, les tensions que fluctuen fins a esclatar en guerra. Les vides són tan fràgils que gairebé no valen res i, alhora, la intensitat del moment les ancora rabiosament al temps, a l’espai.
Sota aquestes circumstàncies, la memòria esdevé l’únic lloc on aferrar-se, i és aquí on el periodisme es magnifica i es fa raó de vida: escriure, retratar, per donar veu i deixar traça. També és aquí on es desdibuixen les fronteres entre periodisme i literatura i se’ns revela l’espai intersticial on germinen les obres d’autors com Ryszard Kapuściński o Svetlana Alexievich.
La pel·lícula planteja temes d’allò més interessants, com ara la responsabilitat dels periodistes en la cobertura d’un conflicte, tenint en compte que la seva presència i producció poden alterar el curs dels esdeveniments. No obstant, els interrogants queden sempre en segon pla, a l’ombra d’un Kapuściński santificat. Els manca solidesa i reflexió, insisteixen a desfer-se, com les imatges, que es desintegren una i altra vegada en un recurs que acaba resultant aclaparador. Un dia més de vida brilla quan arriba a captar l’emoció febril dels qui s’aboquen a l’abisme de la Història i ho sacrifiquen tot per la pervivència d’uns ideals, i perd força quan es deixa endur per l’entusiasme de l’homenatge idealitzat.