All posts filed under: Portada

Las Herederas

El debut del cineasta paraguaià Marcelo Martinessi és la crònica de la decadència i enfonsament d’una burgesia anèmica, raquítica, que trontolla en un present canviant. Les seves protagonistes, Chela i Chiquita, són hereves d’un patrimoni en disminució constant: una casa cada cop més buida de quadres, de mobles, de coberteria, que s’han d’anar venent per tirar endavant. També són hereves d’una paràlisi que semblar marcar les normes del joc, com als contes dublinesos de James Joyce. Aquí, però, no hi ha epifania: tan sols una remor de fons, discreta, progressiva, que va creixent. A mesura que Chela pren consciència d’aquesta paràlisi, així ho fa la posada en escena, convertida en mirall subtil de la passivitat i el dinamisme interns a través del treball de càmera. Parlàvem de Joyce i podríem parlar també de Lucrecia Martel i La Ciénaga (2001), una altra pel·lícula travessada per les diferències de classe i raça, i on l’estat letàrgic d’un sistema caduc pren una forma encara més directa: el confinament al llit. També allà és el desig qui marca la …

Dolor y Gloria

“Creo que fue Cocteau quien dijo que la belleza puede resultar dolorosa. Supongo que se refería a la belleza de las personas, yo creo que las situaciones que entrañan momentos de belleza inesperados y extraordinarios pueden hacerte saltar las lágrimas, lágrimas que se parecen más al dolor que al placer. Lágrimas que ocupan en nuestros ojos el lugar de los ausentes.” Pedro Almodóvar En sortir del cine em van venir les paraules del Prof. Evans (2002) quan ens parlava del trànsit de l’obra d’Almodóvar de comedies of desire al drama passional, un drama passional que, segons Poyato (2015), va arrencar amb la Flor de mi secreto i que esdevé la porta d’entrada als drames manifestament corporals, vertebrats al voltant del desig, el dolor, la pèrdua i la mort. I és que Dolor y Gloria (2019) posa en escena la sublimació de tots els elements del procés creatiu d’Almodóvar en una única obra i es converteix més que una pel·lícula, en un testimoni i un manifest sobre el concepte d’autoria i el fet creatiu en ell mateix. …

TAKE FIVE (Març 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/   Carga maldita (Sorcerer – William Friedkin, 1977) Recientemente se ha estrenado en Netflix la última película de J.C. Chandor Triple Frontera y, en casi todas las reseñas que he leído sobre ella una película se nombraba a menudo: Carga Maldita, de William Friedkin. Películas que se inspiran y se retroalimentan: durante su visionado no he podido evitar acordarme no solo de Apocalypse Now (otro rodaje infernal, esa maldita escena del puente…), sino también de Deliverance. El argumento trata del instinto de supervivencia contra (también) una naturaleza desatada, con un estilo que, a veces, da la sensación que solo se podía conseguir en los años 70. Friedkin consigue la proeza de hacernos desear que unos tipos indeseables sobrevivan a una última apuesta, una misión suicida consistente en trasladar camiones llenos de nitroglicerina a través de la selva, como última oportunidad de dejar de ser muertos en vida. Y cómo lo consigue. Cristina Peris. [Disponible a Filmin]   After life (Ricky Gervais, 2019)   Sis episodis que fusionen la …

Berlinale 2019 (I)

Sota les bombes, Potsdamer Platz va esdevenir un desert, i així va romandre durant dècades, travessada pel mur que separava les dues Alemanyes. Un dels testimonis cinematogràfics més celebrats és el que en va deixar Wim Wenders a El cel sobre Berlín (Die Himmel über Berlin, 1987), filmat un parell d’anys abans de la caiguda del mur: enmig d’un gran descampat, vetllat per un àngel, un home busca la glòria passada del cafè Josty, arrasada de fa temps, i s’acaba rendint en un sofà abandonat entre la bardissa. A principis de segle XX, Potsdamer Platz era un dels punts més actius de Berlín, i el famós cafè Josty, freqüentat per artistes i intel·lectuals, la convertia també en un dels epicentres culturals de la ciutat. Reconstruïda a la dècada dels noranta, ara és un desert d’una altra mena: edificis enormes i centres comercials, plens de cadenes de fast-food i cines multisales, avinentesa aprofitada per aplegar-hi, durant uns dies de febrer, la major part de la programació de la Berlinale. Del cafè Josty se’n parla a Heimat …

Hale County

Festival Americana 2019

No he podido evitar, al afrontar la crónica de la 6ª edición del Festival Americana, acordarme del texto de nuestro Xavier Montoriol en el que, tomando como base el ranking del año en Muelle5, hablaba de una tendencia a una nueva sensibilidad en el cine actual, después de un predominio festivalero de pesos pesados en la línea de por ejemplo Haneke, con por ejemplo el americano movimiento New Sincerity. Así, encontramos en Support the girls (Andrew Bujalski, 2018) un producto amable y ligero, en la apropiación de la patriarcal imposición a las mujeres del  “smile”, puesto en el ojo de mira en estos días ya en productos mainstream (desde Jessica Jones a Capitana Marvel). En un bar de temática deportiva con clientela predominantemente masculina, donde las camareras tienen como norma principal el “No drama” impuesta por el propietario, además de uniformes que dejan poco a la imaginación, éstas utilizan esa norma como una impuesta distancia para poder afrontar el día a día. Con el humor como arma aliada para tal propósito, la película aplica esta ligereza al tono general de la …

TAKE FIVE (Febrer 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/   Custodia Compartida (Jusqu’à la garde – Xavier Legrand, 2017)  La duresa del tema tractat representa un repte d’articulació visual i narrativa que Xavier Legrand aborda amb fermesa i astúcia. El film comença de manera estratègica (què és veritat, què és mentida) per anar desvetllant, sense trampes, la tragèdia que es denuncia des de bon principi, però de la que ningú (ningú?) se’n pot fer càrrec. Judicis que no garanteixen justícia com a punt de partida d’una història de terror, el més profund, el més terrible, terror a l’altre. L’aposta formal, eixuta, neta, i amb l’el·lipsi com a epicentre, és un potent artefacte d’agitació emocional. L’in crescendo de violència (que arriba al seu zenit en una darrera escena demolidora, de muntatge sublim) genera multitud de preguntes que la realitat no ens sap respondre, estem condemnats a viure així? Marian Z. [Disponible a Filmin]   Siempre Hace Buen Tiempo (It’s always fair weather – Stanley Donen, Gene Kelly , 1955) Si no existiera Cantando bajo la lluvia, mi película …

Silvio (y los otros)

Punts generals: 1- Primer a dir: L’Aquila no té mar. 2- Després pensem en tòpics que ens venen al cap quan pensem en Itàlia. Piano, piano. Ja els tenim, puix seguim. Ara, darrere la fanfàrria, els crits, la gestualitat, la sensualitat, la seducció, la xerrameca, la voluptuositat tan física com monumental, la simbologia religiosa, el calcio corrupte, la camorra omnipresent, l’hedonisme nihilista o primitiu, les runes infinites i les estètiques impecables de l’hora de l’aperitiu… bé, doncs ara, intentem apartar tot això, superar aquestes façanes i mirar més enllà. Què hi veiem? 3- Tot seguit, polititzem. La política italiana (potser com moltes) no és política, és psicologia barata. Buidar tot el discurs per afavorir revelacions, eslògans, frases contundents. El que mana ha de transmetre les pautes i comportaments que demanda el poble, actituds primitives, fàcils i envejables. No fer massa, governar és fer el mínim, és mostrar els avantatges del poder i fer-les país, identitat, etiquetar-les com a denominació d’origen identificable. En definitiva, majoria absoluta amb els ulls clucs. 4- Ara dividim Itàlia en tres: …

Mary, Queen of Scots

Una història sobre líders polítiques al s. XVI serveix d’excusa per centrar el rol del poder femení també en el gènere històric. Concretament, la narració es construeix a partir d’un relat èpic que basteix la complexa relació entre dues reines que lluiten per sobreviure al seu llegat amb orgull i dignitat. La primera escena ens situa en un espai fosc només il·luminat per la flama d’una espelma que dona pas un gran pla del seu rostre. És ella, la mateixa Saoirse Ronan que fa poc més d’un any protagonitzava Lady Bird. Personatges sens dubte molt diferents però amb certs punts de contacte. L’actriu ara també interpreta una jove forta i independent que reivindica allò a què té dret malgrat tenir tota una comunitat en contra. A Mary, Queen of Scots, Ronan es posa sota la pell d’una jove catòlica Mary Stuart, reina de França i vídua amb 18 anys, que torna a Escòcia l’any 1561 amb el ferm propòsit de fer-se amb el tro anglès, en aquell moment en mans d’Elizabeth I (Margot Robbie), la …

The House That Jack Built

“Hace tiempo que te acompaño.” El Séptimo Sello Contextualicemos o no o sí o que más da… Cada cabronazo necesita demostrar que es muy cabronazo. Es como cuando se tiene que demostrar la inteligencia en cada frase del texto (y sirva esta como excepción que espero demuestre mis ganas de ser pillado). Escribir es asesinar el concepto. Esa idea que arrastras días y días por el fondo y tienes que plasmar para aniquilarla. Asumir que sabes lo que eres y lo que haces. Explotemos nuestra condición: 1- Primer incidente: La imprevisibilidad de la obra, del artista, generará desconcierto e interés. La exigencia para cumplir las expectativas ante la idiotez humana facilitará las cosas. El peor de los seres humanos tendría que tener un lado humano. El héroe americano como antítesis del camino. La rima es previsible. Vulgaridad no rima con gato. 2-Segundo incidente: Asumir nuestras debilidades. Ejecutar el juego. Crear la acción. El absurdo para derivar al interpelado a la fuga de lo acontecido. Rizar el rizo para demostrar que todo es banal. ¿A quién …

If Beale Street Could Talk

La crítica, en general, ha alabado el trabajo de Barry Jenkins en esta adaptación de la novela de James Baldwin (conocido escritor norteamericano -negro y homosexual- por sus obras de calado crítico y social en los ’60-’70), atendiendo a su delicadeza y sensibilidad. Supongo que, en ese aspecto, una película puede parecer más o menos honesta en función del movimiento afectivo creado en el espectador. En Moonlight (2016), Jenkins ya se acercó a una historia de márgenes (en ese caso, basada en su historia personal) de manera preciosista, asumiendo el riesgo que eso pueda conllevar. La jugada entonces le salió fetén, arrebatándole el Óscar a mejor película a otra gran rival esteta. Ahora vuelve a practicar el ejercicio formal con una historia de amor entre dos jóvenes negros en los ’70, recreando un contexto histórico no superado y quizás, por eso mismo, con cierta responsabilidad latente. La idea podía parecer buena, aplicar todos esos trucos de virtuosismo de cámara y luz, con una puesta en escena elegante, colorista, sensual, que tiñe de suavidad aterciopelada cada fotograma de …