El primer cop que vaig llegir Un amor recordo que, després de tancar el llibre, vaig tardar unes hores a ser capaç d’explicar per què m’havia agradat. M’havia agradat molt i n’estava convençuda però volia parlar-ne amb una amiga i primer havia de trobar el perquè. La novel·la de Sara Mesa va ser un petit daltabaix en el meu discret sistema organitzatiu dels pensaments. Tornaven els dubtes. El que jo creia que tenia un gran valor, potser ara ja no el tenia. I a l’inrevés, el que fins aleshores em semblava insignificant, des d’aquell moment havia escalat moltes posicions. Em recordava la vulnerabilitat de certes èpoques i em sentia identificada amb la Nat, la protagonista de l’obra. De fet, la podia veure. No li posava una cara determinada però sí que la veia caminar, com es movia, quins eren els seus gestos i com treballava traduint davant l’ordinador aquells informes de denúncia sobre la situació de les refugiades. També mirant-la sense veure-hi podia observar si era feliç, si començava a estimar, si sentia desig i quina era la vida que cercava. L’entenia perquè aquelles coses que li passaven a ella també m’havien passat a mi, i no en un racó de món perdut sinó un dia qualsevol a la meva ciutat.

Un dia vaig veure un cartell que anunciava que Isabel Coixet adaptava la novel·la de Sara Mesa al cinema. I en veure’l em vaig quedar captivada. Hi havia una imatge de Laia Costa i Hovik Keuchkerian, però per mi ja fa temps que dins el meu cap ells eren la Nat i Andreas el Alemán (tots dos estan sublims!). No podia deixar de mirar la imatge, eren ells tal i com jo me’ls havia imaginat. I poc a poc vaig anar veient més coses d’aquell món de ficció que tant m’havia inquietat: la casa de la Nat, el seu espai, els camins… I va arribar el dia de l’estrena al Festival de Sant Sebastià i vaig poder veure la resta de personatges, aquell poble inhòspit, com es parlaven entre ells, i també finalment vaig poder reconèixer Sieso, el seu gos, i per segona vegada vaig entrar al món de la Nat com si mai hagués tancat el llibre.

No entrarem ara al debat de si pot agradar més el llibre o la pel·lícula. Perquè probablement té tant d’absurd com d’estèril. No pots esperar veure traduït un mateix contingut però sí que pots compartir la mateixa sensació, sentir que respires la mateixa atmosfera, i això Isabel Coixet i Laura Ferrero en el seu guió adaptat ho aconsegueixen amb nota.

La Nat és traductora i treballa per a un comitè d’admissió de refugiats. Amb un present que li pesa, decideix provar de viure allunyada del seu entorn i busca un espai on viure sola. Tria un petit poble i una caseta econòmica però mig en runes. La proximitat de la comunitat rural no sembla prometre un gran avantatge, potser al contrari. I enmig dels entrebancs, apareix Andreas el Alemán. La interacció entre tots dos és tan natural que, malgrat la fredor aparent, hi ha alguna cosa molt humana i alhora estranya en aquell món que creen. Situacions incomprensibles però raonables. O potser és l’ordre invers? Una trobada que potser per inesperada ensopega amb el concepte de fragilitat i de refugi compartit. I allí sense parlar gaire es diuen moltes coses. S’apel·la al dret de ser vulnerable i a tenir contradiccions. I també es parla dels dubtes existencials, les dependències emocionals i els exilis interiors. I de com n’és de difícil que tot apunti cap a una sola direcció quan parlem de la definició del desig.

Coixet explora amb plasticitat tots els racons de les paraules de Mesa i les adapta al seu registre visual. Hi ha imatges molt boniques, com aquella escena que reprodueix el trànsit interior de Nat quan enfonsa el seu rostre entre les cortines mentre la càmera acompanya el vagareig de la seva incertesa. A mi l’escena em va recordar un quadre de Magritte. Llegir i mirar activen codis diferents i no podem rebre experiències paral·leles però sí semblants. És evident que Coixet ha atrapat l’essència del llibre i ha deixat imprès aquell mateix llenguatge en el seu terreny d’intimitat, i l’efecte és colpidor. En paraules de la mateixa directora parlant de referències, assenyala que Un amor se situaria a cavall entre La vida secreta de las palabras i La Librería. De la primera, Nat evoca el seu lloc al món, la veu de les refugiades africanes a través dels testimonis que reporta en les seves traduccions i, de la segona, recull el llegat de Florence (A La Librería, Florence després de la mort del seu marit té un únic objectiu: obrir una llibreria malgrat l’oposició de tot el poble de Portoferry), perquè la Nat també és una dona que lluita per trobar el seu espai en un entorn hostil. El principal tema compartit gira al voltant de l’enfrontament entre una dona sola i una comunitat que la vol sotmetre. Històries personals sobre dones que busquen la seva seguretat en un entorn on se senten amenaçades.

Com veiem a The Royal Hotel de Kitty Green, peça recent estrenada al Festival de Sant Sebastià, en el treball de Coixet s’utilitza també un lloc petit per parlar de les continues microagressions que patim les dones. La tensió que sents quan notes que una agressió, per inofensiva que sembli, pot escalar en qualsevol moment és molt present en totes dues pel·lícules. A Un amor aquestes dosis continuades d’assetjament arriben sobretot a través del personatge del Casero (“¿Ya limpiando? Como tiene que ser”), un masclisme latent que ocupa l’espai vital de la Nat. Aquest envair l’espai propi de la Nat arriba també des d’altres masculinitats tòxiques com les que representen el seu veí Carlos (Francesco Carril) i Píter, l’artista (Hugo Silva).

Parlem de Píter, que es mereix un paràgraf propi. La construcció del personatge és completa i rica en detalls: el seu amor pel vitralls, el seu parlar des del pedestal, el seu particular ‘els homes ens expliquen coses’, l’afany per Neruda, el seu reduccionisme mental (« el africano [en referència al llenguatge] es más fácil porque claro, tienen menos vocabulario »… ). El mateix Hugo Silva definia a la roda de premsa del festival que el seu Píter és el retrat del perfecte gilipolles. Són temps difícils per aquests tipus i molt em temo que encara potser algun despistat, que s’augura deconstruït, el pugui veure com un perfecte aliat.

Personatges masculins cretins, però també en trobem de femenins, com la imatge de dona perfecta (Lara, interpretada per Ingrid García-Jonsson) o perfectament insuportable que fa de la criança suposadament lliure (amb festes temàtiques per a unes nenes gore) un nou sistema d’esclavatge patriarcal que torna les dones a casa al s. XXI i, a més, aquest cop per decisió pròpia.

I la Nat, des del seu exili interior, ha de lluitar per trobar el seu lloc en aquest petit món on conviuen tots aquests personatges. Com deia la meva amiga Marta, una mica Dogville tot plegat. Al llarg de la pel·lícula hi ha també escenes lluminoses i plenes de vida. Una atenció especial per a la dona que pateix demència. Una dona que no hi és però que és l’única que ho veu tot. I aquella celebració final magnífica que clou un viatge interior i que habita de nou el silenci de les paraules.