/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes /

L’Avenir (Mia Hansen-Løve, 2016)

Marta D. Riezu en el seu assaig Agua y Jabón diu que l’elegància involuntària sempre està a prop del silenci, de l’alegria discreta, de l’honestedat i de la voluntat de construir i conservar. Dies després de la lectura vaig veure L’Avenir  i també em vaig anar trobant aquestes notes d’elegància intuïtiva aquí i allà a mesura que avançava la pel·lícula. Uns apunts aparentment senzills però estèticament tan acurats que identifiquen la veu, la manera d’observar i l’escriptura de Mia Hansen-Løve. Vaig trobar també un guió molt sòlid que posa les coses fàcils i que permet que la història flueixi amb sensibilitat i delicadesa. I tota aquesta conjugació d’elements es reflecteix intensament en la pell d’una dona que passats el 50 s’ha d’enfrontar a un nou vertigen, el del pas del temps i de la maduresa. Isabelle Huppert interpreta sublim el paper de Nathalie que, en aquest viatge del renéixer, descobreix que ja no pot tornar enrere i que els lligams amb la vida real són finits. La idea d’un cert món tal com l’havia projectat es fragmenta i potser és just llavors quan tot adquireix cert sentit. L’Avenir ens parla de tot allò que ens salva quan la resta falla: l’art, la bellesa, la solitud, la llibertat. A mig camí entre la filosofia i la vida, Nathalie, sola o acompanyada de Roman Kolinka, accepta pèrdues, es deslliga de tot un imaginari vital que pesava massa i obre la porta a un futur de plenitud i llibertat. Sandra Cuadrado

[Disponible a Filmin]

Man Hunt (Fritz Lang, 1941)

Filmada als Estats Units durant la Segona Guerra Mundial, Man Hunt és la primera de les quatre pel·lícules anti-nazis de Fritz Lang. Narra la fugida constant d’un ciutadà britànic que és descobert apuntant Hitler amb un fusell de mira telescòpica, convertint-se així en un objectiu a eliminar per a la Gestapo. La precisió narrativa de Lang s’imbueix d’una aura de tristesa i desesperança, que ens deixa escenes memorables: des del misteriós travelling entre la vegetació que obre la pel·lícula fins al comiat dels protagonistes al pont, una nit de boira, d’una bellesa agredolça. I la pròpia desesperança esdevé la reacció.

[Disponible a Filmin]

Holiday (George Cukor, 1938)

Johnny (Cary Grant) ha conocido a una joven de la alta sociedad de Nueva York sin saber de la fortuna de su familia. Cuando descubra que ella y su suegro tienen planificada su vida, se alineará con los otros dos hijos, la oveja negra Linda (Katharine Hepburn) y Ned (Lew Ayres), que recurre a la bebida para sobrevivir a la familia, y para los que la llegada de Johnny supone una revolución. La diferencia entre Holiday y otras screwball comedies de la época es una marcada tendencia ideológica, con una mirada que ataca al capitalismo y el sistema de vida norteamericano. No en vano, sus guionistas Donald Ogden Stewart y Sidney Buchman fueron incluidos en la lista negra al negarse a dar nombres al Comité de Actividades Antiamericanas. Basada en una obra de teatro, Cukor consigue con la puesta en escena que no solo no resulte acartonada, sino también de dotar de magia un determinado ambiente, la habitación con los recuerdos de infancia (y no casualmente, dedicados a las artes: pinturas, música…) donde los díscolos hijos de un ricachón se refugian. Cristina Peris

[Disponible a Movistar]