Destacats, Featured, General, Portada, Retrospectiva
Deixa un comentari

Jean Renoir, el Tècnic

[Aquest text de Glauber Rocha fou publicat originalment a O CRUZEIRO l’any 1968]

 

Vaig conèixer Jean Renoir l’any passat, a Montréal, durant l’Expo-67. Per una feliç coincidència, ambdós érem membres del jurat del Festival de Cinema Canadenc. La feina començà, de fet, abans de l’arribada de Renoir, que venia de Los Angeles. Havia perdut la maleta a l’aeroport. La seva salut se’n ressentí. Vam rebre instruccions del director del Festival: començar sense el mestre.

Érem en un cinema de barri mirant un documental quan el gerent vingué a avisar-nos que monsieur Renoir havia arribat. Vam interrompre la projecció, i l’escultor canadenc Richard Lacroix, també del jurat, es preparà, visiblement nerviós, per rebre el mestre. El jurat estava format per gent jove dels Estats Units, de Canadà, d’Itàlia. Per a tots nosaltres, veure Renoir era una experiència emocionant. Mentre Lacroix es precipitava cap a la porta del cinema, jo m’encongia a la butaca, intimidat. Vaig veure emergir la silueta de cap blanc, acompanyat de la dona. Lacroix ens presentà: Mr. Chapman, documentalista canadenc, Beryl Fox, cineasta americà, Monty Hellman, també americà, Bruno Bozzano, animador italià, i jo.

Ah, monsieur Rocha –exclamà Renoir–, som compatriotes, com qui diu. La meva dona és brasilera!

Em vaig quedar de pedra. En realitat, Madame Renoir, Dido, és brasilera de Belém do Pará, i segons digué, feia vint anys que no parlava portuguès. Fou el punt de partida per a establir una certa intimitat. Renoir se m’assegué al costat, vam reprendre la projecció.

Per a qui no ho sàpiga, Jean Renoir és fill del famós pintor impressionista Auguste Renoir, però no és un home important a causa del pare. És, com el pare, un gran artista –el cineasta francès més important de la vella generació. Feu pel·lícules com ara Toni, La bête humaine, Madame Bovary, The River, La grande illusion, French Cancan, La Marseillaise, Elena et les hommes. Ve del cinema mut, veié els darrers dies gloriosos de Montparnasse, passà la infància a la llegendària Montmartre dels pintors impressionistes, afrontà dues guerres mundials, i de la primera en guarda amb orgull la marca en una de les cames, que el fa ranquejar.

No vaig voler preguntar-li l’edat, però calculo que Renoir deu tenir més de seixanta anys. De fet, l’assumpte no va preocupar-me degut a la joventut del mestre. Cansat, ranquejant, carregant el pes de la glòria i la nosa dels aficionats, Jean Renoir mai no perd el bon humor. És un bon home. Fa pensar en el nostre Humberto Mauro.

A Renoir no li agrada parlar de cinema, però sempre parla de la vida. Explica històries moralitzadores, històries desmoralitzadores, extreu de cada acte una conclusió filosòfica. Humanista, anticientífic, impressionista, sentimental, generós. Però d’una gran lucidesa. L’edat no el separa del nostre temps i de la seva joventut. Vaig deixar córrer la idea d’entrevistar-lo. Vaig preferir acompanyar-lo durant deu dies i conversar amb franquesa. Avui miro de reconstruir el diàleg. Sobre la bellesa, rondant per carrers vells de Montréal, em diu Renoir:

Quan era petit, el meu pare em duia a passejar i deia: allò és bonic, allò és lleig. El meu pare era un gran professor d’estètica, perquè era un gran pintor. Així vaig anar aprenent a distingir els valors del paisatge, els colors, els volums. Molt temps després, quan vaig començar a filmar, escollia naturalment els punts més bonics de la naturalesa. Sempre deia als tècnics que la càmera de filmar no fa bonic un paisatge. És l’ull humà que ha d’escollir abans.

Renoir ha escrit fa poc un llibre anomenat El meu pare, Auguste Renoir.

He escrit un llibre però mai no he fet cap documental sobre la seva pintura. Per a què?

El cinema no aportaria res a la bellesa dels quadres. Vaig preguntar-li si Renoir pare tenia algun model especial per les adolescents que pintava. El fill respongué amb cert misticisme:

Miri, el meu pare pintà la meva mare temps abans de conèixer-la. Després, quan la veié, era impossible que no en sorgís una passió perquè la meva mare era clavada a la dona que ja havia pintat. Va ser un model profètic. Després, quan es casà, va pintar els fills. Jo i el meu germà, quan vam néixer, érem pastats als quadres que ja existien.

El germà de Jean Renoir, menys cèlebre, es diu Pierre i és actor. El propi Jean també és actor, va fer de meravella el paper central de la seva millor pel·lícula i una de les més importants de la història del cinema: La règle du jeu. En veure el jove àgil de fa gairebé quaranta anys inmortalitzat a la pantalla, sentim que el temps res no ha desfet en l’esperit de l’home una mica cansat d’avui. Ha perdut els cabells, però el somriure perviu. Les exclamacions imprevistes i reveladores animen el sopar:

Aviam, Modigliani, vous savez, era un massoquista. Tenia diners, passava gana perquè li agradava fer-se la víctima. Jo era un nen, me’n recordo molt bé d’ell. Era un home extraordinari, però increïblement vanitós.

Sobre Flaubert, Renoir es diverteix:

Quan vaig filmar Madame Bovary, tothom vingué a preguntar-me quina era la meva visió dramàtica d’Emma. Altres crítics digueren que m’interessaven els paisatges de províncies, on havia tingut la oportunitat de reproduir cinematogràficament quadres del meu pare. Tots plegats s’equivocaven. Sap per què vaig acceptar fer la pel·lícula? Perquè en una de les escenes, un metge, interpretat pel meu germà, Pierre, amputava una cama amb mètodes rústics del passat. Per filmar aquesta operació vaig decidir filmar tot el drama d’Emma Bovary.

Renoir repeteix les ocurrències dels grans artistes. Madame Bovary és una obra mestra, i la versió conservada, que difereix de la original perquè se n’han retallat les principals escenes de província, és d’una poesia extraordinària. Renoir filma com si res no passés a l’estudi o davant de la càmera: la naturalitat dels actors, la veritat del paisatge, l’ambient general que va de l’humor a la tragèdia son la marca de gairebé totes les seves pel·lícules, excepte les que feu a Hollywood, on es traslladà durant la Segona Guerra Mundial acompanyant el fill.

El meu fill és professor en una universitat americana, el meu net és americà, jo em vaig convertir en americà. Vaig conèixer Dido als Estats Units i em vaig casar per segona vegada. Vaig fer pel·lícules a Hollywood, però mai no em vaig adaptar al sistema. Els productors americans tenen idees preconcebudes i en general contracten el director tan sols perquè firmi la pel·lícula. A mi, pel fet de ser francès, fill d’un gran pintor, se’m tingué un cert respecte. Però sempre em vaig sentir més còmode, lliure, quan filmava a la meva terra. Avui, vous savez… Hollywood em demana l’opinió sobre històries, actors, directors, fotògrafs, etc… però no m’encarrega cap pel·lícula. Hollywood produeix mitjançant ordinadors. El productor informa dels valors de sexe, violència dels actors i d’altres elements: l’ordinador respondrà si la pel·lícula ha de ser feta, depenent dels beneficis. No hi ha temes ni estils prohibits. Hi ha temes i estils vendibles.

Però Renoir no s’enfada quan explica aquestes coses. Somriu i comenta:

El pitjor enemic del cinema és la indústria. El pitjor enemic de l’home és l’organització social. Ara vull fer la meva propera pel·lícula amb Jeanne Moreau interpretant una rodamon, un ésser que abandona la societat i troba la felicitat als marges. El rodamon és un ésser lliure. El meu net m’escrigué dient que tornarà de Londres amb els cabells llargs i jo li vaig respondre que très bien!

Però Renoir envià el seu projecte al Centre de Cinema Francès (òrgan semblant al nostre Institut Nacional de Cinema) i els buròcrates li denegaren finançament al·legant que el mestre ja està vell per treballar. Renoir no s’ofengué. A Montréal, nit de gala, presentà La Marseillaise. Consagració, més de deu minuts d’aplaudiments. Renoir plorava i enviava petons a la platea. Després de la sessió em digué:

Monsieur Rocha, no voldria que a vostè el perseguís la mateixa desgràcia que a mi. Les meves pel·lícules tan sols tenen èxit trenta anys després… La Marseillaise fou produïda pel Front Popular en els temps en què el socialisme era el poder polític a França. Vaig fer un documental sobre la revolució francesa, però com que no era una pel·lícula sanguinària la crítica em titllà de burgès. Ara, ja ho veu, comencen a entendre el missatge humanista de la pel·lícula.

Richard Lacroix convida Renoir a dinar al seu taller. Tot i mantenir la seva dieta, el “vell” no diu que no a un bon vi francès. Lacroix és un escultor modern, treballa amb material electrònic i màquines especialitzades. Renoir no ignora els experiments del jove escultor i revela:

A vegades, la tècnica exerceix un domini inesperat sobre les arts. Vous savez… un fabricant de tinta tingué una gran influència en la pintura del meu pare, i després en l’impressionisme. El meu pare sempre deia que si no fos per aquell modest fabricant de tintes de Montmartre…

Entre formes en moviment, sonores, il·luminades, Renoir comenta:

La indústria cinematogràfica, si no fos tan usurària, hauria de finançar els experiments d’alguns cineastes, experiments destinats a contribuir al desenvolupament de l’art cinematogràfic. Però és impossible. Vaig tenir l’orgull de comptar amb dos assistents que després esdevingueren grans directors: Jacques Becker i Luchino Visconti. Visconti era un home de teatre, un intel·lectual que comprengué el cinema i feu La Terra Trema, una pel·lícula molt bonica. Avui en dia el talent escasseja. Però a França, si més no, hi ha dos joves que m’encanten: Truffaut, més pròxim al meu esperit, i Godard, que és enèrgic, iconoclasta, a qui no entenc bé però que admiro pel talent i l’audàcia.

Mentre Lacroix filma amb una càmera de 16mm, Renoir recorda:

Sempre vaig haver de recomençar de zero. Recordo que per fer La grande illusion calgué que un amic guanyés la loteria i que Jean Gabin posés el seu nom al servei de la pel·lícula. Gabin és un actor i un home extraordinari. Com Michel Simon. M’encanten els actors espontanis, que no siguin vedets. Acostumo a assajar molt al voltant d’una taula, deixant de banda els diàlegs i buscant una atmosfera. En acabar, al contrari de com l’actor en general creu que s’ha de fer, arribem fàcilment a la naturalitat que buscàvem. La tècnica em sembla important, però sempre em preocupo més per l’ànima, pel significat de les coses.

Una pel·lícula anomenada High fou prohibida per la censura de Québec. No pot competir al festival. El dia de la cerimònia de premis, Jean Renoir, president del jurat, pujà a l’escenari per a l’entrega i digué enèrgicament:

Protesto contra la prohibició de la pel·lícula High perquè la censura de l’obra d’art en qualsevol època o situació és una barbàrie.

Fou ovacionat altra vegada. L’endemà, emocionat, es preparà per marxar. Ens havíem fet amics. M’aconsellà filmar amb so directe i entrà al taxi amb Dido.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *