/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes /
La chute de la maison Usher (Jean Epstein, 1928)
Estem prou acostumats a llegir que s’ha estrenat tal “proposta trencadora”, “atrevida”, “arriscada” o “radical”. A vegades, però, n’hi ha prou amb mirar enrere per constatar que hi ha grans experiments formals, del tot impensables avui dia, que ja freguen el centenari. L’obra de Jean Epstein n’és un bon exemple, i un dels més bells: les sobreimpressions, la càmera lenta, els jocs de ritme o l’atenció al gest en plans detall van construïnt una poètica cinematogràfica que és manté intacta al pas dels anys, com un d’aquells cossos que s’exhumen incorruptes (metàfora incentivada per l’ombra de Poe). La chute de la maison Usher és una pel·lícula estranya i preciosa, agermanada amb Nosferatu (Murnau) o La belle et la bête (Cocteau) per la via de les cases insondables on mai no hauríem hagut d’entrar. Xavier Montoriol
[Restauració disponible a Henri i a d’altres plataformes, com YouTube]
Vortex (Gaspar Noé, 2022)
Deia el personatge de Jean-Louis Duroc a Les Plus Belles Années d’una vie (Claude Lelouch 2019) que a partir de cert moment ja no es viu, només s’espera la mort. La història, pot resultar molt propera per alguns quan arriba aquell moment en què la realitat els abandona i els deixa en un estadi de confusió i vulnerabilitat on es barregen idees i objectes dels dos móns. Encara hi ha moments de lucidesa enmig d’una vida que ja tanca finestres i apareixen preguntes com quin sentit haurà tingut tot això. I quan de sobte i cada cada cop més ocasionalment arriba aquesta escletxa de llum és només per recordar la pròpia inexistència. I una mica en aquesta esquerda de vida té lloc Vortex, de Gaspar Noé. La història de dos avis quan només queden engrunes de vida. Una proposta amb un cert alè inevitable a l’Amour de Michael Haneke (2012) però que obre l’angle a una nova visió a partir de la mirada del fill. Noé recorre formalment a la pantalla partida per explicar les rutines d’una parella en unes vides que es creuen però que ja només són túnels individuals traçats en paisatges incomunicats. Llibres que cauen. Silencis i una espiral desordre que només troba en l’esfondrament l’únic final possible. Sandra Cuadrado
[Disponible a Filmin]
The offer (Leslie Greif, Michael Tolkin, 2022)
Una vez aceptamos pulpo (toda la historia es bajo la óptica de Albert S.Ruddy, y algún ejecutivo de Paramount de la época ha hablado de ella como obra de ficción, dado que da a entender que todo pasó bajo sus manos, y no que la lió tan parda que no lo quisieron para la segunda parte, sino que él decidió no estar en ella), tenemos una entretenidísima serie que narra la gestación de la película de El Padrino, desde que Mario Puzo escribe la novela hasta que ganó el Oscar y empezaron a preparar la segunda parte, pasando por un complicado casting, problemas de financiación e intentos de boicot varios. Más allá de imitar constantemente el meme DiCaprio con las apariciones de Robert Redford o Frank Sinatra, el casting de la serie (destacando el carisma de Robert Evans en las muy buenas manos de Matthew Goode, Juno Temple como la resolutiva Bettye McCartt, o Dan Folger como Coppola) acaba de hacer el resto. Un buen entretenimiento a la espera de la próxima película sobre el tema. Cristina Peris
[Disponible a Skyshowtime]