Hi vaig aterrar amb la il·lusió de les primeres vegades. Seccions, categories, criteris i moltes etiquetes. Una programació immensa que em calia reconvertir en una programació sostenible. Una agenda de dies i pel·lícules que anava canviant i ajustant a mesura que s’acostava el dia de reservar les entrades. I la nit abans, entre somnis estranys em quedava sense entrades per veure Hong Sangsoo, i a la roda de premsa de la Juliette Binoche no em sortia la veu i només podia veure Un beau matin de Mia Hansen-Løve en una última sessió i, des de fora em veia córrer, córrer sense parar però molt que corria no hi arribava. El desig i l’insconscient de vegades ens juguen males passades. No va ser fàcil però vaig aconseguir una treva entre tots els compartiments de la meva vida per agafar el tren a Barcelona destí Donostia amb un únic objectiu: gaudir i sentir plenament el cinema durant els meus 6 dies i així va ser. El festival el vaig viure com una celebració. Després d’uns anys d’aïllament social, de sobte aquella sala immensa plena de gent em recordava que gràcies al cinema no estem sols i que, tot i el silenci, i hi havia una gran comunicació que ens connectava els uns amb els altres. La voluntat de ser-hi. El fet de compartir una mateix emoció amb tantes persones. Alhora i en un mateix espai, allò que ens distingeix com a humans ens reconnecta i ens fa sentir que veure’ns reflectits a través de les històries projectades ens uneix i ens allibera.
I tots aquests dies ens van transportar a llocs inhabitats fins aleshores i a d’altres que potser ja hi havíem estat però que hem revisitat amb ulls nous, des d’altres formes i des d’altres perspectives. I te n’adones com de gran et pots sentir des de la teva petita butaca i com n’és de necessari habitar tots aquests espais des de la foscor d’una sala de cinema.
Tornem al bosc
-I ara què hem de fer? (Iván)
-Defensar la casa (Helena)
Aquest petit diàleg dels protagonistes de Suro (Mikel Gurrea) enllaça amb un dels grans temes que hem pogut veure aquests dies de festival. D’un temps ençà es respira una certa tendència que ressitua l’espai rural al centre de la ficció, de vegades amb una mirada més amable i nostàlgica com Alcarràs (Carla Simón) i d’altres amb un to aspre, més proper a uns èxodes rurals esquitxats d’amenaces (Suro, As Bestas, El agua, Secaderos…). Relats que podrien evocar cert diàleg amb aquelles fonts literàries emparentades amb les primers temptatives modernistes on la natura deixa de veure’s representada com un espai idíl·lic per esdevenir un entorn hostil que acaba enfonsant els humans en les seves misèries morals més primàries. Aigües encantades (Puig i Ferrater), Natura (Narcís Oller), Drames Rurals i Solitud (Víctor Català)… conflueixen en la construcció d’uns personatges alienats pel pes opressor de la terra. Això mateix hem trobat a Suro on el bosc amarat d’una força estranya sembla empassar-se els personatges.
Deia Paul Schrader a propòsit de la seva reflexió al voltant de l’estil transcendental que el concepte de disparitat en les pel·lícules de Bresson és fonamentalment exterior: l’home no és capaç de viure de forma harmoniosa en un medi ambient que li és hostil. I una mica de tot això ressona en el moment present. Aquesta voluntat del retorn a la terra no troba una correspondència serena, ben bé a l’inrevés, esdevé una font inesgotable de conflictes. Ens trobem uns personatges que busquen en l’espai rural una manera d’estar al món i acaben per perdre la pròpia identitat. Sembla que a través d’aquest retorn a l’espai rural s’imposa un cert revisionisme de temes clàssics universals i s’obre un nou diàleg amb els grans drames rurals (el sentiment de pertinença a un lloc, l’amenaça d’allò forani vers allò local, canvi de perspectiva terra alta/terra baixa, les jerarquies socials…) passats ara pel sedàs de la contemporaneïtat (immigració, irregularitat de les fronteres, racismes, treball il·legals, canvi climàtic…). Testimoni, el del racisme, la pertinença i el llegat de la terra, que recullen propostes com Suro o Alcarràs i que en un to dramàtic més salvatge afronta també la proposta de Rodrigo Soroyen a As Bestas. Deu ser que el silenci del bosc desperta la nostra ignorància, la ignorància natural dels qui s’espanten i que la ficció s’encarrega de retratar amb tanta veritat.
“Nat le da la razón -no le queda más remedio que dársela- pero piensa: hasta una vulgar víbora tiene derechos de preferencia sobre el terreno. En cambio, ella, pase el tiempo que pase, nunca va a dejar de ser una intrusa.’
Sara Mesa, Un amor
També en la literatura contemporània actual hi ha veus que han compartit recentment aquest mateix eix semàntic on l’espai rural esdevé l’hoste de grans trencadisses. Un calaix on s’hi aboquen els silencis, els equívocs i les creences farcides de prejudicis i hostilitats. És, de fet, el pòsit de la reflexió que evoca Sara Mesa a la novel·la, Un amor, que actualment Isabel Coixet està adaptant al cinema i que seguirem de prop. Deia l’autora que hi ha una esquerda enorme entre la lògica del llenguatge i de la realitat. La casa rural de la protagonista de la novel·la, Natàlia, està plena d’esquerdes i humitats, escletxes físiques que, com hem vist a Suro i també a As Bestas, escolen les misèries humanes. Persones que parlen però que no es poden comunicar perquè només topen amb murs emocionals. El llenguatge ha deixat de ser una forma de comunicació per convertir-se en una font d’exclusió i d’indiferència.
‘Vivimos en una sociedad racista y quería ponerlo en el punto de análisis’
Mikel Gurrea
Un altre dels vincles que vèiem també a Suro i que ha connectat diferents propostes que hem pogut veure durant aquests dies gira al voltant de la discriminació. En aquest sentit, és interessant l’enfocament i les notes que traça Isaki Lacuesta a Un año una noche sobre la por al racisme després de l’atemptat a la Sala Bataclán de París (la insistència perquè els supervivents identifiquin més que la identitat, la raça dels terroristes, tema recurrent que apareix també a Le Lycéen de Christophe Honoré o Avec Amour et Acharnement de Claire Denis). Fil que amb un estil naturalista es fa molt explícit a Un año en les escenes d’interacció amb els nois del centre de menors o bé en la conversa amb l’escena amb els amics, en què s’assenyala la immigració com a font del conflicte. A Le Lycéen, en una escena familiar també s’hi fa una referència explícita, i es critica la màniga ampla d’Hollande en l’entrada de la immigració com una de les possibles causes de l’atemptat al Bataclán. A Avec Amour es parla també de la situació discriminatòria de la immigració a través de la situació del fill de Jean (Vincent Lindon) i es fa explícita la denúncia de la violència existencial i el pensament blanc a través del programa de ràdio de Sara (Juliette Binoche).
Però sens dubte, és a Great Yarmouth-Provisional Figures (Marco Martin) on el plantejament d’aquestes desigualtats es desplega amb tota la seva cruesa. La cinta que se situa temporalment al 2019, mesos abans del Brexit, reflexiona sobre la situació de centenars d’immigrants portuguesos a Anglaterra que sotmesos a condicions inhumanes es troben abocats a malviure mentre dediquen jornades interminables en fàbriques de processats càrnics de Great Yarmouth. El paper de Tania (Beatriz Batarda) fa mal de tan esfereïdor. Una dona que ha de lluitar per sobreviure en una situació d’extrema precarietat es veu abocada a fer de mediadora entre la comunitat portuguesa i l’empresa en un negoci sinistre. Ella és el vincle, més que d’un món comú, de tots uns móns que se superposen (gràcies Judith Butler per posar nom al concepte!). Capes i capes socials que posen de manifest com aquest repartiment desigual dels recursos, tan naturals com econòmics, ens aboquen a la plena destrucció. A través de Tania veiem com n’és d’inhabitable un món ple de desigualtats, de violència social contra les minories i sobretot contra les dones. Qüestions que a través d’aquest paper tan poderós ens posen contra les cordes i fan emergir el pitjor d’un sistema abusiu que condiciona la manera de viure individualment i col·lectiva.
Les pel·lícules comparteixen molts punts de connexió al voltant del racisme actual i, en particular sobre el pes que aquestes desigualtats provoquen en el repartiment dels recursos i tot el que suposa la insostenibilitat de viure gaire temps més reproduint l’estructura de la societat actual .
Identitats emocionals. La gestió del dol
Per una altra banda, el dol és un altre dels temes recurrents que apareix com a objecte d’estudi en diversos dels títols presentats en aquesta edició del festival. De vegades, les propostes tracten directament la gestió del dolor per la pèrdua d’un ésser estimat (com succeeix a Le Lycéen, en aquest cas la mort sobtada del pare que desencadena tot un procés d’aprenentatge d’un adolescent; Paul Kircher va rebre ex aequo la Concha de Oro per a la millor interpretació protagonista). Una altra absència sobtada és el fil conductor de Runner (Marian Mathias; Premi especial del Jurat) on la jove protagonista perd també el pare. El vagareig de la Haas en la seva recerca emocional entre desconeguts és probablement on la gestió de la pèrdua es resol formalment des d’una proposta més arriscada. La visió atemporal de la jove que ha d’inventar el seu futur enmig d’un Midwest desolador resulta inquietant, potser per la forta empremta poètica del paisatge, potser per tot el llenguatge que només aporta incertesa. Un gran trànsit visual. Es poden sentir ressons pictòrics de fons, com si, simbòlicament, Andrew Wyeth i Edward Hopper acompanyessin la noia en el viatge.
A Un Beau Matin (Mia Hansen-Løve) i a Hundred Flowers (Concha de plata a la millor direcció per Genki Kawamura), el procés de gestió del dol connecta amb la demència progressiva dels pares (el pare en el primer cas i la mare, en el segon) En tots dos casos, els fills _ que en aquest moment estan construint les seves pròpies famílies_, són espectadors d’una pèrdua dels progenitors dura i lenta que els deixarà unes seqüeles emocionals irreparables. A Hundred Flowers és especialment interessant com es tradueixen visualment aquestes emocions més invisibles. La culpa i el perdó troben el seu espai en aquesta delicada història sobre els records i l’oblit a través d’una mare que pateix Alzheimer. Com va manifestar el mateix director a la roda de premsa: ‘En aquesta pel·lícula he volgut apropar la visió del món, que tenia la meva àvia, malalta d’Alzheimer.’ Aquesta mateixa voluntat de deixar constància d’una memòria que es perd queda reflectida a Un Beau Matin, pel·lícula que va presentar la directora Mia Hansen-Løve a la secció Perlak. Sandra, una mare sola que treballa incansablement com a traductora per tirar endavant la seva filla es veu atrapada per la malaltia degenerativa del seu pare. Compartim amb ella la desesperació que sent quan tot i voler-lo ajudar se’n sent incapaç perquè la seva vida també comença a fer aigües. I arriba aquell moment salvatge i inevitable (en parlàvem també a The Father) de triar entre la vida del pare i la pròpia. I finalment és ella qui amb un dolor immens ha de desmuntar el pis del seu pare i dur-lo a una residència.
A Un año, una noche, en canvi la gestió del dolor no ve per la mort d’un familiar sinó per un esdeveniment històric, en aquest, es tracta d’un atac terrorista que deixa un dol i una elevada dosi de culpabilitat en la parella de la història per no haver esdevingut les víctimes i un buit emocionals que els caldrà reescriure per afrontar la seva condició de supervivents. Aquestes anades i vingudes del passat a la realitat es reflecteixen hàbilment en el guió i il·lustren metafòricament els diferents ritmes que tenen els dos protagonistes a l’hora de gestionar emocionalment el dolor i el dol (un tema, aquest de les mirades contraposades davant un fet traumàtic, que ja es mostrava a Els Condenados 2009, en aquell cas, amb una actitud divergent vers el dolor i el sentiment de culpa per l’exili).
La gestió d’aquest dol té molt a veure amb la tolerància i amb el saber mirar als altres perquè cadascú té un ritme diferent a l’hora de respirar el dolor. En les propostes que hem esmentat es visualitza aquesta representativitat diversa a l’hora d’il·lustrar un concepte que pot ser tan individual i tan universal alhora, tan semblant i tan diferent segons com ho visqui cadascú. Si anem a l’essència del concepte, podem identificar que els senyals del dol gairebé sempre estan afavorits per una predisposició de la personalitat de base, units a les condicions de vida. I una cosa ens enllaça a tots. En totes cinc propostes aquesta resposta emocional ens connecta amb la insostenibilitat de viure. I ens posa davant del mirall com sovint n’estem de lluny de viure una vida vivible. A la pantalla, veiem com habitar aquest món postpandèmic ens ha dut a un estadi encara més fràgil. Provar de rehabitar certs espais ens ha deixat en suspensió com aquelles partícules que formaven part d’una boira indefinida de tons groguencs que es respirava al Bataclán moments despres de l’atemptat. Sens dubte, per mi, el record d’aquesta escena d’Un año, una noche, que tan bé reflecteix aquesta fragilitat humana, és una de les imatges que m’emporto d’aquest festival.
Llibres, música, records
Un altre dels petits tresors del festival va ser poder trobar la participació de María Elorza a la secció Nous Directors del Zinemaldia amb el seu primer llargmetratge A los libros y a las mujeres canto (`Premi de la Joventut). Un meravellós retrat documental de quatre dones a través dels llibres que tenen a casa. La pel·lícula, que esdevé un cant als llibres com a refugi, reflecteix el paper de la literatura en la vida d’aquestes dones a través de la recerca de les imatges. Són unes imatges que dialoguen amb els llibres. Com esmenta la mateixa directora, el vincle entre totes dues coses és el del poder salvador d’unes imatges que ens ajuden a viure les nostres vides més enllà de la quotidianitat immediata on també hi trobem consol i protecció.
De literatura, en aquest cas d’una jove escriptora també en parla Something you said last night, l’obra del director Luis De Filippis, que es va presentar també dins la secció de Nous Directors. A diferència de A los libros on les obres són l’objecte d’anàlisi, en aquest cas, els llibres i la música ens serveixen com a excusa per contextualitzar la història de Ren, una jove trans escriptora que se’n va de vacances amb la família. La pel·lícula se centra en la dialèctica interna de Ren, les seves ganes d’independència i la necessitat alhora de trobar el seu encaix familiar. De la combinació entre formes i l’aposta del discurs en resulta un treball valuós i honest que, tant per un treball com l’altre, paga la pena i molt obrir la finestra a aquests dies de festival i deixar que entrin aquestes noves propostes creatives que capten l’atenció dels espectadors i obren les ganes de continuar descobrint noves mirades en properes edicions.