El meu festival

Imaginar el cinema. Somniar una pel·lícula. Tot tancant els ulls, el cinema mental es projecta sobre la pantalla de les nostres parpelles. El film serà imaginari o no serà, deia Érik Bullot* mentre ens convida a repensar el cinema des de diferents finestres. Desplegar en l’espai les escenes d’una pel·lícula que ha d’arribar i acabar entre tots un joc visual del qual només en coneixem l’esbós que tracen els personatges d’un relat en construcció. Imaginar el cinema forma part també de l’experiència global com a espectadors. I aquest cinema expandit de què parla Bullot, com una realitat virtual que a través del joc de pantalles multiplica els punts de vista, ja el vaig començar a viure abans d’arribar a Donostia.

Aquest cop l’experiència cinematogràfica no es va esperar al festival perquè va començar al tren, on vaig conèixer les dones meravelloses que gestionen la programació del Festival Internacional de Cinema Social Clam de Manresa. Així, de manera conjunta, vam posar en pràctica una mena d’ecosistema fílmic que consistia a avançar al visionat certes percepcions o expectatives que més endavant donarien joc a un seguit d’interaccions al voltant de la pràctica artística. Dones que arribaven a la pantalla des de disciplines diverses. Literatura, filosofia, art, conceptes que dibuixen les seves denominacions a través d’imatges visuals. Cinema fora del cinema. Experiències que, en definitiva, també han expandit cap a altres finestres les sessions cinèfiles durant aquests dies de festival.

Tornant al tren recordo que la primera pel·lícula que vam comentar ja al trajecte d’anada va ser justament la guanyadora O Corno. Comencem, doncs, per aquesta primera proposta que competia en la secció oficial. És l’any 1971 i som en un poble petit de Pontevedra. La Maria (Janet Novas) ajuda les dones d’Illa d’Arousa com a llevadora, una tasca que combina amb la seva feina de mariscadora. Les coses es torcen de manera inesperada i es veu obligada a escapar de l’illa on viu, però la fugida només serà possible amb la complicitat d’altres dones que, com ella, també cerquen la llibertat.

 

O Corno, segona pel·lícula de Jaione Camborda (després de Cada palabra de entonces, 2019), va ser la guanyadora de  la Concha de Oro, ha estat rodada en gallec i va participar en el projecte de residències Ikusmira Berriak 2020 en la seva fase de projecte. En paraules de la directora, la idea de la pel·lícula neix de la necessitat d’explorar la capacitat de donar vida de les dones i de fer dialogar aquest procés tan orgànic amb aquella part més ancestral que ens connecta amb la terra i l’essència més animal de la natura.

Totes les dones d’O Corno tenen un punt en comú i és que totes elles són víctimes d’una societat masclista. Què significa ser dona en un entorn repressor? La violència sistèmica contra les dones és un altre dels temes de la pel·lícula, un fil que connecta amb altres històries de dones dirigides per directores que han participat com Camborda en la secció oficial del Festival de Sant Sebastià: em refereixo a Un Amor d’Isabel Coixet, El Sueño de la Sultana d’Isabel Herguera i The Royal Hotel de Kitty Green (aquesta última premiada amb el guardó RTVE Otra mirada). Directores que escriuen les històries que elles mateixes desenvoluparan. I que coincideixen en apostar per relats sobre dones que han de transitar per un exili existencial com a via de lluita contra un entorn hostil. En tots els casos ens trobem amb històries personals amb protagonistes femenines que busquen la seva seguretat en un entorn on se senten amenaçades. Hi ha maneres de tornar a escriure un guió que fins ara semblava hegemònic i cada cop veiem més sovint que el trànsit d’aquestes dones per la foscor explora també vies celebratives com a resultat d’un procés transformador. Al llarg de la història del cinema moltes dones creadores s’han rebel·lat contra el sistema patriarcal per reescriure un relat injustament imposat. Juntes han repensat el cànon formal, han obert formes tancades fins llavors i han plantejat les seves propostes cinematogràfiques sense necessitat d’encabir-se en les escletxes cedides, utilitzant el seu propi llenguatge i en els seus propis termes. Tal com reclamava Yvonne Rainer a Thoughts on Women’s Cinema (1986) no hi ha un únic model de cinema de dones i sortosament l’escenari actual posa de manifest aquesta pluralitat de propostes per un cinema amb perspectiva feminista que evidencia que totes les veus i diversitats són possibles.

Gràcies també a El Sueño de la Sultana (que es va endur el Premi Irizar al Cinema basc) vam saber que l’Odissea és el text literari més antic on es documenta que un home fa callar una dona perquè ‘parlar és un assumpte d’homes’. Tants segles després encara hi ha silencis difícils de trencar, i la proposta d’Herguera ens planteja una utopia de gènere a través de l’obra de Begum Rokeya (novel·la curta de principis del s. XX d’aquesta activista bengalí que tracta sobre el feminisme utòpic) i un magnífic treball d’animació. Un món de dones lliures on la Inés, protagonista del relat, ja no haurà de recordar (com succeeix a la primera escena de la pel·lícula asseguda en un banc) quin és el primer record que va tenir de passar por només pel fet de ser dona.

Els quatre treballs també tenen en comú la confluència en la idea d’una certa esperança al final del viatge. Així ens trobem itineraris que clouen amb una celebració. O Corno acaba amb vida, la Inés d’El Sueño de la Sultana pot finalment somniar, la Nat d’Un amor s’allibera de tota aquesta opressió amb una escena final preciosa on balla i deixar anar el seu cos, i a The Royal Hotel, les dues protagonistes emprenen la seva aventura en solitari. En tots els casos hi ha foscor però hi ha celebració, hi ha dolor però també hi ha plaer. I com diu la protagonista d’Un amor, Nat, ‘esto es lo que hay’. Un s’ha acabat no només contra els maltractadors visibles, sinó un ja n’hi ha prou davant qualsevol comportament tòxic, com el del veí Píter, que vulnera i ocupa l’espai públic i privat de les dones. Coixet explora amb plasticitat tots els racons de les paraules de Mesa i les adapta al seu registre visual. Hi ha imatges molt boniques, com aquella escena que reprodueix el trànsit interior de Nat quan enfonsa el seu rostre entre les cortines mentre la càmera acompanya el vagareig de la seva incertesa. I després d’Un amor, quan la sala encara era fosca, la projecció va continuar el seu efecte amb un llarg silenci. Un silenci emotiu i compartit que potser mai podrem traduir en un text; però ho provem amb la il·lusió que el llenguatge no ens traeixi.

 

Noves finestres

“La relació entre dues imatges és un producte, i no pas una suma, el resultat de la qual és un concepte.” Érik Bullot

 

Recordem, resseguint Bullot, que ‘pel·lícula’ ve del mot llatí pellicula, pelleta, diminutiu de pellis, pell. I aquesta imatge que no es forma a l’ull sinó a la superfície dels objectes m’ha ressonat en alguna de les propostes que he pogut veure durant aquests dies, com la meravellosa All Dirt Road Taste of Salt (RTVE, menció especial) de la poeta, fotògrafa i cineasta Raven Jackson que competia també en la secció oficial i que desaré en algun lloc molt especial. Una oda poètica amb plecs inquietants sobre les diferents etapes de la vida d’una dona a Mississipi.

Aquest any, potser més breu del que hauria volgut, el trànsit pel festival m’ha permès descobrir també altres propostes al marge de l’itinerari oficial. Va dir Víctor Erice que l’única cosa que demana una veritable pel·lícula és pensament i conversa. El festival, sortosament, és també un espai de converses i descobertes estimulants que sovint s’apleguen en la secció de Nous directors. La zona d’interès que per a mi va esdevenir l’edició passada la meravellosa A los libros y a las mujeres canto de María Elorza, aquest any la va ocupar la pel·lícula iraniana Achilles. Una obra que investiga la salut mental a través de la vida d’un jove cineasta que treballa en un hospital on coneix una dona atrapada entre murs. Empès per la voluntat d’entendre el patiment de la pacient, l’acompanya en la seva fugida. Una lluita entre dubtes per reconèixer la identitat d’aquesta dona i potser també la pròpia. Murs reals que empresonen murs invisibles. Fragilitats que obren escletxes a noves incerteses. Una recerca valenta i incòmoda que en paraules del director, Farhad Delaram, dona veu a totes aquelles persones que al seu país dediquen o han dedicat tota la seva vida a enderrocar murs.

Carefree days del director Liang Ming va ser per a mi l’altra proposta que comparteix amb Achilles aquesta mateixa zona d’interès. Les cures centren el tema d’aquesta pel·lícula que va inaugurar la secció de Nous directors. Xu Ling ling és una noia de 25 anys que pateix leucèmia. La seva vida s’ensorra, sense la mare i un pare absent, només té com a refugi l’amistat de dos companys de l’escola que no la deixen sola en el viatge que vol emprendre. Malgrat el dolor, Ming també apunta a l’esperança.

Converses

Que la vida durant uns dies l’ocupi només el cinema és fascinant. Als marges del cinema, la resta del temps es dedica a la gastronomia, el vi i els canvis de pel·lis d’última hora. Com l’itinerari de propostes que vaig marcar com a prioritari mentre preparava la meva graella, el paisatge d’aquests dies fora del cinema també l’han dibuixat dones fascinants. No vull deixar d’esmentar les converses amb la Bego d’UZEI i la Jone de La Bonne, que m’han enriquit els visionats. M’ha fet fa una il·lusió especial retrobar-les als vespres per comentar les propostes del dia, també aquelles pel·lícules que ens hem perdut i que hem intentat recuperar en alguna sessió last minute del dia després.

No voldria cloure aquesta crònica sense mencionar una de les experiències més enriquidores del meu pas pel festival, que sens dubte va ser la possibilitat de poder assistir a la Conversa amb Kitty Green i ser testimoni del seu manifest fílmic a través dels seus treballs. La seva recerca al voltant del concepte de violència i tots els seus angles va obrir nous diàlegs a la visió que des de certa part de la indústria s’ha volgut imposar. Una violència que és potencialment escalable en qualsevol moment. Green defensa la possibilitat d’encarar aquesta violència, si cal, amb violència en una aposta que fixa l’atenció en les petites agressions per reflectir la tensió que generen aquests comportaments (“We have seen enuogh violence in film. If you stop violence earlier never scalates”). Sovint el tractament d’aquesta violència s’intueix fora de camp, la qual cosa contribueix a tensionar el relat a través de certs girs que ens podrien fer pensar en un thriller.

 

Des d’una altra perspectiva, també en el treball de Coixet, Un amor, s’utilitza un lloc petit per parlar de les continues microagressions que patim les dones. La tensió que sents quan notes que una agressió, per inofensiva que sembli, pot escalar en qualsevol moment és molt present en totes dues pel·lícules. A Un Amor aquestes dosis continuades d’assetjament arriben sobretot a través del personatge del Casero (“Ya limpiando? Como tiene que ser”), un masclisme latent que ocupa l’espai vital de la Nat. Aquest envair l’espai propi de la Nat arriba també des d’altres masculinitat tòxiques com les que representen el seu veí i Píter (Hugo Silva).

Com deia Yvonne Rainer* (1991) quan parlava de la narrativa al mal servei de la identitat, les dones sovint en el cinema es representen com a mares, esposes, filles… però algunes de nosaltres som. Green, Coixet, Lamborda i Herguera aborden en les seves propostes retrats feministes de dones que són i des de noves perspectives investiguen com el cinema forja el món i com aquests móns es desdibuixen dins el quadre i en el fora de camp. Utopies incompletes que creixen en el nostre imaginari com a espectadors. Un cinema, com deia Bullot, que vessa els límits de la sala per assolir una percepció total de l’espai-temps.

Referències

*Cinema Paper. Érik Bullot. Retrat del cineasta en ventríloc. Apunts de cinema 2. Filmoteca de Catalunya (28 de setembre de 2023/28 de gener de 2024)

* Yvonne Rainer
Feminismo y teoría fílmica (1991)
Capítol 8 La narrativa al (mal) servicio de la identidad (…)