This boy… and this girl… were never properly introduced to the world we live in. Els rostres de Bowie i Keechie brillen sota una llum blanca, tremolosa, mentre es miren i es besen; de sobte, es giren per observar, amb una ganyota d’espant, alguna cosa que queda fora de pla. La llum que fins llavors els havia acariciat el rostre ara els fa semblar dos animals encegats pels fars d’un cotxe. Entra el títol: They live by night.
Els crèdits inicials passen sobre imatges no menys premonitòries del seu destí: les vistes aèries d’un cotxe filmades des d’un helicòpter, una perspectiva llavors inusual que es repetirà en d’altres escenes. I si bé no hi ha cap helicòpter a la pel·lícula, la petitesa de la figura humana enmig del paisatge, on tots els seus moviments són visibles, ja apunta que, en la fugida, no hi haurà escapatòria.
Bowie i Keechie són molt joves, gairebé dues criatures. Travessen la pantalla amb el fulgor d’un amor intens i impossible que els agermana amb Eddie i Joan, protagonistes de You only live once (Fritz Lang, 1937). Com Eddie, Bowie ha errat el camí gairebé per accident i lluita per refer la seva vida i reintegrar-se a la societat. De manera semblant, ja ha estat condemnat per la policia, per l’opinió pública i pels seus còmplices, que no el deixen abandonar l’esquadra. També com Joan, Keechie accepta les conseqüències del seu amor per un home per a qui amb prou feines hi ha cap esperança. Un detall important les separa: Joan encarna la possibilitat d’una vida normal, d’una casa en propietat i una família, mentre que Keechie és una altra figura marginal, com Bowie. En aquest sentit, la pel·lícula de Ray traspua un dolor encara més profund: el de dues persones que tot just s’obren a la vida i que ja fugen del no-res cap al no-res, a la recerca d’una felicitat que els serà negada de manera sistemàtica.
Al final de la primera mitja hora, una escena preciosa marca la primera aproximació d’aquests dos cossos inexperts, fràgils i vacil·lants. Bowie ha tingut un accident de trànsit i els seus companys l’han deixat a casa la Keechie perquè en tingui cura. Keechie, que fins llavors ha dut sempre els cabells recollits, se’ls deixa anar davant del mirall i es pentina. Un primer fos uneix el gest de la noia amb la imatge d’uns arbres agitant-se sota l’embat del vent, en un moviment que recull la sinuositat dels cabells d’ella. Tot seguit, després de la visió fugaç d’aquest exterior on sembla covar-s’hi la tempesta, un segon fos ens porta a un primer pla de Bowie, que es desperta al llit, sobresaltat per l’entrada de Keechie a l’habitació. És en aquesta escena que hi haurà el primer contacte físic significatiu entre tots dos, el massatge que ella li fa a l’esquena encara adolorida per l’impacte del cotxe.
La fugida de Bowie i Keechie comença en un autocar. Ell té al costat una criatura que plora desconsoladament; un parell de seients enrere, ella riu i li fa el gest de bressolar-la, i Bowie fa un intent maldestre de calmar la criatura. Potser l’escena els fa imaginar-se una vida plegats, en família –una possibilitat que Ray els concedeix en aquesta imatge, però que escapça hàbilment situant-los en files separades. Pocs minuts després, baixen de l’autocar a corre-cuita, es casen per vint dòlars en una capella i compren un descapotable gairebé nou de trinca que brilla com tan sols poden brillar les coses en el cinema clàssic.
A You only live once, la fugida d’Eddie i Joan comença molt més endavant, gairebé al tram final de la pel·lícula. Quan fugen plegats ja no hi ha esperança, i no viuran els intervals de felicitat de Bowie i Keechie en cabanyes i motels. La possibilitat d’una vida millor no s’insereix en els replecs d’una fugida perpètua: es projectava en els espais d’una casa on esperaven començar de nou, i al jardí, vora el gronxador, on ell havia deixat caure que potser, algun dia, tindrien fills. Una mica més endavant, la imatge desoladora del jardí sota la pluja, amb el gronxador buit empès pel vent, segella per sempre aquesta possibilitat.
A la pel·lícula de Lang, la persecució és directa. El cercle s’estreny al voltant dels fugitius, i el desgast físic i emocional d’Eddie i Joan s’emmiralla en la degradació del cotxe, ple de vidres trencats i de forats de bala, endinsant-se en la fantasmagòrica naturalesa d’estudi com un animal estrany. En plena fugida, Joan té una criatura, i la darrera parada que fa la parella és per confiar-la a la germana d’ella i al seu antic cap. L’escena és un altre miratge d’una família feliç, d’allò que hauria pogut ser si la vida no els hagués dut per aquests viaranys. Després, Joan marxa eixugant-se les llàgrimes cap al cotxe on l’espera Eddie. Abans, però, alguna cosa li crida l’atenció i s’atura. El contraplà és un tràveling breu cap a una màquina de venda de cigarrets, d’entrada borrós, potser per les llàgrimes (o potser no: pensem en l’entrada de John Wayne a The Stagecoach, un altre dels tràvelings més bonics del cinema). Sigui com sigui, els cigarrets segellaran el seu destí: el soroll de la màquina desperta un veí, que reconeix la Joan per les fotografies als diaris i, esperonat per la recompensa, truca a la policia.
La parella viu encara un darrer simulacre de felicitat resignada al cotxe. En un pla frontal, la càmera se’ls acosta lleugerament quan Eddie diu: Come closer, Joan, i ella respon: I never knew two people could be so close. Passem llavors a un primer pla lateral, que ens mostra amb claredat els seus rostres, ell de perfil, mirant cap a la carretera, i ella de cara, mirant-lo a ell; i una altra vegada al pla frontal, que desfà el moviment d’inici, allunyant-se lleugerament de la parella en una clausura del darrer moment d’intimitat. Llavors, quan ella es recorda dels cigarrets, un tall ens mostra una imatge espectral de la carretera, amb els marges a les fosques; i quan tornem a l’interior del cotxe, el pla ja no és frontal, sinó una mica escorat cap a l’esquerra, i la llum que els il·lumina els rostres els confereix de sobte un aire malaltís, subratllant-ne la fatiga. Aviat, una patrulla els sortirà al pas i moriran a trets, l’una en braços de l’altre.
A They live by night, la mort arriba per camins més discrets: una antiga còmplice, Mattie, els entrega a canvi de la llibertat del seu marit. Els darrers instants de Bowie se’ns mostren en plans oberts, reminiscents de les vistes aèries de la primera seqüència, i el rostre d’ell queda sovint amagat entre les ombres. Sigui com sigui, des de la foscor, Ray projecta l’esperança en la mateixa direcció que Lang: la criatura que Keechie duu al ventre i que, d’alguna manera, confereix sentit –i continuïtat– a la trista existència dels condemnats.
[They live by night, de Nicholas Ray, i You only live once, de Fritz Lang, estan disponibles a Filmin]