La veiem asseguda a l’autobús. Torna cap a casa després de visitar el seu pare greument malalt. A fora la vida continua; fragments de paisatges en trànsit, gent que corre amb pressa d’un lloc a un altre, comprar un diari, fer el cafè, entrar a una botiga… Però només l’observem a ella, immòbil, amb el cap recolzat al vidre mira al carrer mentre dins seu només hi ha espai per a una nostàlgia infinita. I amb aquesta imatge senzilla s’expressa visualment la immensitat de la seva tristesa sense cap paraula. En una pel·lícula anterior de Mia Hansen-Løve, L’Avenir (2016), hi havia una escena similar. Se’ns mostrava la solitud i la profunda tristesa de la protagonista, també a l’autobús, tot just després de morir la seva mare. El tall discursiu entre la desolació continguda de Nathalie de L’Avenir (Isabelle Huppert) i la normalitat aparent de tot el que passa al carrer manté un diàleg amb l’escena esmentada d’Un Beau Matin. Aquesta connexió entre les dues imatges enllaça aquesta rima visual que se serveix del mateix recurs metafòric per reflectir la distància entre el jo interior i l’exterior de les dones protagonistes.
De fet, en algunes de les darreres propostes de la directora (en particular: L’Avenir 2016 però també a Bergman Island 2021) sembla que els personatges mantinguin converses entre ells en una idea de la construcció des del dubte com a experiència vital. Dones que escriuen i reescriuen les seves vides. Alguna cosa d’Anne Carson i el poema Tres “–Hi ha milers de preguntes que xoquen contra mi des de dins–” sembla ressonar en totes elles. Hi ha una mena de vers que es repeteix en la construcció d’aquest jo de ficció. La Sandra d’Un Beau Matin sembla compartir el mateix dolor de Nathalie de L’Avenir uns anys després. La Nathalie tenia la mare a la residència abans de morir. Les dues protagonistes comparteixen moments vitals molt durs com l’escena on les veiem desmuntar la casa dels pares. La idea d’un cert món tal com s’havia projectat es fragmenta i tot i així –i aquí recau l’empremta de la directora– hi ha espai per l’esperança i per començar una nova història. I tant Un Beau Matin com L’Avenir i Bergman Island ens parlen de tot allò que ens salva quan la resta falla: els llibres, l’art, la bellesa, la solitud, la llibertat.
“Tot el que es fa sense experiència cau en el buit.”
Robert Bresson
Mia Hansen-Løve construeix des de la reescriptura i des de l’experiència. Deia ella mateixa en una entrevista recent que el seu procés d’aprenentatge com a creadora prové de la pròpia experiència i dels dubtes que sorgeixen entre la pàgina en blanc i la reescriptura del guió. I tot aquest trànsit d’anades i vingudes són les que la proveeixen de determinació. Diu que no podria dirigir el que no ha escrit perquè totes les seves obres descriuen històries que tenen com a eix una veu pròpia molt personal. I en aquest cas no ha estat diferent. La directora ha volgut reflectir en aquest guió part de la seva experiència personal durant la mort del seu pare per una malaltia degenerativa. Aquesta expressió d’una veu individual a partir d’una experiència concreta esdevé amb aquesta proposta de ficció part d’un moment col·lectiu. La història que es presenta pot resultar molt propera per alguns quan arriba aquell moment en què la realitat els abandona, com li passa al pare de la protagonista, i els deixa en un estadi de confusió i vulnerabilitat on es barregen idees i objectes dels dos mons.
I tota aquesta melancolia de les emocions invisibles, que tan bé sap retratar la directora, troba en l’expressió artística una via d’escapament. Les lectures i l’art (la visita a les nimfes de Monet) acompanyen conceptualment aquest estadi interior en què es troba immersa la protagonista. Léa Seydoux està meravellosa a Un Beau Matin en el paper de Sandra. Una dona, traductora, a qui li agrada molt la seva feina i gaudir de la vida. També té una filla. És mare sola i treballa molt per poder-la cuidar i fer plans juntes. El pare de la Sandra té una demència degenerativa i ella se n’ocupa conjuntament amb la seva germana. És ben conscient de tot el que vindrà després. Haurà de cercar un lloc on poder deixar el seu pare perquè ja no pot viure sol, però primer haurà de desmuntar el seu pis. Observem a través de la mirada de la Sandra un tros de la vida del pare en cada llibre que treu d’aquell prestatge abans de desar-lo en una de les moltes capses de mudances. És ella qui ha de decidir portar el seu pare a la residència quan la situació es fa insostenible (parlàvem també d’aquest fil a The Father). L’impacte que aquesta decisió provoca en la seva vida centra l’eix de la pel·lícula. Sap que deixar-lo allà suposarà per a ella viure a partir d’aquell moment una vida intermitent. Però enmig d’aquesta davallada emocional s’obre una escletxa de llum i comença una relació amb un vell amic, Clément, paper que interpreta Melvil Poupaud. I sembla que, malgrat tot, hi ha espai per a la felicitat.
Les cures
A propòsit de Cinco Lobitos comentava la seva protagonista, Laia Costa, que tots haurem de cuidar en algun moment de les nostres vides i tots necessitarem que algú tingui cura de nosaltres. Les cures i la intensitat emocional que recau en la cuidadora són també un dels eixos d’Un Beau Matin. No són poques les pel·lícules que recentment han tocat el tema des d’angles diversos. A Hundred Flowers de Genki Kawamura el procés de gestió del dol connecta també amb la demència progressiva de la mare. Tant en un cas com en l’altre, els fills –que en aquest moment estan construint les seves pròpies famílies–, són espectadors d’una pèrdua dels progenitors dura i lenta que els deixarà unes seqüeles emocionals irreparables. A Hundred Flowers, la culpa i el perdó troben el seu espai en una delicada història sobre els records i l’oblit a través d’una mare que pateix Alzheimer. Com va manifestar el mateix director a la roda de premsa al Festival de Sant Sebastián: ‘En aquesta pel·lícula he volgut apropar la visió del món que tenia la meva àvia, malalta d’Alzheimer.’
Aquesta mateixa voluntat de deixar constància d’una memòria que es perd queda reflectida a Un Beau Matin. Veiem com el personatge de Sandra es veu atrapat per la malaltia degenerativa del seu pare. Compartim amb ella la desesperació que sent quan tot i voler-lo ajudar se’n sent incapaç perquè també ha de lluitar per la sostenibilitat de la seva pròpia vida. I arriba aquell moment salvatge i inevitable (ens connecta amb el text del darrer Mirador de març sobre l’efecte Vortex de Gaspar Noé) que amb un dolor immens ha d’acceptar com a part de la vida aquest esfondrament final.
« I have my own doubts but I always preserve my own will. »
Mia Hansen-Løve
I aquesta recerca de l’equilibri delicat entre l’acceptació de la pèrdua, les cures i els espais de felicitat (que ens podria recordar Le Bonheur d’Agnès Varda en la recreació d’aquests moments de felicitat al voltant de la família) troba en aquesta proposta la construcció d’una nova mirada que connecta dos eixos vitals comunicants: el dolor però també la llum. Hi ha una aposta clara per fer dialogar de manera aparentment senzilla moviments oposats que no han de ser excloents. Una intenció que aporta un to diferencial a la pel·lícula alhora que evoca una veritat molt única que defineix la veu pròpia de la directora. Partir d’una experiència individual per crear aquests moments col·lectius. I això no vol dir trobar un final feliç sinó simplement considerar que el reflex d’aquesta varietat de la vida ens pot oferir consol. Aquesta unió de conceptes oposats però alhora coexistents en un mateix moment vital deixen en evidència la voluntat de Hansen-Løve per avançar des del dubte i deixar constància del patiment. D’alguna manera ens parlen les paraules de Katherine Mansfield sobre el dolor (“No em vull morir sense deixar constància de la meva creença que el sofriment es pot superar. Perquè ho crec fermament. Què s’ha de fer? T’hi has de rendir. No resistir-t’hi. Entomar-lo. Deixar-se’n amarar”) per acceptar-lo plenament i convertir-lo en part de la nostra història. I tot ajuda si l’esperança té els carrers de París com a escenari i si el cinema ens ofereix aquesta possibilitat de viure de maneres diferents.