Per poder relacionar-te sexualment amb llibertat si ets dona ho tens una mica més difícil. D’entrada, has de carregar amb unes quantes pors, uns quants prejudicis i precaucions de més. Una estructura que se’ns ha imposat i que la societat patriarcal s’ha encarregat de mantenir sota control. Tal com apunta Alba Alfageme en el seu assaig Quan cridem els nostres noms, el sistema patriarcal ens ha robat la vida i l’existència, sacrificant els nostres drets i llibertats. I ens ha robat també el control sobre el nostre propi cos perquè un muntatge sistèmic s’ha encarregat de mostrar-nos-el des de la seva mirada, que res té a veure amb la nostra. En definitiva, unes experiències i unes situacions que senzillament no hauríem d’haver viscut si aquest món no estigués infectat de masclisme.

La necessitat d’investigar el desig i la sexualitat femenina és l’eix temàtic de Creatura. La pel·lícula explora la relació d’una dona jove, la Mila, amb el seu propi desig al llarg de totes les etapes de la seva vida. A través de les seves experiències observarem quin és el seu vincle amb el plaer i també amb les seves ferides, un conflicte obert resultat d’haver crescut en una societat tacada que reprimeix els cossos de les dones, en condiciona els comportaments i la manera de relacionar-se amb els altres.

En una de les escenes veiem la protagonista d’adolescent amb un noi del poble mentre s’emboliquen en una festa d’estiu i en un moment de l’acció ell deixa anar: ‘No em pensava que eres tan guarrilla’ i una mica després: ‘Ara no em pots deixar així, va, em toques una mica i ja està.’ I vaig pensar, quanta dosi de cinema sinceritat i de compromís hi ha en aquesta escena. Després de veure la pel·lícula i mentre la revisava mentalment per escriure aquest text em va venir al cap una escena que vaig viure en una festa de la universitat. Érem a casa d’algú i recordo perfectament com uns nois es referien a les noies com a ‘bistecs foradats’. Així, sense pal·liatius. La ràbia interna que em va produir aquella descripció i la situació que es va viure després m’ha ressonat tota la vida. Ara mateix podria descriure la cara del noi mentre pronunciava aquella paraula i com se sentia l’esclafit dels altres companys mentre reien. Però no, no s’havia de patir perquè ves, només era una manera de dir, una broma, i no n’hi havia per tant. I això era un dia i al següent era una altra cosa, podies patir un assetjament a la feina o trobar-te amb una situació incòmoda i imposada que et recordava constantment que ni tu ni el teu cos éreu lliures.

Quan tot un sistema orquestrat decideix per tu és complicat desenvolupar una sexualitat lliure i lluminosa. Durant el camí d’autoconeixement de qualsevol dona hi ha moltíssimes interferències, fiblades que acaben per abocar la seva sexualitat a un camí fosc i pedregós. Que l’Elena Martín Gimeno doni veu a totes aquestes interferències en la sexualitat de les dones a través del personatge de la Mila és alliberador i altament reconfortant. En el seu gest d’angoixa ens hi trobem totes. La Mila (interpretada de manera brillant per la mateixa directora) necessita posar paraules al seu dolor, ha de poder entendre què li passa, perquè sent aquest malestar en el seu cos que paralitza el desig i en aquest procés de recerca haurà d’enretirar moltes pedres.

El viatge no el fa sola. L’acompanya la seva parella, el Marcel (Oriol Pla). Creatura arrenca quan la Mila (Elena Martín Gimeno) i la seva parella Marcel  s’instal·len a viure en una caseta de la Costa Brava on ella passava tots els estius de petita. El punt de partida amb l’arribada al poble per iniciar una nova vida en un entorn rural té alguna cosa de Suro (Mikel Gurrea, 2022), tot i que els dos treballs exploren de seguida diferents universos emocionals. Si a Suro el relat se situa en l’evolució de la parella, a Creatura el centre de la narració és la recerca del desig de la Mila i la necessitat d’entendre aquest rebuig al sexe. Fer front a aquest bloqueig suposarà revisar els seus propis temps personals i posar també les ferides dels altres davant el mirall.

El guió, escrit conjuntament amb Clara Roquet, és delicat i complex alhora. Capes de detalls que estructuren el retrat de la sexualitat d’una dona i tots els seus plecs: des de l’angoixa a l’alliberament. El contingut esdevé la forma de la pel·lícula i la història s’estructura com un  procés i no com a objectiu. El relat ens permet ser humanes. La proposta de l’Elena Martín és la d’un cinema bol, aquest concepte desenvolupat per Ursula K. Le Guin (The Carrier Bag Theory of Fiction, 1986) que descriu un  cinema que ens acull  i que té una voluntat transformadora i conciliadora amb nosaltres mateixes i amb els altres. Un joc molt hàbil amb els temps dibuixa el mapa de la foscor del trauma que pateix la Mila. Un vincle d’anades i vingudes formals ajuden a construir un discurs identitari que dibuixa un viatge a través de diferents èpoques de las seva vida: la infantesa, l’adolescència i la vida adulta. Amb el seu primer treball Júlia Ist (2017), comparteix certa idea poètica en la construcció d’una atmosfera visual. Però si allà es reflectia l’experiència individual de la protagonista, a Creatura hi ha una voluntat compromesa de retratar tot allò que té de sistèmica la violència sexual i el llegat de dinàmiques patriarcals. L’erupció a la pell de la Mila ajuda a externalitzar aquest conflicte interior que reflecteix la veu de totes les dones. Les violències contra els cossos de les dones són estructurals i la tragicitat és que, tot i que ens hi veiem reflectides, en el camí de sortida encara hi ha molta ombra.

“Si et quedes asseguda a la cadira en una habitació i aguantes que un home amb poder t’assetgi o et maltracti, és, en part, perquè ben poques vegades has vist un final diferent per a les dones. A les novel·les que has llegit, a les pel·lícules que has vist, a les històries que t’han explicat des de petita, les dones tenen ben sovint un final desastrós.” Brit Marling

 

A la ficció sovint es mostren les violències sexuals com una porta d’entrada a la història de fons dels personatges femenins, però només puntualment es posa el focus en l’impacte traumàtic que aquestes agressions han pogut deixar en la vida de les dones. A Creatura el relat pertany a la Mila i és a través d’ella que veiem els altes. Un mateixa experiència que potser havíem identificat altres vegades agafa aquí una expressió diferent. Ella ens dona una mirada única sobre l’empremta que ha deixat en la pell i l’ànima de les dones l’herència de segles del pes masclista en aquesta societat patriarcal en què vivim. La violència sexual en totes les seves representacions és una castració contra les veus i els cossos de les dones. En paraules d’Elena Martín Gimeno: ‘tenim un llegat que posa la sexualitat en un lloc de càstig, de foscor.’ I aquesta foscor impacta de ple en el cos de la Mila. Aquella erupció que l’envaeix i que li recorda constantment que dolor i desig semblen una parella indissoluble.

Com apunta Caetlin Benson-Allott, l’aproximació de Marling fa un gir considerable en propostes com I May Distroy You (Michaela Coel), on el perfil de les dones mai es defineix per les agressions que han patit i, com a conseqüència, mai les veurem representades només com les víctimes d’algú. Sovint costa entendre què t’ha passat i desfer aquest bloqueig sexual no és una tasca fàcil. Sense l’herència que ens ha deixat una societat plena de dinàmiques masclistes molt probablement la Mila no hauria d’haver pagat un peatge tan alt.

La Mila necessita obrir escletxes i no dubta a mantenir converses directes amb els personatges masculins per saber què els ha dut a tenir tanta por. Hi ha una voluntat d’entendre les ferides dels altres personatges, també les dels homes, i de cercar el perquè dels seus comportaments. Un acurat treball interpretatiu del gest, els silencis i les pauses ajuden a definir amb delicadesa unes masculinitats fràgils (com el Marcel i el pare interpretat per Àlex Brendemühl) i unes pors emocionals que són tractades amb una mirada conciliadora. Tant la seva parella, Marcel, com el pare diuen sentir-se incòmodes amb les preguntes de la Mila i ofereixen com a proposta de col·laboració un ‘ja hi pensaré’ com a escut, una excusa amable per escapar d’aquell moment dignament amb l’esperança que aquella conversa potser no tingui una segona part.