El mes de juny de 1979, a la Hayward Gallery de Londres, va tenir lloc l’exposició Film as Film que aplegava els treballs d’un grup de cineastes amb la voluntat de posar en diàleg peces visuals i artístiques sobre la filmografia i la recerca de les avantguardes històriques. En un mateix espai compartien sala assaigs il·lustrats sobre cinema des de perspectives diverses: des del cinema futurista passant pel cinema abstracte alemany fins a l’avantguarda francesa dels anys 20. L’única dona cineasta convidada a l’exposició va ser Lis Rhodes.

Rhodes, com a mostra de rebuig a la selecció del Comitè de l’Art’s Council, va decidir llançar una contraproposta a la programació imposada i va decidir convidar la seva companya Felicity Sparrow perquè s’unís en la seva recerca, formant així el seu propi grup de treball. Aviat altres cineastes com Annabel Nicolson i Jane Clarke es van adherir a la iniciativa i juntes van difondre l’assaig Whose History? (“La història de qui?”), on exposaven la seva intenció de reescriure la visió de l’exposició des d’una perspectiva feminista, alhora que apostaven per traduir i recuperar aquells textos i documents d’altres cineastes que les havien precedit, com Alice Guy, Maya Deren i Germaine Dulac, els treballs de les quals també havien estat volgudament silenciats.

Acompanyava l’exposició el catàleg Film as Film: formal experiment in film 1910-1975. En un petit apartat final, que portava per títol Woman and the Formal Film, aquest grup de dones cineastes i activistes van aconseguir publicar un manifest (que reproduïm a continuació) i un petit decàleg de propostes i de textos que van esdevenir claus per repensar el cànon formal i reescriure les seves propostes cinematogràfiques sense encabir-se en cap escletxa cedida tot utilitzant el seu propi llenguatge i els seus propis termes.

Manifest

[Aquest text fou publicat originalment a Film as film l’any 1979]

El gest de retirar la nostra obra i la presentació de l’exposició no volem que s’interpreti com una declaració d’oposició sinó que és la nostra única forma d’intervenció oberta.

Ens oposem completament al fet que el Consell de les Arts presenti el nostre treball com si no hi hagués hagut lluita, com si s’hagués nodrit en l’esperit del mecenatge públic.

Documentades des d’una perspectiva feminista era la nostra intenció començar un reexamen del passat historicitzat introduint (i donant la benvinguda a) Alice Guy i tornant a presentar Germaine Dulac i Maya Deren.

Maya Deren i Germaine Dulac s’inclouen en l’enquesta històrica “Film as Film”, però s’hi reflecteixen només en relació a l’articulació del cinema abstracte/formal. Ens preocupava que aquestes dones quedessin incorrectament “definides” pels conceptes que altres havien escollit per il·lustrar la seva obra i vam sentir la necessitat de reubicar el seu treball dins del context de les seves pròpies inquietuds, donant-los una complexitat i una plenitud que l’exposició ‘Film as Film’ va negar en excloure:

• l’aportació de Dulac al moviment feminista; les seves entrevistes amb dones artistes expressant la seva lluita pel reconeixement; la seva creença en una creativitat específicament femenina; la seva implicació política en la sindicalització dels treballadors del cinema i el seu suport al front popular abans de la II Guerra Mundial; la relació de Deren entre escriptura i les seva filmografia; el seu interès per la ciència, l’antropologia i la religió; el seu atac al Surrealisme.
• Alice Guy no està representada a ‘Film as Film’ i bé podríem afirmar que gairebé no s’ha reconegut enlloc. Ella estava activament involucrada en la realització de cinema al tombant de segle, experimentant amb estructures narratives i l’ús del so al cinema, però tot això ha estat oblidat pels historiadors. Per què les seves pel·lícules són oblidades mentre que les de Lumière i Melies s’utilitzen constantment com a referents?

Esperàvem portar la recerca històrica fins al present i obrir la forma tancada de ‘Film as Film’ per crear un espai actiu dins de l’exposició on dones contemporànies puguin mostrar declaracions personals i històries, trobar la seva pròpia continuïtat i compartir idees per a futurs espectacles.

En general: ens oposem a la idea d’una exposició d’art tancada que presenta el subjecte anònimament, definint la seva veritat en Letraset i panells de visualització de quatre peus, negant l’espai propi per respondre, afegir o debatre, negar les implicacions ideològiques inherents a la recerca d’un somni acadèmic, el patró sense complicacions on tot encaixa.

Concretament: ens oposem a ser convidades (pressumiblement per la força de les nostres capacitats i la nostra trajectòria) per participar en l’organització i definició d’una exposició, però no deixant-nos lliures per definir les nostres pròpies aportacions. Refusem les subtils insinuacions de la caspa intel·lectual i la ineficiència, com si les nostres perspectives fossin tolerades en lloc de ser considerades seriosament.

Fa mesos vam enviar ‘sol·licituds’ per a una major representativitat de dones als comitès, per al reconeixement de les nostres idees per a l’exposició, per a un espai dins de la galeria i per la llibertat d’exposar el nostre treball, de determinar què s’hi inclouria i com s’hi veuria representat. Aquestes peticions podrien haver-se convertit en demandes. Potser hauríem “guanyat” mitjançant mètodes personals subversius o insistint en poder votar democràticament. Però com es demana col·lectivitat, suport i una relació de treball real que inclogui la discussió d’idees i posicions ideològiques dins del marc de reunions estructurat per una jerarquització institucional?

Vam prendre la decisió de no continuar, no continuar treballant en una situació hostil i, finalment, infructuosa per a les dones individuals implicades. És millor que el resultat de la nostra investigació històrica es publiqui en altres llocs i el treball de dones cineastes, artistes i crítiques contemporànies es presenti en un context on es valori com es mereix.

Referències

Film as Film: formal experiment in film 1910-1975. Arts Council Of Great Britain. Publicat per Arts Council Of Great Britain, London (1979)

Woman and the formal film. Annabel Nicolson, Felicity Sparrow, Jane Clarke, Jeanette Iljon, Lis Rhodes et al. en Film as Film: formal experiment in film 1910-1975 (pp. 118-129)

Whose history? By Lis Rhodes (pp. 119-120)