Quan ens pensem que ja no queda res, sempre ens queden els llibres. Els llibres sobreviuen a tot. A l’amor, a les mudances, a la memòria i també a la mort. Tinc un amic que ha perdut el seu pare fa poc i em deia que llegint ara les notes que ell havia deixat en els seus llibres l’havia ajudat a conèixer-lo més. Si més no, a través dels petits escrits al marge d’una pàgina a l’atzar havia entès altres finestres possibles de la vida del pare. Els llibres li havien permès habitar a títol pòstum espais íntims i reflexions que no havien pogut compartir quan era viu. I ara resseguir les petites anotacions entre els llibres del pare s’havia convertit per al meu amic en alguna cosa semblant a compartir amb ell una última conversa.
I justament sobre el llegat que ens deixen els llibres ens parla A los libros y a las mujeres canto (2022). El primer llargmetratge de María Elorza és una oda a la literatura. Un relat molt íntim que ens endinsa en la biblioteca de quatre dones. Ens parla de com elles habiten els seus llibres. Des d’on ho fan i com ho fan. Ens parla també de com els cuiden i de com es van trobar. Què feien quan els llegien. Què els va passar poc després. I així les anem coneixent a través de les lectures. Dante, Woolf, Beckett, Brontë i Petrarca. El passat som nosaltres, deia una de les protagonistes, i el que importa de veritat: els llibres, la música i els records.
La directora ha volgut incidir sobretot en el paper de la literatura en la vida quotidiana de les persones, en la vida més íntima dels llibres per conèixer i observar quin paper ocupen a casa de cadascú. I per unir aquests diàlegs literaris hi ha una gran selecció d’imatges i material d’arxiu personal que d’una manera molt natural condueix aquest fil narratiu a través de les entrevistes i les relacions que aquestes dones tenen amb els seus llibres al llarg de les seves vides.
“No entiendo la poesia.
Entiendes un árbol?”
La pel·lícula també parla de trencar els codis establerts i de llegir fora de les convencions. Part de la cinta està narrada en italià perquè “com que la pel·lícula parla de la literatura i la llengua té molt a veure amb la literatura, em venia de gust reflectir aquesta diversitat, que fos intercultural, universal per a qualsevol espectador*.” Aquest va ser dels petits tresors que vaig poder trobar al passat Festival de Cinema de San Sebastián on María Elorza va participar a la secció Nous Directors del Zinemaldia amb aquesta proposta que es va emportar el Premi de la Joventut. Un meravellós retrat documental de quatre dones a través dels llibres que tenen a casa. La pel·lícula, que esdevé un cant als llibres com a refugi, reflecteix el paper de la literatura en la vida d’aquestes dones a través de la recerca de les imatges. Són unes imatges que dialoguen amb els llibres, aquests objectes que ens salven de tots els naufragis. En paraules de la directora, el vincle entre totes dues coses és el del poder salvador d’unes imatges que ens ajuden a viure les nostres vides més enllà de la quotidianitat immediata on també hi trobem consol i protecció.
* N. Cita de l’entrevista d’Iratxe Martínez a María Elorza: ‘Un minuto de silencio por los libros’. A: Donostiako 70. Zinemaldiaren Egunkaria (22 de setembre de 2022, núm. 7)