Muelle5

Entrades següents

TAKE FIVE (Març 2019)

Published by Muelle5

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/

Carga maldita (Sorcerer – William Friedkin, 1977)

Recientemente se ha estrenado en Netflix la última película de J.C. Chandor Triple Frontera y, en casi todas las reseñas que he leído sobre ella una película se nombraba a menudo: Carga Maldita, de William Friedkin. Películas que se inspiran y se retroalimentan: durante su visionado no he podido evitar acordarme no solo de Apocalypse Now (otro rodaje infernal, esa maldita escena del puente…), sino también de Deliverance. El argumento trata del instinto de supervivencia contra (también) una naturaleza desatada, con un estilo que, a veces, da la sensación que solo se podía conseguir en los años 70. Friedkin consigue la proeza de hacernos desear que unos tipos indeseables sobrevivan a una última apuesta, una misión suicida consistente en trasladar camiones llenos de nitroglicerina a través de la selva, como última oportunidad de dejar de ser muertos en vida. Y cómo lo consigue. Cristina Peris.

[Disponible a Filmin]

After life (Ricky Gervais, 2019)

Sis episodis que fusionen la dosi justa de dolor i humor tiren endavant aquesta sèrie que protagonitza un periodista (Tony, Ricky Gervais) que intenta fer les paus amb la vida després de la mort de la seva dona. Nostàlgia a raig que es veu equilibrada per un humor negre que oxigena el drama en situacions carregades de patetisme. La feina no hi ajuda. L’ambient en la redacció d’un diari de tercera regional a la recerca de la notícia més ‘freak’ (un avi que rep cinc vegades la mateixa postal, una dona que fa pastissos amb llevat vaginal, etc.) acaben d’arrodonir la posada en escena. El gir previsible que pren el relat apuntant a la redempció i a la idea que la felicitat és bella fins i tot quan no és la teva, podrien fer decaure el relat, però no és així. L’ús delirant del sarcasme en les escenes més dramàtiques ofereix una sortida triomfant a la història que, en un dia tou, l’espectador pot acabar arrodonint amb una llagrimeta final. Sandra Cuadrado

[Disponible a Netflix]

L’eternitat i un dia (Μια αιωνιότητα και μια μέρα – Theo Angelopoulos, 1998)

És l’última pel·lícula de la trilogia de les fronteres d’Angelopoulos, després d’El pas suspès de la cigonya i La mirada d’Ulisses, i la més sòbria de les tres. El director revisita els cantons d’una Europa esgotada i penetra en la boira espessa per trobar l’indret on s’alcen inclements les valles de ferro, allà on la moral es desdibuixa i, malgrat tot, reneix dins alguns cossos. Vint anys després, segueix sent una de les visions més lúcides d’un continent que ja no troba raó de ser, que fantasieja amb un passat gloriós sense ser capaç d’adreçar el present. Què ens faria entendre avui Theo Angelopoulos? Xavier Montoriol.

Lumière! L’aventure commence (Thierry Frémaux, 2016)

Mark Cousins ens va passejar, de manera analítica i poètica alhora, per la història del cinema a través de la seva sèrie The Story of films: an Odyssey (2011). A Lumière! L’aventure commence, Thierry Frémaux (el director del festival de cine més famós del món) ens convida a un viatge semblant, en aquest cas, per les primeres obres del germans Lumière. El resultat de l’experiència és profundament prolífic: veiem més de cent pel·lícules en una, extrapolem lliçons de cinematografia i d’humanisme, assistim a l’excitació del descobriment d’un testimoni inèdit, reconeixem el pes de la influència artística (de la pintura, principalment) en el nou invent, apreciem una exploració tècnica i estètica que ens lliura una manera de fer i de veure el cine avui. Mirar vídeos per Youtube en bucle seria l’analogia fàcil. La perdurabilitat del desig d’enregistrar i visionar com a forma de seguir indagant, la conclusió òbvia. Marian Z.

[Disponible a Filmin i a Movistar+]

Love Exposure (Sion Sono, 2008)

Fa uns anys, quan cansat de receptes gastades i fórmules mecàniques volia aire fresc, hi havia pocs dubtes: cinema asiàtic. La incredulitat salvadora et metrallava per vàries bandes, estil i temàtica, ràfegues reveladores. Avui que tot sembla més viciat, sempre va bé exposar-se a l’amor. Passió entesa com a llibertat creativa, bizarrada d’alt voltatge i poètica de la irreverència. Un, q no sap estimar, vol creure que l’amor ho pot tot. Un, a qui li agradaria ser valent però és més proper a la covardia, mira cinema, en aquest cas lluminós, per oblidar. L’amor que ens fa trempar pot superar l’oblit? El cinema que ens fa trempar pot superar el tedi? Sion (Punk) Sono té la resposta. Ricard Andiñach

[Disponible a Filmin]

Berlinale 2019 (I)

Published by Xavier Montoriol

Sota les bombes, Potsdamer Platz va esdevenir un desert, i així va romandre durant dècades, travessada pel mur que separava les dues Alemanyes. Un dels testimonis cinematogràfics més celebrats és el que en va deixar Wim Wenders a El cel sobre Berlín (Die Himmel über Berlin, 1987), filmat un parell d’anys abans de la caiguda del mur: enmig d’un gran descampat, vetllat per un àngel, un home busca la glòria passada del cafè Josty, arrasada de fa temps, i s’acaba rendint en un sofà abandonat entre la bardissa.

A principis de segle XX, Potsdamer Platz era un dels punts més actius de Berlín, i el famós cafè Josty, freqüentat per artistes i intel·lectuals, la convertia també en un dels epicentres culturals de la ciutat. Reconstruïda a la dècada dels noranta, ara és un desert d’una altra mena: edificis enormes i centres comercials, plens de cadenes de fast-food i cines multisales, avinentesa aprofitada per aplegar-hi, durant uns dies de febrer, la major part de la programació de la Berlinale.

Del cafè Josty se’n parla a Heimat ist ein Raum aus Zeit (2019), la monumental pel·lícula que neix dels arxius familiars de Thomas Heise per resseguir, al llarg del darrer segle i fins als nostres dies, la turbulenta història d’Alemanya –i, per extensió, de tot el continent europeu. De fet, les gairebé quatre hores de metratge despleguen una àmplia geografia de Berlín, ciutat semprecanviant, a partir de la tensió entre els testimonis que ofereixen les cartes antigues i una sèrie d’imatges actuals dels espais, filmades en un magnífic blanc i negre: i així d’Ostkreuz a Schönhauser Allee, passant per la Humboldt Universität, Under den Linden 6, encara en obres, i etc.

La pel·lícula de Heise ja va introduir, el primer dia, una sèrie de temàtiques que anirien reapareixent, conjugades de maneres ben diverses, durant el festival. Per exemple, els eixos eterns de l’espai i el temps, presents ja en el títol (Raum, Zeit): els anys passen, els llocs i la nostàlgia romanen. Les tragèdies col·lectives en l’imaginari col·lectiu, els grans ímpetus revolucionaris; l’evolució persistent, imperceptible, de l’opinió política; la caiguda dels ideals. La impossibilitat d’esclarir els esdeveniments que van conformant les nostres vides, embolicats com un cabdell. Una veu que sobreviu ja només en una carta esgrogueïda: “Oi que sabrem aprofitar el temps?”

Algunes obres abasten una cronologia tan immensa, tan plena de vides i de morts, de noms i d’històries, que acaben revelant, sota el teixit narratiu, els engranatges orgànics de la vida: la petitesa dels drames personals, la transformació constant de totes les coses, el moviment pendular del món. Què fer-ne, de la llista eterna que Heise ens mostra, datada de l’any 41, que recull els noms i les adreces de jueus a deportar? A Berlín són avui les famoses llambordes daurades, marcant davant les cases el record de cada tragèdia individual. Impossible imaginar cada portal de nit, cada porta esbotzada, cada cotxe marxant carrer enllà; avui són signes individuals que ens remeten a la tragèdia col·lectiva.

Com arribem d’aquí a l’agitació activista de finals dels 60? Com es cusen i es recorden les ferides d’un país, d’un continent? No hi ha respostes concretes a Heimat ist ein Raum aus Zeit, però sí una intuïció, una certa coherència marcada pel pas del temps. El relat immens de Heise va anar trobant ecos concrets al llarg del festival. Per exemple, a Der Atem (Uli M. Schueppel, 2019), una pel·lícula calidoscòpica conformada per una sèrie de relats, oferts en veu en off, gairebé com una revelació, damunt imatges nocturnes de Berlín, filmades en 16mm: la dona que hi explica com la seva mare, conscient que era seguida de ben a prop per la Stasi, va desaparèixer un dia, de cop i volta, per sempre més; o l’home que aborda ferides recents, oferint el seu testimoni de l’atemptat al mercat de Nadal. Malgrat que la proposta de Schueppel ens regala alguns moments valuosos, la ingravidesa de la proposta acaba per dissoldre’n tota la força.

També s’inscriu en el temps, d’una forma precisa, Unter dem Pflaster ist der Strand. La mateixa erosió dels ideals, després de l’ímpetu revolucionari del maig del 68, que Heise evoca a través de les cartes familiars, reapareix en aquesta pel·lícula de Helma Sanders-Brahms filmada l’any 1974. A través d’una parella d’actors, tan intensa com inestable, la cineasta ofereix una crònica del seu temps: del desànim davant l’esfondrament de la utopia (“Vam pensar: demà arriba la revolució, però no va passar res”) a l’empenta per continuar lluitant (“La revolució no arriba d’un dia per l’altre”), passant per les divisions internes de les esquerres (revisionistes, comunistes). Part del metratge ofereix una aproximació gairebé documental al rol de la dona treballadora, incidint en la conciliació de l’esfera domèstica i la laboral, en el que acaba sent un testimoni valuós de la segona onada feminista.

Sortint de la projecció al Zeughauskino, mentre esperava l’autobús per tornar a Potsdamer Platz, se’m va apropar una parella d’avis amb qui havia coincidit a la sala, i que s’interessava per saber com es veia la pel·lícula des d’una altra generació. Ells se l’esperaven més simple, van dir, amb la lleugeresa de vida pròpia de l’època. D’aquesta altra cara dels mateixos temps en deixa constància May Spils a Zur Sache, Schätzchen (1968), una comèdia esbojarrada i intel·ligent a parts iguals, molt propera a la Nouvelle Vague, que es va projectar juntament amb el curtmetratge Manöever (1967), una peça de deu minuts, divertidíssima, que Spils va filmar per esbossar el to del llargmetratge.

Ambdós retrats de l’època es troben en una inquietud comuna: la por a la vellesa, que perceben tan llunyana del vigor revolucionari com del vitalisme despreocupat. Aquesta mateixa inquietud reapareix en l’obra d’una altra realitzadora alemanya, Angela Schanelec: a la magnífica Das Glück meiner Schwester (1995), els personatges s’imaginen els rostres envellits i es pregunten constantment si són feliços. Es tracta, en paraules de la cineasta, d’un estudi del moviment dels cossos en l’espai: d’aquí l’abundància d’exteriors, el brogit amb prou feines filtrat dels carrers, les composicions naturals i alhora estudiadíssimes de tantes habitacions.

Malgrat que la vellesa no és un element central a Beauty & Decay (Schönheit & Vergänglichkeit, 2019), la por a envellir s’escola per cada una de les mil escletxes del documental que Annekatrin Hendel dedica a tres figures rellevants de l’escena berlinesa, entre les quals hi ha Sven Marquardt, el famós porter de la discoteca Berghain. El que podria haver estat un testimoni valuós de la complexa transformació de Berlín en les darreres dècades es queda en pura i simple pornografia de la nostàlgia. En resum: abans tot era genial i ara és tot una merda.

Narrar el present és sempre un repte, perquè encara no ha sorgit la distància que permetrà posar-lo en perspectiva i abordar-lo com a objecte d’estudi. No obstant, aquesta immediatesa també pot imbuir una obra d’una expressió sensible única, incalculable, vinculada de manera directa a l’esperit del temps. És el cas de les dues pel·lícules que comentàvem, Unter dem Pflaster i Zur Sache, Schätzchen, obres gairebé contemporànies, ambdues alemanyes, que capturen formulacions pràcticament oposades del Zeitgeist. Caldria veure com van ser rebudes en el seu temps, però ambdues semblen contenir una vibració genuïna, contraposada tot i que no excloent, que avui només podria ser fruit d’una recreació intel·lectualitzada.

Un dels cineastes que sovint apareix vinculat a la idea de Zeitgeist és Michelangelo Antonioni. Les composicions anguloses, els paisatges industrials, l’ús de la música i del silenci, per retratar l’isolament de l’individu en les grans ciutats i la comunicació trencada, impossible: tots aquests elements es conjuguen com a símptomes d’una època que Antonioni va fixar a la pantalla des d’una perspectiva tan sensible com teòrica. Avui en dia, el cinema sembla defugir –de forma bastant prudent– aquests grans relats que aspiren a encapsular tot un temps i, quan ho fa, resulta difícil no veure-hi una certa artificialitat: és el cas de Doubles Vies (Olivier Assayas, 2018), vista a la darrera edició de la Mostra de Venècia, que semblava incloure alguns debats amb calçador.

Seguint aquesta línia, Bas Devos va arribar a la Berlinale amb Hellhole (2019). Partint d’una posada en escena ingràvida, enigmàtica, arrelada als espais i a l’observació de la gent que els habita, Hellhole traça una línia tan irregular com fascinant per apropar-se a la Brussel·les d’avui en dia, tocada encara pels atacs terroristes de l’any 2016. El relat, erràtic, segueix el deambular de diverses persones per una ciutat diversa, plural, que haurà de reconstruir-se com a comunitat. Devos no es complau a retratar el present, sinó que parteix del retrat per mirar de comprendre’l: Hellhole es perfila més com a búsqueda que com a declaració. No obstant, pesa damunt seu aquest aire de gran relat, que va de les habitacions il·luminades de nit als grans hangars on esperen amatents els avions, amb el ventre ple de bombes.

Festival Americana 2019

Published by Cristina Peris

No he podido evitar, al afrontar la crónica de la 6ª edición del Festival Americana, acordarme del texto de nuestro Xavier Montoriol en el que, tomando como base el ranking del año en Muelle5, hablaba de una tendencia a una nueva sensibilidad en el cine actual, después de un predominio festivalero de pesos pesados en la línea de por ejemplo Haneke, con por ejemplo el americano movimiento New Sincerity.

Así, encontramos en Support the girls (Andrew Bujalski, 2018) un producto amable y ligero, en la apropiación de la patriarcal imposición a las mujeres del “smile”, puesto en el ojo de mira en estos días ya en productos mainstream (desde Jessica Jones a Capitana Marvel). En un bar de temática deportiva con clientela predominantemente masculina, donde las camareras tienen como norma principal el “No drama” impuesta por el propietario, además de uniformes que dejan poco a la imaginación, éstas utilizan esa norma como una impuesta distancia para poder afrontar el día a día. Con el humor como arma aliada para tal propósito, la película aplica esta ligereza al tono general de la película, tanto en las reacciones a machistas actitudes vistas en el bar, como con una trama de violencia de género que no se muestra más que en su frustrante (tanto para el espectador como para la protagonista encarnada por Regina Hall) desenlace, donde la mujer perdona al hombre y vuelve con él. La carga acumulada y la rabia se vuelven catarsis compartida, en la escena final donde las protagonistas le gritan al mundo, al viento y a nadie, desde una azotea.

Tyrel

Con más o menos acierto, cuatro películas nos han intentado hacer vivir la experiencia vital de sus protagonistas. En Tyrel (Sebastián Silva, 2018) esto se convierte en un ejercicio empático de magnitud, donde el espectador se convierte en receptor de la experiencia del protagonista Tyler, que se encuentra en una fiesta de fin de semana como el único participante de raza negra. Los comentarios inconscientemente (por cotidianos) racistas de quien no tiene que vivir la carga en su día a día (como vivimos por ejemplo muchas mujeres los comentarios y bromas de quien considera el tema una simple conversación más, porque no les afecta diariamente), convierten a Tyler en un ser amenazado, intentando adaptarse e integrarse sin mucho éxito. La dirección consigue que esa sensación no se quede en el reflejo de una paranoia sin base que la sustente, sino que el espectador siente y experimenta esa incomodidad y tensión durante todo el metraje, esperando con ansiedad un momento de estallido que nunca llega.

Sin embargo, en Madeline’s Madeline (Josephine Decker, 2018) a pesar de que también intenta transmitirnos el trastornado estado mental de la protagonista con un estilo visual efectista que pretende ser perturbador, no llega nunca a conectar con el espectador. Se critica el abuso en el acto creativo a través de una directora de teatro que empuja a la protagonista a trasplantar su mundo interior y personal en su obra, pero las oníricas conexiones del trabajo teatral con la realidad son demasiado erráticas e irregulares para no acabar agotando. Asimismo, tenemos a otro ejemplo de comunión del estilo visual con el temperamento de la protagonista en Her Smell (Alex Ross Perry), un trasunto de Courtney Love con una salvaje interpretación de Elisabeth Moss, que se convierte en el único aliciente de la película. La enésima historia de auge, caída y redención de una estrella del rock, narrando en tiempo presente el descenso a los infiernos en esquizofrénica composición, así como los flashbacks del auge, que se visualizan en agitados vídeos caseros; pero la redención consiste en un ejercicio de emotividad tan forzado que, con decir que el highlight de esta parte consiste en un cover del Heaven de Bryan Adams al piano, creo que ya está todo dicho.

Leave No Trace

Debra Granik, después de Winter’s bone (2010) nos trae en Leave no trace (2018) otra historia de supervivencia con joven protagonista femenina, esta vez en una relación familiar que es el corazón y motor de la película. El personaje de Ben Forster, veterano de guerra con Trastorno de estrés post-traumático, vive con su hija en los bosques, ajeno a las normas y convenciones sociales, en pacífico aislamiento. En el momento en que las autoridades los encuentran, Tom (Thomasin McKenzie) prueba otra forma de vivir en comunidad, en la que acaba sintiéndose a gusto. El ritmo deliberadamente lento para desarrollar la relación padre/hija, el contraste entre la apacibilidad de los bosques y la grisacea maquinaria de la ciudad, en forma por ejemplo de amenazadores helicópteros, y sin juzgar las decisiones de ninguno de los personajes, Granik ofrece la perspectiva de los dos protagonistas a la vez entendiéndolos y confrontándolos sin que ninguno se superponga al otro.

El festival también nos trajo cintas que nos ofrecieron cambios de perspectiva respecto a lo que estamos acostumbrados. La historia de crisis de un matrimonio desde el punto de vista del hijo, es los que nos ofrece el debut de Paul Dano en la dirección. Wildlife, escrita por Dano y Zoe Kazan, relata dos huidas: la de una mujer (magnífica Carey Mulligan) hacia adelante, a la desesperada, cuando su marido decide hacerlo de la responsabilidad y la presión de ser un padre de familia sin trabajo en los ’50. Entremedias, un hijo más adulto que sus progenitores, observándoles desde la distancia, viendo cómo todo se desmorona a su alrededor. El tono de la película, a ratos depresivo como el túnel en el que entra el padre de familia encarnado por Jake Gyllenhaal, está muy conseguido, y el balancear las pocas simpatías que despierta el matrimonio, sin cargar las tintas en ninguno de los dos es ejemplar. Dano pues, canaliza la madurez del personaje de un sensible Ed Oxenfould (qué poco trabajo cuesta imaginárselo en ese papel de más joven) pero la distancia autoimpuesta resulta algo fría y con un ritmo algo irregular. Con todo un más que estimable debut.

Wildlife

Damsel, de los hermanos Zellner, nos lleva a los albores del Oeste americano en una irregular historia que avanza a trompicones y sin ritmo después de una potente primera parte, liderada por un divertido Pattinson. Cuando un giro nos promete un cambio en los roles de género, éste por desgracia, no acaba de funcionar nunca más allá de la sorpresa. El enérgico, sobre el papel, personaje de Mia Wasikowska, no funciona debido al poco trasfondo que se nos da de ella, más allá de estar entre dos hombres (al que ama y al que odia), y no se nos cuenta tampoco nada desde su perspectiva, más bien nos intenta llevar por la compasión hacia el predicador (encarnado por uno de los directores, David Zellner), que quiere empezar de cero. Los toques de comedia, deudores de los Coen, resultan en un desalambicado mejunje, y además alguno acaba siendo hasta insultante (el cuñado, interpretado por el otro de los hermanos directores, Nathan). Así que, el señalar la toxicidad masculina de considerar a una mujer como un trofeo, se queda realmente a medio gas.

Y hablando de historias de autoengaños y sus consecuencias, tenemos tambien el remake de The kindergarten teacher (Sara Colangelo, 2018). Sin haber visto la original israelí del mismo título, (y por tanto si los logros son de la una o la otra) en la americana se detecta la suficiente sutileza a la hora de no poner en evidencia las motivaciones reales, o casi mejor dicho, conscientes, de la protagonista. Dentro de la frustración que le supone la mediocridad de su día a día, tan diferente del que probablemente imaginó, ¿es el secuestro un momento de debilidad, de locura transitoria? O es realmente el objetivo desde el principio adueñarse del talento del niño, autoengañándose con la excusa de ayudarlo? Y también, ese talento, que existe, se ha de tratar como un prodigio? La escalada del autoengaño nunca está explicada, lo que me parece un acierto y, además del trabajo de Gyllenhaal, es de lo más destacable del film.

Minding the gap

Entre los documentales presentados en el Festival, tenemos a 3 nominados a los Oscar, incluído el que lo acabó ganando. El fascinante trabajo de RaMell Ross en Hale County This Morning, This Evening, condensa el material grabado durante 5 años en un pueblo de Alabama, donde el director llegó para trabajar como entrenador de basket y profesor de fotografía. Se olvida de líneas narrativas clásicas hasta el punto que podría parecer que en realidad, el documental es tan solo un conjunto de fotografías en movimiento, si no fuera el cariño con el que trata a sus objetos de estudio. Buscando las texturas en la cotidianidad, sea filmando insectos, canchas de baloncesto o niños simplemente dando vueltas en una habitación, éstas escenas se intercalan con escenas como la policía parando a los chicos que conducen un coche, o aquel momento en que la luz filtrada a través del humo en un plano filmando un árbol también incluye una conversación en off sobre la necesidad de filmar más desde una perspectiva racial, resumiendo la dicotomía del documental a la perfección. Minding the gap, reúne las vidas de un grupo de amigos que son filmadas por uno de ellos, Bing Liu, cuando vuelve a la ciudad después de unos 10 años. El paso a las responsabilidades que conlleva el ser adulto en contraste con la vía de escape que supone para ellos el skateboard, surge de manera gradual cuando emergen temas como la ausencia de un padre abusivo, la precariedad laboral, y el tema principal que ha ido a confrontar el director : la violencia en el seno familiar que han vivido todos ellos. La honestidad con que retrata a los protagonistas al tiempo que se autoexaminan, el ritmo que imprime gradualmente para llegar al tema principal, y el clímax de la entrevista con su madre, lo hacen un documental muy estimable. No me lo pareció tanto Free Solo, la ganadora del Oscar de este año al mejor largo documental. Me parecería mejor el retrato de una obsesión que el documento de una hazaña, y no se juzga en ningún momento lo que raya prácticamente en sociopatía del protagonista (más bien se ridiculizan las inquietudes de los seres que lo rodean, en especial su novia), lo que me hace más simpatética del lado de los que sufren por él, que por el sujeto protagonista en sí, un dechado de absoluta falta de empatía. Eso sí, la pericia técnica (ciertamente espectacular, la elección de la situación de las cámaras) en retratar la escalada es digna de ver en pantalla.

Por acabar, hay que felicitar al equipo del Festival Americana por su progresión, no tan solo en rendimiento en taquilla con varios sold outs, sino que a nivel puramente personal resulta cada año una experiencia de la que se saca mucho y a la vez es muy difícil sacar el máximo provecho (este año se me ha pasado por ejemplo We the animals que acabó ganando, pero también otras tantas que a buen seguro se irán recuperando a lo largo del año) y eso es resultado directo la gran labor efectuada.

TAKE FIVE (Febrer 2019)

Published by Muelle5

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/

Custodia Compartida (Jusqu’à la garde – Xavier Legrand, 2017)

La duresa del tema tractat representa un repte d’articulació visual i narrativa que Xavier Legrand aborda amb fermesa i astúcia. El film comença de manera estratègica (què és veritat, què és mentida) per anar desvetllant, sense trampes, la tragèdia que es denuncia des de bon principi, però de la que ningú (ningú?) se’n pot fer càrrec. Judicis que no garanteixen justícia com a punt de partida d’una història de terror, el més profund, el més terrible, terror a l’altre. L’aposta formal, eixuta, neta, i amb l’el·lipsi com a epicentre, és un potent artefacte d’agitació emocional. L’in crescendo de violència (que arriba al seu zenit en una darrera escena demolidora, de muntatge sublim) genera multitud de preguntes que la realitat no ens sap respondre, estem condemnats a viure així? Marian Z.

[Disponible a Filmin]

Siempre Hace Buen Tiempo (It’s always fair weather – Stanley Donen, Gene Kelly , 1955)

Si no existiera Cantando bajo la lluvia, mi película preferida sería Dos en la carretera. Así que con la noticia del fallecimiento de Stanley Donen, mi particular homenaje consistió en ver una de las películas suyas que, por desgracia, todavía tenía pendientes. Tres amigos vuelven de la guerra y en plena borrachera juntos se comprometen a quedar 10 años después, descubriendo entonces con algo de amargura que con los derroteros de sus vidas se han convertido en desconocidos entre ellos. Algo más que una suerte de versión realista y agridulce de Un día en Nueva York, tal y como fue concebida, y cogiendo de telón de fondo la emergente cultura de la televisión (como relevo a la transición del mudo al sonoro de Cantando bajo la lluvia), Siempre hace buen tiempo tiene de nuevo un puñado de números memorables: además del famosísimo I like Myself con Gene Kelly haciendo tap-dancing en patines, el Baby you knock me out con Cyd Charisse en el gimnasio rodeada de boxeadores (alguien tiene que haber hablado del matrimonio audiovisual que formaban Charisse y el color verde) y el divertido Thanks a lot, but no thanks de Dolores Gray, entre otros. Cristina Peris.

[Disponible a Filmin]

Nocturn 29 (Pere Portabella, 1968)

Nocturn 29 és la primera pel·lícula de Pere Portabella fruit de la seva col·laboració amb Joan Brossa, després de l’experiència de No compteu amb els dits (1967). Tots dos coincideixen en una visió global de l’art en el cinema i en la renúncia de la linealitat narrativa a favor de la subversió d’una nova mirada. Una successió de seqüències i conceptes que no necessàriament designen un significat filen un relat sense un argument aparent. L’empremta de la poesia escènica brossiana queda ben palesa en la seqüència de suites (‘quadres escènics semiautònoms encadenats i gairebé sempre inesperats’) que projecten un discurs volgudament inconnex que recorre a la realitat quotidiana com a continuïtat argumental. La col·laboració de Mestres Quadreny en la composició musical i de Tàpies i Ponç en les imatges plàstiques, acaba de conferir aquesta mena de mosaic col·lectiu de mutacions i mudances visuals. Curiosa l’anècdota que explica Portabella anys després. Diu que, a suggeriment de Brossa, va introduir un pla d’un bosc cremat. La imatge del bosc que va cercar Portabella era d’arxiu i evidentment no fumejava. Va arribar el dia del visionat i va aparèixer el pla del bosc cremat. Brossa va insistir que sense una mica de fum, allò no s’entenia. Malgrat el petit desencontre, sortosament la col.laboració va continuar. Sandra Cuadrado

[Disponible a Filmin]

Viatge al Principi del Món (Viagem ao Princípio do Mundo – Manoel de Oliveira, 1997)

A Viagem ao Princípio do Mundo, els paisatges de Portugal es configuren de maneres ben diferents: per a un vell director de cinema (darrera aparició de Marcello Mastroianni), l’espai s’obre com un bagul dels records que l’empeny a constatar, des d’una nostàlgia serena, l’empremta dels anys en els racons que va conèixer; per al seu actor principal, nascut a França, les terres portugueses són l’escenari d’un passat familiar del que mai no ha sabut gaire cosa i que ara mira de reconstruir. Dues vies diferents de retorn als origens que enllacen amb l’exploració de l’atavisme en les zones rurals, en rabiosa contraposició amb un present cada cop més accelerat. Manoel de Oliveira viatja al principi del món per explorar-ne el futur en aquesta pel·lícula pausada, discursiva, tan memorística com política, feta de personatges que carreguen el pes del món sobre les espatlles –com Atles, el tità, o com un home qualsevol, de nom Pedro Macau. Xavier Montoriol

[Disponible a YouTube]

El Silencio de Un Hombre (Le Samouraï – Jean-Pierre Melville, 1967)

En una adolescència absurda, banal i tímida, el cinema pot ser salvació i molts més tòpics infumables. El que no cal és anar més enllà i voler ser director de cinema. I el que cal encara menys, en un excés de joventut, és voler ser un director de cinema autèntic. Obra/vida/pensament fusionats en una obra mestra. Ser Jean-Pierre Melville, era la idea. Ser Jeff Costello, l’objectiu. Quedar-se en res, la realitat. Al contrari que a la pel.lícula, ni samurai, ni un home, ni en silenci, ni amb principis. A El Silencio de un Hombre no sobra ni un pla, és desbordant en la seva austeritat. Lliçó de tot. Sobredosis pura de cinema en vena. Fem un coherent sepukku d’una maleïda vegada? Ricard Andiñach

[Disponible a Filmin]

Silvio (y los otros)

Published by Ricard Andiñach

Punts generals:

1- Primer a dir: L’Aquila no té mar.

2- Després pensem en tòpics que ens venen al cap quan pensem en Itàlia. Piano, piano. Ja els tenim, puix seguim. Ara, darrere la fanfàrria, els crits, la gestualitat, la sensualitat, la seducció, la xerrameca, la voluptuositat tan física com monumental, la simbologia religiosa, el calcio corrupte, la camorra omnipresent, l’hedonisme nihilista o primitiu, les runes infinites i les estètiques impecables de l’hora de l’aperitiu… bé, doncs ara, intentem apartar tot això, superar aquestes façanes i mirar més enllà. Què hi veiem?

3- Tot seguit, polititzem. La política italiana (potser com moltes) no és política, és psicologia barata. Buidar tot el discurs per afavorir revelacions, eslògans, frases contundents. El que mana ha de transmetre les pautes i comportaments que demanda el poble, actituds primitives, fàcils i envejables. No fer massa, governar és fer el mínim, és mostrar els avantatges del poder i fer-les país, identitat, etiquetar-les com a denominació d’origen identificable. En definitiva, majoria absoluta amb els ulls clucs.

4- Ara dividim Itàlia en tres:
a) La que sedueix.
b) La seduïda.
c) La invisible.

5- I per finalitzar, ja en teoria calmats, amb la ressaca que tot artista hauria de tenir, després de l’obra, amb vistes a un precipici que queda darrere de l’anàlisi i la reflexió. L’artista buit, ja curat de l’embriaguesa, a què s’aferra? Pot estimar tant un país, retratar les seves grans temàtiques, desmitificar mitificant la gran bellesa per uns moments d’esperança, de patiment i de plaer. Serà suficient? Alguna espurna encendrà el ramat? Hi haurà valentia per agafar una nova borratxera?

SILVIO Y LOS OTROS:

1- Terratrèmol de L’Aquila, 2009, 308 morts. Al final de la pel·lícula, Crist és rescatat de les runes, Sorrentino, en panoràmica d’enquadrament renaixentista, deixa escoltar el so del mar, onades impossibles. Esperança de miracle. Truc de prestidigitador que davant el desencís, el dolor, la pèrdua, i mitjançant el muntatge, que esdevé màgia, en treu la poètica dels seus, els desemparats.

2- Veiem una corrua de festes, bacanals, cossos, discursos, imatges de buidor. La paraula a Itàlia serà hiperbòlica, emfàtica, exclamada, no rellevant. Silvio no és una emfatització, és una personalització. L’essència serà tornar a engegar el volcà.

3- Tot ha de seguir en venda. El producte s’ha de col·locar. Un governant és un venedor de falsedats. El Berlusconi de Sorrentino queda expulsat de la redempció mitjançant les seves pròpies armes, tant les del director (estil grandiloqüent i estètic) com les del polític (estil fanfarró i entabanador). Aquesta reiteració exagerada de vicis genera patetisme i banalitat. La decadència és no veure la pròpia decadència i la penitència d’un país no ser valent i negar l’existència dels Déus.

4- Aquesta lluita contra l’angoixa de l’envelliment, el fet de deixar de seduir, només sembla substituïble amb l’engany del poder. L’Itàlia de la seducció reflectida en un dirigent que necessita convèncer un poble per saber-se ell seductor. El realment rellevant no és el país i la seva supervivència, el que cal salvaguardar és la figura del líder insubstituïble i aquesta visió és la que té Silvio. En contraposició, tenim la visió de la seva dona (Verònica), aquella Itàlia seduïda per la mentida que ja cansada reclama l’alliberament. I per acabar, els invisibles, el poble que sempre és l’esperança del creador i la mofa del governant.

5- Sorrentino, cansat, sempre mira, escolta el mar. Aquell record que sempre ressona. Com aquell primer petó (del que parla Erri de Luca) per iniciativa de l’altre que en el moment que el reps, s’enduu tot el cos. Itàlia seria això, en quedes raptat i amb la necessitat de fer el retaule que aclareixi que cal estimar.

Mary, Queen of Scots

Published by Sandra Cuadrado

Una història sobre líders polítiques al s. XVI serveix d’excusa per centrar el rol del poder femení també en el gènere històric. Concretament, la narració es construeix a partir d’un relat èpic que basteix la complexa relació entre dues reines que lluiten per sobreviure al seu llegat amb orgull i dignitat.

La primera escena ens situa en un espai fosc només il·luminat per la flama d’una espelma que dona pas un gran pla del seu rostre. És ella, la mateixa Saoirse Ronan que fa poc més d’un any protagonitzava Lady Bird. Personatges sens dubte molt diferents però amb certs punts de contacte. L’actriu ara també interpreta una jove forta i independent que reivindica allò a què té dret malgrat tenir tota una comunitat en contra. A Mary, Queen of Scots, Ronan es posa sota la pell d’una jove catòlica Mary Stuart, reina de França i vídua amb 18 anys, que torna a Escòcia l’any 1561 amb el ferm propòsit de fer-se amb el tro anglès, en aquell moment en mans d’Elizabeth I (Margot Robbie), la seva cosina i defensora de la fe protestant.

La pel·lícula és el debut com a directora de Josie Rourke (2019), que fins ara havia restringit la seva creació a l’àmbit teatral al capdavant de Donmar Warehouse, un espai escènic londinenc que es dedica sobretot a la recreació de clàssics europeus. De fet, la posada en escena s’inspira força en la dramatúrgia anglesa amb una gran aposta per la comunicació no verbal que juntament amb la grandiloqüència del vestuari i el maquillatge sembla ofegar la dialèctica del discurs narratiu. El guió, inspirat en els treballs de l’historiador anglès John Guy sobre els Tudor i els Estuard, és interessant però la cinta avança una mica a empentes. El duel emocional entre les dues reines no surt gaire ben parat i es desequilibra ben aviat a favor d’una Mary I segura, brilliant i imparable que deixa en l’ombra una Elizabeth I massa encorsetada en un cos excessivament estrany. Per no parlar de les escenes de les lluites a cavall, lluny d’albirar una croada, s’acosten més a un Sant Medir quan cau en diumenge que sempre és més lluït perquè aplega més tropa.

El gran repte i la complexitat del projecte és sens dubte la definició de la identitat d’una dona amb poder. El desig de visualitzar sobretot les semblances entre les dues reines, apostant per una sororitat i deixant en un segon pla les rivalitats, forma part també d’aquesta reivindicació d’un procés de feminització en la política. I en la bona voluntat de construir aquesta aposta és probablement per on s’escola la pel·lícula lentament.

La idea que el cinema ens recordi que, en l’època de Braveheart, nosaltres ja hi érem i que també la vam liar sense gaires miraments d’entrada és fantàstica. Ara bé, potser la relliscada arriba quan de cop es vol omplir un buit de quatre segles i s’atribueixen tots els ingredients de les quatre onades feministes a un únic personatge històric amb el permís de la ficció. En aquest marc, se’ns situa doncs una Mary Stuart postfeminista en una cort amb diversitat racial i presència de la comunitat LGBTI, que reivindica el drets socials de les minories, la igualtat de vot, la paritat, es divorcia, aposta per la sororitat, és capaç de compartir un fill amb la seva rival, gaudeix de la sexualitat i del poder, denuncia la violència sexual i el masclisme, és solidària, valenta, forta i també sensible. I tot aquest manifest de reivindicacions les empeny ella, ben sola, i en contra de tota una comunitat patriarcal poderosa que conspira en contra seva en tots els fronts possibles.

En sortir de la sala, em va costar veure-hi clar després de tant excés. La voluntat per legitimar el passat d’un present postfeminista pot patir si se’l sotmet a aquesta elevada pressió per atomitzar conceptes. Suposo que caldrà una mica de perspectiva també en el cinema per veure en quin calaix pot anar a parar aquest fil. Si al postfeminisme li cal també una èpica caldrà estar atents del quadre que en resulti. En continuarem parlant.

Three Identical Strangers

Published by Marian Z

Sabria greu utilitzar aquest espai (breu espai) per rebentar el vertader tema del que parla Three Identical Strangers (Tim Wardle, 2018). Intentaré no fer-ho. Amics i enemics dels spoilers, aquí van 5 raons per les quals aquest documental mereix ser vist:

1. Genera preguntes, vitals, eternes, primigènies, sobre la condició humana. I en contesta unes quantes.
2. Explica una història al·lucinant. I en treu rèdit amb desimboltura, sentiment i pols narratiu.
3. Articula idees i les transmet únicament a través de la seva estructura.
4. Tira del catàleg de recursos del documental televisiu (recreacions, testimonis que parlen a càmera, ampli repertori d’imatges d’arxiu, música incidental per reforçar emocions) i en fa una peça ajustada i sensible.
5. Família, identitat, supervivència, Holocaust, Madonna, jugar a ser déu, Lost. Tot el que som, i el que podem arribar a ser. Si us interessa alguna d’aquestes qüestions, ja ho sabeu.

The House That Jack Built

Published by Ricard Andiñach

“Hace tiempo que te acompaño.” El Séptimo Sello

Contextualicemos o no o sí o que más da… Cada cabronazo necesita demostrar que es muy cabronazo. Es como cuando se tiene que demostrar la inteligencia en cada frase del texto (y sirva esta como excepción que espero demuestre mis ganas de ser pillado). Escribir es asesinar el concepto. Esa idea que arrastras días y días por el fondo y tienes que plasmar para aniquilarla. Asumir que sabes lo que eres y lo que haces. Explotemos nuestra condición:

1- Primer incidente:
La imprevisibilidad de la obra, del artista, generará desconcierto e interés. La exigencia para cumplir las expectativas ante la idiotez humana facilitará las cosas. El peor de los seres humanos tendría que tener un lado humano. El héroe americano como antítesis del camino. La rima es previsible. Vulgaridad no rima con gato.

2-Segundo incidente:
Asumir nuestras debilidades. Ejecutar el juego. Crear la acción. El absurdo para derivar al interpelado a la fuga de lo acontecido. Rizar el rizo para demostrar que todo es banal. ¿A quién no le gustan los donuts?

3-Tercer incidente:
La maldita obra de arte. Esa obsesión por la perfección crea disfunciones. En nuestro trayecto tendríamos que soltar los lastres, las ataduras. La caza del destello genera monstruos.

4-Cuarto incidente:
La idiotez puede generar indignación. La incomprensión por el resultado creará un deseo de ser comprendido, de ser justificado, de ser admirado. Desearemos la inquietud de los otros.

5-Quinto incidente:
La osadía y el divertimento son las bases para construir una obra que ejerza atracción. Podemos ir añadiendo capas y matices, cuerpos y más cuerpos, pero la insatisfacción siempre rondará la luz. Las sombras de no ser diferente.

Epílogo:

La infancia cruel, la obra ya acometida, el talento envidiado, la sabiduría aprendida, la ostentación del resultado como triunfo, la lucha contra los sermones que adoctrinan…
Al fin y al cabo nuestra vanidad es nuestra estupidez y nuestra sentencia. Destrozar la idea moral utilizando la moralidad. El infierno es el final del trayecto. El purgatorio es el camino. Y el cielo sale en otras ficciones, películas o divinas comedias.

If Beale Street Could Talk

Published by Marian Z

La crítica, en general, ha alabado el trabajo de Barry Jenkins en esta adaptación de la novela de James Baldwin (conocido escritor norteamericano -negro y homosexual- por sus obras de calado crítico y social en los ’60-’70), atendiendo a su delicadeza y sensibilidad. Supongo que, en ese aspecto, una película puede parecer más o menos honesta en función del movimiento afectivo creado en el espectador.

En Moonlight (2016), Jenkins ya se acercó a una historia de márgenes (en ese caso, basada en su historia personal) de manera preciosista, asumiendo el riesgo que eso pueda conllevar. La jugada entonces le salió fetén, arrebatándole el Óscar a mejor película a otra gran rival esteta. Ahora vuelve a practicar el ejercicio formal con una historia de amor entre dos jóvenes negros en los ’70, recreando un contexto histórico no superado y quizás, por eso mismo, con cierta responsabilidad latente.

La idea podía parecer buena, aplicar todos esos trucos de virtuosismo de cámara y luz, con una puesta en escena elegante, colorista, sensual, que tiñe de suavidad aterciopelada cada fotograma de un drama romántico en tiempos de asumida y vergonzosa intolerancia. Pero la efectividad de esa dualidad (la misma que representa para Jenkins ser negro en EEUU) se resquebraja, pues la oscuridad deviene tópico, y la luminosidad, efectismo.

Jenkins cuenta una historia que hemos visto cien millones de veces, no pasa nada, pero sus personajes parecen construidos con la misma bidimensionalidad que las fotografías de archivo que nos acompañan en ese doble recorrido marcado por la injusticia: el de Tish y Fonny y el de toda una comunidad de derechos mutilados. El tempo, de lentitud intencionada, provoca sopor y desgana y la elección del cast parece alinearse con el resto (salvando a Regina King, que sobresale de manera flagrante). El fuerte aroma de artificiosidad y estilización a todos los niveles en la búsqueda de una atmósfera sugerente y fiel (ahí es donde me rechina, y mucho) detona inevitablemente ciertas suspicacias a una forma de hacer que ya parece caduca, manoseada. Queda tristeza, sí, ante la pérdida de oportunidad de una historia que merecería ser tratada de manera personal (gracias Spike Lee) y con la enjundia que estos tiempos reclaman.

Así es, If Beale Street Could Talk no me emociona, todo lo contrario, las sensaciones provocadas por la película me impiden verla como una obra moderna, valiente y necesaria, precisamente, por ese esfuerzo de confección de traje a medida para un cuerpo obsoleto (a costa de los retazos de otros y robándole el patrón a Wong Kar-wai).

Green Book

Published by Cristina Peris

La historia es esta: coges American History X pero, en vez de un nazi, pones a un italiano “solo” racista, pero de buen corazón, que intenta mantener a flote a su familia a través de chanchullos y que te hace reír con lindezas como ganar apuestas comiendo huev hot dogs; y lo llevas, en vez de a la cárcel como a Edward Norton, a una road movie de corte clásico, facilona (por todo se pasa de puntillas, no sea que incomode) con un concertista de piano pijo y clasista, del que te tienes que creer que no ha comido pollo frito en su vida ni conoce a Aretha Franklin. Todo esto, para que cuando llegue el momento, el italiano le suelte “yo soy más negro que tú” y el espectador no solo no pestañee, sino que crea que tiene su parte de razón. Ya se sabe que aquí nadie es racista y luego sale Trump por otras cosas. Me ha recordado mucho a la ignominia que supuso La Chica Danesa, que centra el foco del sufrimiento y el martirio… en la esposa cisgénero de la supuesta protagonista.

Me veo a Mahershala Ali en un tiempo como a Viola Davis …