Portada, Retrospectiva
Deixa un comentari

Lady Bird

Una estudiant de Sacramento que es fa anomenar Lady Bird (Saoirse Ronan) es troba en el seu darrer any d’institut. Enamorada de l’art i la cultura, té una aspiració ferma i clara: anar a estudiar a Nova York, però la seva mare (Laurie Metcalf) no comparteix les seves inquietuds.

La direcció i el guió originals són de Greta Gerwig (coautora del guió de Frances Ha 2012). Es podria considerar un drama romàntic d’iniciació adolescent (‘coming-of-age’) amb certs tons d’humor i algunes notes autobiogràfiques. Greta Gerwig i Lady Bird neixen a la mateixa ciutat, Sacramento, comparteixen un escenari similar durant la infantesa, i també totes dues evoquen la literatura i l’art com a fonts d’inspiració per a construir la seva identitat.

La primera escena situa mare i filla al cotxe escoltant amb atenció un fragment de The grapes of wrath de John Steinbeck, un contrapunt premonitori que ja fa augurar el nivell de tensió hostil i de desencontre que marcarà la relació entre totes dues durant tota la cinta.

D’aquest punt de partida, probablement inusual (mare i filla adolescent compartint aquesta afició), arrenca una pel·lícula que parla de les incerteses de l’adolescència, les primeres experiències sexuals i romàntiques, la por i la incomunicació amb la família i el desig de satisfer la imatge que ha creat de la seva identitat.

El conflicte entre mare i filla és l’eix principal sobre el qual gira la pel·lícula. Lady Bird vol estudiar a Nova York i la seva mare, que és l’única que treballa de tota la família, intenta convèncer-la perquè estudiï en una universitat pública i local. Enmig d’aquesta estructura familiar, el pare (Tracy Letts) se’ns presenta com el facilitador; no pot contribuir econòmicament però es decisiu a l’hora d’establir ponts de diàleg per a la restauració de la felicitat i l’amor entre les dues dones.

Sempre hi ha una primera mentida que facilita el pas cap a les següents. En aquest cas, el renegament de la ciutat d’origen, Sacramento, és ben evident en l’escena de la universitat, quan algú demana a Lady Bird d’on és i ella respon que és ‘de San Francisco’. A aquest primer atac a la veritat en succeïran molts d’altres: Lady Bird menteix sobre casa seva perquè no té una escala principal com la de les seves amigues, menteix sobre les notes acadèmiques, sobre les seves amistats, sobre el cotxe del pare… fins i tot oculta el seu nom veritable, Christine.

No és fins al final de la pel·lícula, quan s’ha convertit en la persona que desitja, quan té l’oportunitat de redimir-se amb el seu origen i i amb el seu nom veritable. La visió que una adolescent rep dels altres és fonamental per a la seva integritat emocional, i per donar una imatge lleugerament més positiva, Lady Bird no ho sap fer millor i menteix constantment. Només així li sembla que pot aconseguir una millor versió d’ella mateixa. Probablement la reconciliació amb un lloc que has menyspreat només es pot produir quan tornes a estimar.

Les desigualtat socials, tot i no ser el gran tema de la pel·lícula, es presenten en un degoteig constant en molts elements que ajuden a definir els personatges. El tema social que deriva dels problemes econòmics de la família precipita el focus de tensió entre la mare i la filla. Com a nota d’enllaç amb el gènere social, Mike Leigh sembla ressonar en la incòmoda escena del pare que en una entrevista de feina es topa amb un entrevistador jove inexpert i alliçonador.

Pel que fa a la presentació dels personatges, la seva contribució al desenvolupament de la pel·lícula és força desigual. Mentre, el perfil dels personates principals està molt ben definit, els personatges secundaris (amiga, amiga #BFF, nòvio 1 i nòvio 2, capellà i director del cor…), de tan simples, esdevenen perfils estereotipats al més pur estil High School Musical. Per altra banda, els rituals circulars al voltant dels quals gira l’any acadèmic sonen una mica desgastats: el ball de final de curs, l’obra de teatre, la tria del vestit, noi va a recollir a noia a la porta de casa… No obstant això, l’atenció al detall, l’ús dels colors, l’encertada tria musical (‘Hand in my pocket’ d’Alanis Morrissette), la naturalitat i la sinceritat en el tractament de la descoberta sexual i l’òptima ambientació dels inicis dels 2000 fan que el procés complet d’incomprensió cap a la vida adulta de Lady Bird resulti força versemblant, tant a ulls d’un adult com des de la perspectiva d’una adolescent. 

Si bé es podria considerar una cinta poc innovadora en el format, l’execució tècnica en la durada dels plans llargs és bona i la dosi justa de quotidianitat en el discurs de les escenes entrellaçades cohesiona prou bé el ritme de la pel·lícula.

Gerwig il·lustra a la pel·lícula un digne pas a la maduresa tractant el procés interior de l’adolescent d’una manera desacomplexada. Lady Bird podria compartir amb The Virgin Suicides (Sofia Coppola 1999) aquesta barreja de tendresa i humor en el tractament de processos de maduresa amb graus elevats de tensió i complexitat durant l’adolescència. Comparteixen també la seva condició de debutants com a directores amb aquestes pel·lícules; però si bé en el cas de Coppola la pel·lícula avança com un tot inexorable i hipnòtic, a Lady Bird, Gerwig ofereix una visió fràgil i fragmentada d’una història ben articulada, presentada amb encert però del tot previsible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *