/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/
Carga maldita (Sorcerer – William Friedkin, 1977)
Recientemente se ha estrenado en Netflix la última película de J.C. Chandor Triple Frontera y, en casi todas las reseñas que he leído sobre ella una película se nombraba a menudo: Carga Maldita, de William Friedkin. Películas que se inspiran y se retroalimentan: durante su visionado no he podido evitar acordarme no solo de Apocalypse Now (otro rodaje infernal, esa maldita escena del puente…), sino también de Deliverance. El argumento trata del instinto de supervivencia contra (también) una naturaleza desatada, con un estilo que, a veces, da la sensación que solo se podía conseguir en los años 70. Friedkin consigue la proeza de hacernos desear que unos tipos indeseables sobrevivan a una última apuesta, una misión suicida consistente en trasladar camiones llenos de nitroglicerina a través de la selva, como última oportunidad de dejar de ser muertos en vida. Y cómo lo consigue. Cristina Peris.
[Disponible a Filmin]
After life (Ricky Gervais, 2019)
Sis episodis que fusionen la dosi justa de dolor i humor tiren endavant aquesta sèrie que protagonitza un periodista (Tony, Ricky Gervais) que intenta fer les paus amb la vida després de la mort de la seva dona. Nostàlgia a raig que es veu equilibrada per un humor negre que oxigena el drama en situacions carregades de patetisme. La feina no hi ajuda. L’ambient en la redacció d’un diari de tercera regional a la recerca de la notícia més ‘freak’ (un avi que rep cinc vegades la mateixa postal, una dona que fa pastissos amb llevat vaginal, etc.) acaben d’arrodonir la posada en escena. El gir previsible que pren el relat apuntant a la redempció i a la idea que la felicitat és bella fins i tot quan no és la teva, podrien fer decaure el relat, però no és així. L’ús delirant del sarcasme en les escenes més dramàtiques ofereix una sortida triomfant a la història que, en un dia tou, l’espectador pot acabar arrodonint amb una llagrimeta final. Sandra Cuadrado
[Disponible a Netflix]
L’eternitat i un dia (Μια αιωνιότητα και μια μέρα – Theo Angelopoulos, 1998)
És l’última pel·lícula de la trilogia de les fronteres d’Angelopoulos, després d’El pas suspès de la cigonya i La mirada d’Ulisses, i la més sòbria de les tres. El director revisita els cantons d’una Europa esgotada i penetra en la boira espessa per trobar l’indret on s’alcen inclements les valles de ferro, allà on la moral es desdibuixa i, malgrat tot, reneix dins alguns cossos. Vint anys després, segueix sent una de les visions més lúcides d’un continent que ja no troba raó de ser, que fantasieja amb un passat gloriós sense ser capaç d’adreçar el present. Què ens faria entendre avui Theo Angelopoulos? Xavier Montoriol.
Lumière! L’aventure commence (Thierry Frémaux, 2016)
Mark Cousins ens va passejar, de manera analítica i poètica alhora, per la història del cinema a través de la seva sèrie The Story of films: an Odyssey (2011). A Lumière! L’aventure commence, Thierry Frémaux (el director del festival de cine més famós del món) ens convida a un viatge semblant, en aquest cas, per les primeres obres del germans Lumière. El resultat de l’experiència és profundament prolífic: veiem més de cent pel·lícules en una, extrapolem lliçons de cinematografia i d’humanisme, assistim a l’excitació del descobriment d’un testimoni inèdit, reconeixem el pes de la influència artística (de la pintura, principalment) en el nou invent, apreciem una exploració tècnica i estètica que ens lliura una manera de fer i de veure el cine avui. Mirar vídeos per Youtube en bucle seria l’analogia fàcil. La perdurabilitat del desig d’enregistrar i visionar com a forma de seguir indagant, la conclusió òbvia. Marian Z.
[Disponible a Filmin i a Movistar+]
Love Exposure (Sion Sono, 2008)
Fa uns anys, quan cansat de receptes gastades i fórmules mecàniques volia aire fresc, hi havia pocs dubtes: cinema asiàtic. La incredulitat salvadora et metrallava per vàries bandes, estil i temàtica, ràfegues reveladores. Avui que tot sembla més viciat, sempre va bé exposar-se a l’amor. Passió entesa com a llibertat creativa, bizarrada d’alt voltatge i poètica de la irreverència. Un, q no sap estimar, vol creure que l’amor ho pot tot. Un, a qui li agradaria ser valent però és més proper a la covardia, mira cinema, en aquest cas lluminós, per oblidar. L’amor que ens fa trempar pot superar l’oblit? El cinema que ens fa trempar pot superar el tedi? Sion (Punk) Sono té la resposta. Ricard Andiñach
[Disponible a Filmin]
