/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/
Tell me who I am (Ed Perkins 2019)
Alex Lewis pateix un accident als 18 anys i després de tres setmanes inconscient finalment es desperta sense memòria. Durant més de 15 anys intenta reconstruir la seva identitat a través dels records i els objectes que coneix pel seu germà bessó, Marcus, que és l’única persona a qui recorda del seu passat. El documental se sosté hàbilment sobre una estructura dramatúrgica en tres actes on se superposen les veus i les visions del dos germans en la construcció d’un relat aparentment conegut però que amaga un substrat corprenent. Des d’un punt de vista formal, les seqüències gravades com a entrevistes en un estudi afavoreixen un retrat íntim que esdevindrà gradualment opressiu adoptant textures de thriller psicològic a mesura que avança la història. Si el procés de reconstrucció dels fonaments d’una nova identitat de l’Àlex a partir de la història feliç manllevada del seu germà (on no hi apareix cap esment als abusos que van patir de petits) està perfectament conduït, potser no succeeix el mateix amb el secret que amaga la història. Quan com a espectador assisteixes a la barbàrie de la pederàstia i no te l’has d’imaginar (v. la crítica de Ricard Andiñach sobre Gracias a Dios on s’obre aquest debat), et planteges que potser es podria aportar aquest mateix testament de denúncia obviant alguna escena que furga en detalls gràfics i que exposa alguna dosi extra i qui sap si estalviable d’exhibicionisme emocional. Sandra Cuadrado
[Disponible a Netflix]
Alberi (Michelangelo Frammartino, 2013)
En algun racó del sud d’Itàlia, una corrua d’homes abandona en silenci el poble i s’endinsa en el bosc, brandant destrals. La seva presència no altera l’harmonia dels arbres. En mitja hora escassa, Frammartino explora la pervivència d’un vincle profund entre l’ésser humà i la naturalesa, fossilitzat en les formes rituals d’una tradició que intuïm ancestral. A través d’un paisatge sonor embolcallant i d’una càmera que es mostra sensible a les energies del seu entorn, el cinema se’ns presenta com a espai des d’on reviure connexions perdudes. Traça camins de retorn als arbres i a les coses que van néixer en l’espessor del bosc, entre arrels i molsa. Xavier Montoriol
Piedra y Cielo (Víctor Erice, 2019)
Ante una obra de arte cabe la posibilidad de transformarse. Desear mutar el espíritu y metamorfosearse en bestia que solo diría la verdad. Evocar que somos una escultura de Oteiza. Serlo todo y nada más que eso. Con toda su simple complejidad, su inabarcable entendimiento o su arrolladora plenitud. El vacío que transportamos sin coraje, rellenarlo de cielo. Escuchando el Andante Doloroso, asumiendo la tristeza del que nunca llega. Como el Memorial Aita Donostia ya envejecido, habiendo sufrido atentados humanos y meteorológicos, desgastado, pero a su vez más completo. Toda una vida deseando filmar el relámpago. Esa sensación de plenitud que es piedra y cielo, intentando atrapar el tiempo. Erice sigue esculpiendo, sigue intentándolo. La visión de su videoinstalación nos aplasta y nos ensalza, no somos nada y a su vez somos firmamento (Urtzi). Desapareceremos, pero seguiremos mirando. Ricard Andiñach
[Fins el 7/6/2020 al Museu de Belles Arts de Bilbao]
Lluvia negra (Kuroi ame – Shôhei Imamura, 1989)
Lluvia negra és explícita i es roda amb la consciència de qui sap que la foscor no s’oblida. El film es basa en una novel·la que narra els efectes de la bomba atòmica a Hiroshima; és una pel·lícula recent (1989) però sembla feta des d’una mirada i una memòria remotes. La voluntat de continuïsme dels personatges sorgeix de l’acceptació de la seva derrota, i les seves relacions i els seus anhels habiten entre la tradició i la llibertat; una llibertat que els hi dóna la convicció que sobreviure és el peatge, no el destí. De cossos calcinats a carpes que peguen bots insòlits, Imamura confronta duresa i poètica, i d’aquesta combinació en brota un estil que és creença. MarianZ
[Disponible a Filmin]
La extraña pasajera (Now, voyager – Irving Rapper, 1942)
Más allá de la clásica historia de transformación de un patito feo en cisne, el viaje interior y de autodescubrimiento de Charlotte (Bette Davis, que se podría decir que interpreta cuatro papeles distintos) en La extraña pasajera aborda temas con enfoque decididamente moderno para la época. Aún con momentos algo anticuados vistos con ojos de hoy (el taxista de Brasil, la sobreactuación de la niña que interpreta a Tina…), en las cuatro etapas de la vida de Charlotte se tocan temas como el papel de la psiquiatría, el adulterio, los valores patriarcales que la sociedad impone a las mujeres, ejemplificados en la autoritaria madre (Gladys Cooper) que está sustituyendo el papel que ejercería el marido… e incluso su resolución, donde la identificación de Charlotte con Tina establecerá esa más realista conexión con Jerry (Paul Henreid), huyendo de un complaciente final feliz. Cristina Peris
