Si feu un google ràpid, veureu que la Place Vendôme de París s’ha convertit, aquesta darrera dècada, en zona predilecte dels atracadors d’alta volada. Les raons no cal buscar-les gaire lluny: sota les voltes de la plaça s’hi apleguen les marques de primera línia: Rolex, Channel, Louis Vuitton, Bulgari… la llista és llarga.

L’única vegada que l’he trepitjada, cap allà a dos mil catorze, restauraven la columna. No recordo tenir-hi cap interès especial, i la bastida no devia ajudar-hi gaire. Altres passavolants s’hi entretenien, jo vaig passar de llarg. Fet i fet, hi ha tantes ciutats com ulls que se les miren.

Aquestes aproximacions a l’espai, que són personals i intransferibles, es barregen amb els fantasmes de l’imaginari col·lectiu. Literatura i cinema s’han ocupat de cartografiar extensament ciutats com París, on el paisatge urbà és indestriable de les elaboracions artístiques. L’espai referencial i el text ficcional es condicionen mútuament.

Diversos articles apunten els precedents de la Place Vendôme. Hi ha registres de l’assalt a una joieria el desembre de 1960 i de l’atracament d’un banc el març de 1980. El cinema ens n’ofereix d’altres: ja l’any 1955, sota les ordres de Jules Dassin, Jean Servais liderava un robatori sigilós, cuinat a foc lent, a tocar de la famosa plaça; parlem de Rififi. L’eco arriba fins a Le cercle rouge, de Jean-Pierre Melville: ara som a 1970, i el gran cop de la dècada l’encapçala Alain Delon, en una altra joieria de la mateixa Place Vendôme.

Les hauran vistes, lladres i botiguers de la Vendôme d’aquest segle vint-i-u? Els haurà passat pel cap, en el fragor de l’instant, l’Alain Delon fumant en gabardina? Per a mi, ja no hi ha marxa enrere: París ha crescut. El proper cop que trepitgi la plaça, serà de matinada. Buscaré llum a les finestres i pararé l’orella per sentir, ja de lluny, el motor d’un cotxe que s’acosta.