/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/
Delphine y Carole (Delphine et Carole, insoumuses – Callisto McNulty, 2019)
Resultaría a ratos un poco frustrante ver en este documental cómo los reclamos feministas de los ’70 siguen aun vigentes, a pesar de ese mito tan instaurado de los avances al respecto, uno de los culpables de la marcha atrás en la que estamos viviendo. Pero afortunadamente se contagian la vitalidad, el humor, y la insolencia con que las protagonistas, la videoartista Carole Roussopoulos y la actriz Delphine Seyrig se implicaron en el activismo de los años ’70. De la misma manera que la cuarta ola del feminismo llegó gracias a la democratización de internet, como con las redes sociales, las cámaras de vídeo fueron las herramientas que se utilizaron entonces para darles voz a las mujeres, filmando asambleas feministas o respuestas en vídeo, con mucha sorna, a declaraciones televisivas de algunos misóginos intelectuales de la época. Y la posición que Seyrig, actriz a las órdenes de Demy, Truffaut o Godard, utilizó como altavoz y soporte para la causa. El encuentro entre las dos se materializa en una obra que, gracias a la mano de la directora Callisto McNulty (nieta de Roussopoulos), habla por sí misma, sin excesivas explicaciones en forma de entrevista. Chantal Akerman (que dirigió a Seyrig en Jeanne Dielman),Simone de Beauvoir, Marguerite Duras, o Jane Fonda se dan cita en este estupendo documento sobre la amistad de dos de las más insignes protagonistas del activismo feminista de la época en Francia. Cristina Peris
[Disponible a Filmin]
Suzaki Paradise: Red Light District (Yûzô Kawashima, 1956)
Suzaki Paradise se’ns presenta amb la lleugeresa dels productes d’estudi: aquell mateix any, Yûzô Kawashima va firmar quatre pel·lícules més. Una pressa que, passada per les mans del talent, dóna lloc a una poètica estranya, d’aire accidental –un fenòmen que ja demostraven els grans encerts del prolífic Seijun Suzuki. Amb aquesta pel·lícula, Mubi inaugura el cicle dedicat a Kawashima, tot recuperant una sèrie de rareses pràcticament introbables d’aquest director oblidat. Caldrà ajustar-se als tempos de la plataforma, que ofereix tan sols un mes per a veure les pel·lícules…
[Disponible a Mubi fins el 12 de febrer]
Little Women (Greta Gerwig, 2019)
“Són els teus ulls els que han canviat. La pel·lícula és la mateixa”, deia Zulema Goldstein (Dolor y Gloria) a Salvador a propòsit de la reposició de Sabor 30 anys després. Revisitar una obra del passat des de la distància del present. Alguna cosa d’això sembla ressonar en aquesta nova adaptació de Little women. De l’obra de Louisa May Alcott n’hem vist moltes versions, però Greta Gerwig té l’habilitat de retornar-nos una nova mirada d’uns personatges abastament coneguts. Aquelles joves que en el nostre imaginari eren perfils arquetipus es deslliuren ara d’aquell determinisme i ens arriben aquesta vegada com uns caràcters amb progressió que respiren i projecten un nou discurs contemporani sobre l’empoderament de la dona. És cert que la cinta manté l’essència clàssica de la novel·la original amb uns tocs molt dickensians en alguns passatges, però alhora la construcció d’una nova estructura narrativa que fuig de la linealitat és tot un encert i en destacaria sobretot dos elements. Per una banda, l’habilitat per redefinir el personatge de Jo March amb una Saoirse Ronan que beu molt d’aquella Lady Bird, amb qui comparteix un mateix itinerari de maduresa coming age atemporal i una voluntat ferma per trencar els seus particulars sostres de vidre. I per altra banda, l’interès de Gerwig per afegir cert storytelling que li permeti destacar el concepte d’autoria i de propietat intel·lectual amb una brillant escena final on és la mateixa Jo qui negocia el seu contracte editorial mentre visualitza la impressió de la seva primera obra. Sandra Cuadrado
[En cartellera]
Generation Wealth (Lauren Greenfield, 2018)
Són temps de religiositat consumista. Ens emmirallem en uns ideals lluny dels valors que ens podrien fer lliures. Lauren Greenfield dissecciona en el seu documental, a través d’un repertori de personatges que representen aquesta caiguda en picat a la foguera de les vanitats, l’entrega a l’abundància; un fulgor que canvia el rumb del suposat somni americà (i ja de pas, tots els somnis). Els diners, la fama, la imatge, el sexe… esdevenen cant de sirena d’una generació que ha perdut la noció dels límits. I que, potser, està més trista que mai. La directora aprofita la cinta per qüestionar la seva pròpia ambició, abocant-nos a la reflexió inevitable de si els nostres desigs són realment nostres. Marian Z
[Disponible a Amazon Prime]
Viaje Hacia la Orilla (Kiyoshi Kurosawa, 2015)
La idea d’aconseguir ficar-te en contacte amb els morts, travessar mons i aconseguir superar la barrera de l’inframon, anar més enllà, por trobar respostes, aconseguir un perdó o senzillament tornar a veure a aquella persona estimada, sempre ha estat al nostre imaginari. L’acceptació de la mort a la cultura occidental sembla perdre la batalla davant la cultura oriental. I el cinema no seria una excepció. Kiyoshi Kurosawa és una exemple d’aquesta victòria, en una sort de Vértigo reinterpretat, demostra amb un estil contemplatiu i amb un respecte cap a les tradicions fúnebres que les ofrenes per apaivagar el gran patiment, poden ser, en forma d’obra cinematogràfica. La visita del morts no és filmada amb grans efectes, està rodada amb subtilesa, senzilla i poètica. En un revers anterior a Le Chambre Noire (cine pausat, estàtic, mort), Kishibe No Tabi és una taula ouija sense trucs. Ricard Andiñach
