Les vrais mystères ont la clarté aveuglante de midi.
Eugène Green
La primera projecció de Ich war zuhause, aber…, a la darrera Berlinale, va desconcertar una mica el personal. El cinema d’Angela Schanelec, de ritme lent i fragmentari, allunyat de les estructures narratives tradicionals, va calant com una pluja fina, i costa fer-ne lectures ràpides. La paraula voreja el silenci, la imatge s’omple d’invisibles. El misteri hi pren sempre la claror encegadora d’un migdia.
La pel·lícula gira al voltant d’una dona que es fa càrrec a soles dels seus fills després de la mort del marit. L’ús suggerent del fora de camp que impera en la imatge troba el seu eco en l’estructura narrativa: d’allò que va passar, en sabem ben poca cosa. Tan sols se’ns mostren les peces d’un naufragi silenciós, quotidià, fet de matins i de migdies i de vespres a Berlín; d’una aparença de calma que s’esquerda definitivament quan el fill gran desapareix i torna al cap d’una setmana sense dir paraula; d’una tendresa devastadora que es barreja amb la còlera i el dolor.
Ich war zuhause consolida el gir estètic –i metafísic– que ja anunciava l’anterior Der traumhafte Weg (2016), i que marca un punt d’inflexió en la filmografia de Schanelec. Es tracta d’una deriva comparable a la que inauguraven I don’t want to sleep alone (Tsai Ming-liang, 2006) o Once upon a time in Anatolia (Nuri Bilge Ceylan, 2011) en les filmografies dels respectius directors; pel·lícules que hereden els trets idiosincràtics d’una obra ja consolidada i que, tot passant-los pel sedàs d’una perspectiva revisada, els confereixen una nova vitalitat. Són actualitzacions que tan sols poden sorgir del domini absolut dels propis recursos: encaminades cap a una reformulació estilitzada, recullen la força bruta dels inicis i en vehiculen el potencial expressiu a través de la concisió.
Per abordar el misteri que permea l’obra de Schanelec, cal parlar del dispositiu formal. Implícit en la seva trajectòria hi ha el gest de l’escultor que cisella el marbre, que despulla la pedra i en poleix els marges fins a descobrir-ne un interior –d’ara endavant, l’únic possible. Així, si als seus inicis, Das Glück meiner Schwester (1995) s’acollia a la brutor del so ambient per traçar una poètica urbana generacional i deixava que el brogit dels cotxes es mengés els diàlegs arran de carretera, Ich war zuhause abandera un treball minuciós del so, ara reduït a la mínima expressió. La imatge segueix un camí paral·lel: malgrat que les composicions estàtiques, fragmentades, ja hi són des d’un principi, abandonen l’aire espontani dels primers temps per arrelar en la premeditació. A la manera de Bresson, busquen la tendresa del gest, l’expressió en el detall: una mà estesa, un pas calmat, un tors que es desploma, uns braços que el sostenen.
En la successió d’escenes, entre acció i reacció, s’obren petits abismes, diminuts instants de dubte, que trenquen el fluir de la causalitat i revelen l’artifici. Alhora, la cadència de les imatges s’entrellaça amb la prosòdia dels intèrprets, abandonats a un cert automatisme. És aquí on mena el camí de Schanelec: lluny del cinema d’imperfeccions que la va donar a conèixer, teixit des d’una mena de retrat generacional i de vessant més naturalista, la cineasta recalca, a través d’una sublimació de la tècnica, l’artificialitat de la seva obra. Ressona aquí la trajectòria teatral que va precedir la seva incursió en el cinema: Schanelec busca la respiració continguda, el grinyol de la tarima, el moviment dels cossos en l’espai; el ressò de la paraula amplificada.
La importància del seu cinema rau en l’ús de l’artifici com a eina de creació d’un espai visual propi des d’on revalorar l’emoció. Aquesta concepció de la posada en escena, aplicada a una estructura narrativa el·líptica, l’allunya dels principis operatius del cinema naturalista, on els mecanismes d’empatia no depenen del discurs visual, sinó que sovint en tenen prou amb assentar-se en l’element narratiu o referencial. Són moltes les pel·lícules que subordinen la imatge a la narració, convertint-la així en un dispositiu merament funcional que no té altre valor que el d’explicar. En una pel·lícula d’aquest tipus, per exemple, n’hi hauria prou amb la filmació d’un part real per emocionar-nos, i ens estovaríem amb la deriva sentimental d’una parella jove al reconèixe’ns en un gest, en un fracàs, encara que tot fossin primers plans desenfocats i embastats de qualsevol manera. En el cinema de Schanelec, l’emoció no neix tan sols del substrat narratiu, sinó que passa necessàriament pel dispositiu visual. Les seves pel·lícules també són plenes de parelles joves en crisi, però l’emoció hi és indestriable de la imatge.
Ich war zuhause és la culminació d’aquesta transformació estilística i conceptual; un procés complexe, oscil·lant, que hem mirat d’esclarir aquí de forma matussera. Al seu pas per la Berlinale 2019, va brillar entre tantes pel·lícules purament narratives i tantes d’altres que, encomanades al poder de la imatge, naufragaven en l’intent de subvertir els principis bàsics de la narració; perquè la transgressió tan sols es pot dur a terme des d’un coneixement profund de la norma, i això Schanelec també ho sap molt bé. Aquí, un cop més, fa girar-ho tot al voltant d’un buit que permea els llocs i les coses sense arribar-lo a encarar mai. Des de la primeríssima Ich bin den Sommer über in Berlin geblieben (1994), és així com penetra el misteri dels éssers i els objectes en el cinema de Schanelec: d’esquitllentes, imprimint-se en el moviment dels cossos que habiten l’espai, en la llum i en la prosòdia, concretant-se com una presència gairebé tangible en l’absència que ho banya tot.