/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/
Una chica vuelve sola a casa de noche (A girl walks home alone at night – Ana Lily Amirpour, 2014)
La poderosa estética de A Girl Walks Home Alone at Night se resume en la icónica imagen de la vampira protagonista en chador, skate y camiseta de rayas, en un film rodado como si fuera un western en una ciudad fantasma iraní (falsa). Su estilo visual lo es todo, apoyando en largos planos fijos y travellings una escasa trama (la historia de amor de la protagonista con un remedo de James Dean), en un compendio de las películas indie de los ’90 : Ana Lily Amirpour no esconde sus muy obvios referentes (Jarmusch, Ferrara, Lynch…). A destacar la escena en la habitación a ritmo del vinilo del Death de White Lillies. Aviso para navegantes: no recomendada para los haters del deudor estilo Wong Kar-Wai del Barry Jenkins de Beale Street. Cristina Peris
[Disponible a Filmin]
Little Crusader (Křižáček – Václav Kadrnka, 2017)
En un escenari medieval mínim, suggerit a través de quatre pinzellades, que ens situa gairebé en un espai fora del temps –o en un estat interior–, un cavaller surt a la recerca del seu fill, el petit Janík, que s’ha calçat l’armadura i ha abandonat el castell de bon matí. Křižáček és una obra estilitzada però senzilla, feta a partir de gestos i detalls, sensible a la llum i a l’empremta del vent. Hi intueixo un vincle silenciós amb altres propostes recents, totes elles capaces d’invocar un cert misteri a través de les imatges. Un dels fils a estirar: l’herència de Bresson en el cinema contemporani? Xavier Montoriol
El cuento de la princesa Kaguya (Kaguya-hime no Monogatari – Isao Takahata, 2013)
Segurament els nostres visionats d’aquest mes venen marcats per l’estrany estat de confusió i tristesa que ens ha sobrevingut. I és probable que mirar aquesta pel·lícula d’Isao Takahata no hagi estat la idea més brillant per defugir el desassossec. Tot i així, el film es col.la al Take d’aquest infaust mes de març. El cuento del cortador de bambú (conegut també com La historia de la princesa Kaguya) és un conte japonès que data del segle X, que l’estudi Ghibli recull per atorgar-li el seu gest i cobrir-lo d’una feridora tendresa. La història conta el destí fatal d’una princesa que arriba a la terra dins d’un tall de bambú i és acollida per uns pares que l’estimaran amb delit. Coneix l’amistat i l’amor. Però el designi d’una princesa a la terra no és precisament la seva idea de la felicitat i l’oblit és preferible aI patiment d’una vida no escollida. La delicadesa del dibuix, de traç infantil i lleuger, s’endinsa en l’aflicció i ressona de manera radiant, intensa. Amb els colors i els paisatges la mirada s’omple de llum i ens allunya per un instant de la foscor del confinament; la catarsi està assegurada. Marian Z
[Disponible a Netflix]
A Guide to Second Date Sex (Rachel Hirons, 2020)
Seria una mena de versió terrenal de 500 Days of Summer, sense modernets, ni Morrissey ni passejada feliç a Ikea. La Laura (Alexandra Roach, Utopia) i el Ryan (George Mackay, Captain fantastic) són simplement una parella més. Tots dos porten motxilles de relacions anteriors, viuen a Londres, els agrada beure i no tenen ni idea de com gestionar una segona trobada. Saben també que s’espera que siguin completament diferents de com ho han estat prèviament per evitar errors categòrics en aquest futur incert com a parella, això sí, mantenint la gran esperança de fer-ho bé aquesta vegada. Però, per molta voluntat que hi posen, a l’hora de la veritat les coses sempre poden anar sobradament malament i així es manifesta. Una trama simple que incorpora sexe desacomplexat i uns diàlegs naturals on l’humor fa de vernís d’una posada en escena senzilla i sense pretensions. Un relat que podria tenir certs vincles amb alguna de les trames de Sex Education amb escenes que ben bé encaixarien a Derry girls. Una aposta simple però efectiva. I és que el que en un dia normal seria una cita de merda, pot esdevenir un pla entranyable en temps de confinament. Sandra Cuadrado
[Disponible a Filmin]
The Grandmaster (Yi dai zong shi – Kar Wai Wong, 2013)
El círculo tiene que cerrarse. Nada acaba. La cuestión no es imitar, sino aprender la manera para llegar al tuétano. Aprender del pasado sin reiterarlo y crear para un futuro, que muchas veces es solo un idilio con el presente. Repitiendo el enésimo amor imposible, un deseo que sabes (por la cadencia, por los concisos planos detalle) que nunca será concedido. Elegía del exceso para lección cinematográfica. Nos habla de artes marciales aludiendo al cine, saturando el estilo. La historia tendría que volver a ser lineal para que hubiera un mañana. Y recordad: nunca busquéis venganza. Ricard Andiñach
[Disponible a Filmin]
