Entrades següents

Cantrill, Cantrill i els carteristes de l’espai-temps

Sota el títol de Terres disputades, l’Arsenal Kino de Berlín ha programat aquest darrer mes de juny una àmplia retrospectiva dels cineastes Arthur i Corinne Cantrill. L’obra del matrimoni se centra principalment en l’exploració dels paisatges australians, i ho fa sempre des de la recerca d’una comunió entre forma i contingut: l’experimentació sonora, cromàtica o compositiva com a instrument per fer manifestes les complexitats d’una terra extensament connotada.

Es tracta d’un cinema profundament lligat a l’espai en totes les seves vessants, i això, en territori colonitzat, inclou sens dubte una dimensió política. La cultura aborigen és omnipresent en el cinema dels Cantrill, a vegades de forma directa en curtmetratges com Two Women (1980), sovint implícita en la recerca sensorial d’un imaginari mític arrelat en les vastes extensions de desert, l’anarquia de la selva o l’esquena abrupte de grans formacions rocoses.

Les possibilitats interpretatives d’aquest cinema experimental, sorgides d’un espai mínim, són inesgotables. Agafem, per exemple, Heat Shimmer (1978), un curtmetratge filmat en 16mm seguint el principi de separació de tres colors: la imatge s’enregistra per triplicat amb filtres monocromàtics (vermell, verd, blau) que acaben conformant una sola superposició. Degut a les petites variacions temporals que hi ha entre les tres preses, una aura estranya envolta tot allò que es troba en moviment i que per tant escapa a la uniformitat de la imatge final: les fulles dels arbres, l’aigua dels rius, els insectes… Tots aquests elements es revesteixen d’una brillantor extemporània.

A Heat Shimmer, aquest marge d’inestabilitat cromàtica cau precisament en la línia de l’horitzó, entre les immensitats del cel i la terra, allà on l’aire tremola per efecte de la calor. I en aquest espurneig de blaus, vermells i verds hi caben moltes coses: bandades d’animals que recorren la planúria, estols d’ànimes errants… La dimensió mitològica del paisatge aflora a través de suggerències nascudes de la tècnica.

Encara capficat amb els Cantrill –i especialment amb Warrah (1980), un estudi de les zones selvàtiques que aboca la imatge a un abisme imprecís entre figuració i abstracció, oferint alhora una gran rellevància a la dimensió sonora–, vaig apropar-me als carteristes més cèlebres del cinema: el Pickpocket (1959) de Robert Bresson primer, i després el Pickpocket (1997) de Jia Zhang-ke. Són dues pel·lícules ben diferents amb una idea de fons que podria unir-les: l’amor, si és possible, redimeix el carterista.

Els cineastes aborden els seus protagonistes des d’òptiques gairebé oposades. Bresson parteix del Crim i càstig de Dostoievski per narrar les desventures d’un home que roba perquè pot, flirtejant amb la fredor del joc intel·lectual, mentre que Jia presenta un relat de caire social que remet en diversos aspectes a la sensibilitat del neorrealisme. Però les diferències van més enllà: podríem dir que la primera és la història d’un carterista en el temps i la segona és la història d’un carterista en l’espai?

Partint de la certesa que el cinema se sitúa en els eixos espai-temps, i assumint que es tracta d’eixos indestriables, també és cert que el pes d’una pel·lícula pot recaure en l’un o en l’altre. Seria agosarat (i probablement un desencert) dir que bona part del cinema europeu i nord-americà descansa sobre l’eix temporal; ho és una miqueta menys afirmar que l’espai juga un rol força més preeminent en el cinema asiàtic.

En la tradició europea, a part del cinema de la post-guerra més immediata i dels cineastes (com Ermanno Olmi) que s’ocupen de les tensions entre el món rural i el món urbà, el gran exponent del cinema d’espais seria segurament Michelangelo Antonioni, amb les seves indagacions dels nous espais urbans/industrials. De totes maneres, caldria apuntar que, segons el crític literari Robert Tally, diverses obres estretament lligades a l’espai –com ara l’Ulisses de James Joyce, que cartografia la ciutat de Dublín fins a tal punt que avui en dia se’n pot traçar el recorregut seguint les baldoses commemoratives–, tan sols espacialitzen l’eix temporal per fer palesa l’experiència del temps. (1)

Pel que fa al cinema asiàtic, podríem remuntar-nos a Yasujiro Ozu i les seves exploracions d’interiors en 360 graus, trencant totes les convencions de muntatge de Hollywood, amb exemples tan famosos com els de Late Spring (Banshun, 1949) o Tokyo Story (Tôkyô monogatari, 1953); però apuntem a obres més tardanes per suggerir una concepció de l’espai entès com a principi estructural de la narració. Per exemple, Naturaleza muerta (San xia hao ren, 2006), de Jia Zhang-ke, on el cinema es planteja com un viatge a través dels espais. El paisatge esdevé el centre de la pel·lícula i tot el relat gravita al seu voltant, tant a nivell narratiu com emocional: migracions, absències, transformacions, feina. Els obrers treballen en l’enderrocament d’edificis per la construcció de la Presa de les Tres Gorges, modificant el rostre del paisatge, i cobren en bitllets on hi ha impresa, precisament, l’estampa d’una de les gorges.

El cineasta xinès amplia aquesta exploració de l’espai a través d’un joc intratextual, revisitant en pel·lícules posteriors els espais prèviament filmats i enregistrant-ne les mutacions. Trobem exemples semblants en la filmografia del taiwanès Tsai Ming-liang: el curtmetratge The Skywalk is Gone (Tian qiao bu jian le, 2002) testimonia la desaparició d’un pas elevat a la ciutat de Taipei que jugava un paper central a What Time is it There? (Ni na bian ji dian, 2001); també en aquesta pel·lícula apareixia el cinema que un parell d’anys després tanca les portes a Goodbye, Dragon Inn (Bu san, 2003). En una entrevista, Tsai explica: “És un tema que m’interessa perquè la societat canvia tan de pressa i tot desapareix tan de pressa: els espais històrics, la cultura . . . Això passa a Àsia, les coses simplement desapareixen. Els adults ja no troben les traces de la seva infància. Vivint a Taipei, per exemple, ens enfrontem constantment a grans canvis visuals.” (2)

Aquest cinema d’espais sembla aflorar precisament allà on l’espai és inestable, conflictiu o en vies de resignificació, en territoris emergents o societats post-colonials. I aquí tornem als Cantrill, que l’any 1982 declaraven: “Creiem que aquesta síntesi de paisatge i pel·lícula uneix la nostra actitud com a ciutadans amb la conservació de la terra, dels boscos i de la costa, i amb els drets territorials dels indígenes. No se’ns fa difícil compartir la creença indígena que el paisatge és el dipositari de la vida espiritual d’aquest continent.” (3)

 

—-

Cites:

(1) Entrevista a Robert Tally: http://www.roberttally.com/interview.html#

(2) Entrevista a Tsai Ming-liang: http://tylercoburn.com/tsai.html?fbclid=IwAR1I-xw1qnUh5lPi_6whGw22Ou8QIgOuzH-WwdVKs1umPKbLPLZbz2Nn4Hk

(3) Cicle Cantrill a l’Arsenal: https://www.arsenal-berlin.de/en/calendar/single-view/calendar/2019/june/29/article/7876/3004.html

El Estado contra Mandela y los otros

Imatges de cues inacabables de sud-africans negres esperant per votar certifiquen la fi de l’apartheid. Som al 1994. Al 1964 Nelson Mandela i altres acusats havien estat condemnats a cadena perpètua per defensar aquella llibertat. El gran espai temporal entre una cosa i l’altra es presenta com un forat tan vast, tan fosc, que només serveix per sumar un fracàs més a la història de la humanitat del segle XX.

El documental del judici a Nelson Mandela i els seus camarades del Congrés Nacional Africà s’articula en base als recentment revelats àudios del procés (del que no se’n guarden imatges). La força de la paraula serà suficient recurs narratiu, però els autors del documental recorren a l’animació per, potser, fer-ho més accessible: uns dibuixos toscos i obscurs (una mena d’estranya barreja entre Satrapi i Kentridge), fets a carbonet, on s’aprofita la imatge en moviment construïda per a reforçar el discurs sense subtileses. La memòria completa el relat (testimonis -els condemnats encara vius, els seus familiars, els advocats, el fill del fiscal-). El valor d’una obra ajustada, ben realitzada, resideix en el reclam d’una necessitat inajornable (parar el feixisme) que habita en el darrer pla del documental: Andrew Mlangeni (acusat nº 10), d’esquenes, mira les notícies on podem reconèixer la figura estrident de l’actual president dels Estats Units.

Elisa y Marcela

‘Mi vida normal es contigo.’  Marcela

Això és el que li diu Marcela (Greta Fernàndez) a Elisa (Natalia de Molina) en algun moment proper al 1.900 en un poble de Galícia. Potser tots tenim una idea diversa del concepte de normalitat i potser també totes aquestes idees podrien coexistir, però no, sempre hi ha qui per alguna estranya raó se sent guanyador en posseir una suposada veritat que es fonamenta en sotmetre els altres a l’escala de més avall. Deia David Trueba a La tirania sin tiranos: ‘El que gana obliga a a los demás a dejar de pensar, dejar de ser’. I en aquesta reafirmació per voler ser qui som, Isabel Coixet ens introdueix la història d’Elisa i Marcela (2019), dues mestres gallegues que es van conèixer el 1898 i es van casar el 1901 perquè malgrat tenir-ho tot en contra i patir una brutal repressió, no es van resignar mai a deixar de pensar ni a ser qui eren.

La pel·lícula s’articula al voltant de dos grans eixos: la coneixença, el desplegament del desig i la voluntat de construir i projectar aquesta relació s’emmarcarien en un primer bloc, situat a Galícia; i les conseqüències socials que aquest desig implica formarien part de la segona part, localitzada sobretot a Portugal. La cinta s’ha rodat en blanc i negre, cosa que accentua un to essencialista, sobri i elegant que fa èmfasi en els detalls i les mirades. Formalment la cinta s’acull a una estructura de fulletó que inclou diferents actes que es tanquen amb una transició a l’estil del cinema mut i amb tons potser massa costumistes, especialment en la segona part. La recreació històrica potser decau en favor d’una primera part molt contundent visualment i amb un equilibri i una química entre totes dues protagonistes certament admirable.

‘Leerte es lo más parecido a tocarte.’ (Cartes, Elisa y Marcela)

També és en aquesta primera part on es pot reconèixer el mapa conceptual de l’univers Coixet: textures, silenci, compromís, intertextualitat, erotisme, mirades, pell, lectura, feminisme, dolor, bellesa… Com destaquen Paszkiewickz (2017), Zecchi, Martín-Márquez i altres teòriques que han estudiat el cine de Coixet, el tacte en el seu estil fílmic és determinant a l’hora de construir les seves composicions visuals. Recordem també com n’era de fonamental el tacte i el resseguiment de la pell a The secret life of words (2005). Seguint els apunts de Paszkiewickz, Coixet proposa una estètica que privilegia sentits diferents a la vista en una deconstrucció de la mirada tradicional que posicionava el cos femení com a objecte de fetitxisme. Segons assenyala la teòrica, és un concepte de l’estètica que dialoga amb la proposta de Laura Marks (2000) sobre la visualitat hàptica, segons la qual les imatges hàptiques apropen l’espectador cap a la imatge, suprimint la distància entre tots dos mitjançant un contacte mutu. Així, tal i com apunta Martín-Márquez a propòsit de Mi vida sin mi (2003), també aquí aquest ús dels plans detall, els enfocaments selectius i el moviment orgànic de la càmera en què la imatge sembla respirar fa que augmenti la sensació ‘hàptica’ i que s’intensifi la connexió corporal entre els espectadors i les dues protagonistes.

Dolor i preguntes

Coixet ens presenta una proposta honesta i fidel a la seva reivindicació feminista que aposta per visibilitzar la lluita de les dones davant les hostilitats socials. Un cop més, i com ja veiem a The bookshop (2017), se’ns presenten  dones fortes, reivindicatives i sovint soles ocupant papers centrals. La històries ens arriben sempre a través dels seus ulls i elles aclaparen tota la força narrativa. El patró sembla ser el mateix, dones oprimides per la seva comunitat que han de superar un obstacle, si cal amb un sacrifici personal. Per a les dones, el desig és indestriable del turment. Quan comença el desig, inevitablement arriba el dolor i les preguntes.

Aquest punt de partida que centra el marc del conflicte, ja era un dels grans eixos temàtics de la literatura que va provocar el pas de les trames rurals de finals del XIX (data que coincideix amb els fets històrics en què es basa la pel·lícula) a l’inici de la novel·la modernista i dels grans drames romàntics. Solitud de Víctor Català (1869-1966) n’és una de representants més rellevants i ja tracta aquest tema que impactarà de ple en tota la literatura del s. XX i que encara ara continua: dones com la Mila (Solitud) que han de lluitar contra el poble per defensar la seva dignitat. No és casual que Marcela d’amagat llegeixi La cuestión palpitante d’ Emilia Pardo Bazán (1851/1921), autora feminista, impulsora del naturalisme i companya de generació de la Víctor Català.

‘El cinema ens ha ensenyat a mirar.’ Joan Brossa

Deia Brossa que ‘el cinema ens ha ensenyat a mirar.’ Malauradament, encara queda un llarg camí per recórrer. Ara més que mai costa entrar en qualsevol obra i ‘mirar’ sense prejudicis, sense distorsions… Seure a la butaca durant dues hores i estar disposat simplement a sentir s’ha fet més i més complexe. Si entres a la sala amb soroll serà difícil habitar tots els racons d’aquella pel·lícula. Si el cinema ha d’aixecar consciències socials, hauríem de ser capaços de saber mirar, com deia Brossa, i a hores d’ara sembla que no és tan senzill. L’espectador ha arribat a Elisa y Marcela amb massa soroll de fons i això no és una bona notícia per al cinema.

El fet és que aquells que tiraven pedres i volien sotmetre Elisa i Marcela a la seva rònega normalitat encara hi són. Elles es van conèixer el 1898 i es van casar al 1901. Com ens recorden els títols de crèdit, fins al 2005 el matrimoni homosexual no es va legalitzar a Espanya i actualment només és possible casar-se en 25 països del món. I, encara avui, és un fet que les dones i els col·lectius LGBTI tenen força entrebancs per viure la sexualitat amb llibertat i seguretat. Potser algun dia arribarà un postfeminisme que impacti en les pantalles amb una visió de la dona que no hagi de superar d’entrada cap obstacle ni les turmenti res per defecte. Mentrestant, convé que el cinema continuï mirant les dones del passat per tenir ben present el sentit de les revindicacions feministes actuals. I és que la lluita encara no ha acabat.

 

Notes

(per ordre de citació en el text)

TRUEBA, David:  La tirania sin tiranos. Cuadernos Anagrama, 2018.

PASKIEWICZ, Katarzyna. TEXTURAS. El tacto o es discreto o no es nada: La relacionalidad en el cine de Isabel Coixet. MARTÍN-MÁRQUEZ, Susan. Isabel Coixet y la teoría fílmica: de la mirada a lo “háptico”. Dins: ZECCHI, Barbara (ed.), Tras las lentes de Isabel Coixet. Cine, Compromiso y Feminismo. Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2017.

MARKS, Laura: The skin of the film: International Cinema, Embodiment, and the Senses, Durham, Duke University Press. “Haptic visuality may fasten on its object (…), but it cannot pretend fully to know the thing seen (…). At the same time it acknowledges that it cannot know the other, haptic visuality attempts to bring it close, in a look that it is so intensely involved with the presence of the other that it cannot take the step back to discern difference, say, to distinguish figure and ground. (2000: 191).

fosse/verdon

Fosse/Verdon

What if your hinges all are rusting?
What if, in fact, you’re just disgusting?
Razzle dazzle ‘em
And they’ll never catch wise!
Razzle Dazzle (Chicago)

En Nanette, aquel monólogo que se convirtió en viral de Netflix, Hannah Gadsby se adentró en una diatriba sobre la misoginia en el arte, en particular en la de Picasso, y sobre el eterno debate sobre separar la obra del artista, rematado con una frase del pintor: “Cada vez que dejo a una mujer, debería quemarla. Si destruyes a la mujer, destruyes el pasado que representa”.

Cuando Fosse/Verdon empieza, con el rodaje del mítico número Big Spender en la versión cinematográfica de Sweet Charity (Noches en la ciudad en España, inspirada por las Noches de Cabiria en la que se basa), vemos como Gwen Verdon y Bob Fosse comparten la misma visión creativa. Solo que ella sabe transmitirla, tanto a las bailarinas en las coreografías ideadas por él, en sus vestuarios y maquillajes, como a los productores temerosos de que aparezcan palabras malsonantes o que la película resulte demasiado oscura. Productores que, si no está ella, suelen acabar peleándose con él (de hecho la relación profesional para con los productores pasa a ser de no quererlo a él si no la tienen a ella, al completamente opuesto). Y por eso la necesita, algo que él mismo sabe y, a la vez, odia. En ese justo momento, la estrella de ella en Broadway, empieza a decaer, mientras el siguiente paso de Fosse, después incluso de que Noches en la ciudad fracase, es Cabaret. Y otro nuevo chasco para ella, ya que ni con él de director va a ser la protagonista, ni a pesar de que la acabe reclamando desde el rodaje en Munich (haciéndola momentáneamente feliz: necesita trabajar), va a dejar de engañarla.

Durante la serie, los cameos y guiños son constantes, interpretados por actores de la escena actual de Broadway; no en vano, dos de las mentes detrás de la serie son Thomas Kail y en calidad de productor Lin-Manuel Miranda, director y creador de Hamilton respectivamente, este último guardándose el cameo de Roy Scheider en All that jazz para el último capítulo de la serie. Pero para quien no sea aficionado al musical, no se hacen muchas presentaciones: en el primer capítulo, en una fiesta en casa del matrimonio, Harold “Hal” Prince les explicará el argumento de Company, el nuevo musical con “Stephen”, pero sin nombrar ni el título ni a Sondheim ni al propio Hal, que más adelante sabremos que fue el que los presentó para colaborar juntos en su primer musical, precisamente Sweet Charity. Aquí la “aficionada” también ha tenido alguna pega con algún que otro número musical (el Who’s got the pain? rodado desde la platea con las cabezas tapando el baile de Williams, o el número onírico del tercer capítulo con Fosse antes de entrar en la sala de montaje de Cabaret…), pero al fin y al cabo, los números son de sobra conocidos y la serie tampoco es un musical per se,  sino que trata sobre el proceso creativo en sí y el precio de éste.

Así, la serie, que crece a medida que avanza incorporando incluso pautas de All that Jazz y Chicago especialmente, sigue a partir del fracaso de Noches en la Ciudad y se estructura siguiendo ese recorrido temporal e incorporando flashbacks, tanto a cuando ellos se conocieron (estupenda muestra de cómo a pesar de la atracción mutua competían ya desde el minuto 1), como a algunos flashes de su juventud que aparecen, como a modo de aviso, para ser tratados al completo más adelante o incluso en el siguiente capítulo.

Y verlos trabajar y todo lo que consiguen juntos, es tan solo una de las claves para intentar entender por qué a pesar de que el matrimonio no funcionó, siguieron dependiendo el uno del otro durante décadas… aunque los éxitos solo contaran en el “haber” de uno de ellos, ayudado en buena parte por su autobiografía cinematográfica, contada a pesar de sus grandiosas virtudes de la manera en que solo un egocéntrico a la par que encantador de serpientes podía hacer.

¿Por qué ella tiene esa necesidad de trabajar (puede que la frase que más repita durante la serie) y se atiene a audiciones y pruebas de quien la considera muy mayor o solo apta para musicales, con una sonrisa en la cara, a pesar de ser la ganadora de 4 Tonys? Aparte del sexismo inherente a la industria que persiste en nuestros días, su comportamiento tendría su base en algo que se explica en el tercer capítulo, que la propia Verdon ocultó durante mucho tiempo y la serie ha sacado a la luz. Un episodio de abuso que la obligó a casarse y a dejar al niño al cuidado de sus padres y trabajar, empezando su carrera en el mundo del espectáculo. La serie, aunque no da respuestas ni justifica comportamientos, muestra los hechos como claves para poder llegar a entenderlos. El capítulo en cuestión termina con un brillante plano secuencia de una de las anécdotas más célebres de Broadway, el momento en el que ella se convirtió en una estrella: el público detuvo la obra Can-Can gritando su nombre e impidiendo reanudarla hasta que salió a saludar, envuelta en una toalla, después de que tuvieran que ir a buscarla al camerino. El trabajo de Michelle Williams es monumental en la serie, desde todo lo que esconden las buenas palabras detrás de una fingida sonrisa hasta su timbre y tono de voz, y un buen ejemplo de ello es en esta escena en la que transmite con su rostro todas las experiencias y sacrificios por los que ha pasado y que la han llevado a ese momento, consciente de que ha conseguido triunfar.

Pero también en el caso de él, que en una conversación entre amigos (hombres) que confiesan su primera vez, éstos envidian la de Bob Fosse, que cuenta cómo dos stripteasers “se encapricharon” de él cuando tenía 13 años, explicada con fingida indiferencia y tal y como los demás esperan de él (the luckiest boy in the world). Luego en el sexto episodio, esta experiencia se representa tal y como es: un abuso contado en un imaginario stand-up en blanco y negro à la Lenny del propio Fosse (sentirse asustado, cachondo, confuso, culpable, despreciable y salido todo a la vez, jode todas las relaciones de tu vida). O sea, de la misma manera que él acostándose con las bailarinas estaba aceptado y asumido por todos incluidas ellas, mostrado como un abuso de poder y sin hacerlo explícito con palabras.

Más allá de ser otro estudio más de un genio torturado y problemático y la musa que lo inspiró y aguantó (las mentes detrás de la miniserie, Steven Levinson y Thomas Kail, consideraban que habían visto muchas veces esa historia), Fosse/Verdon equipara y pone a la misma altura el talento y visión de los dos, algo necesario dado que el éxito de Fosse ha invisibilizado los logros de ella. La historia, basada en el libro “Fosse”, de Sam Wasson, requería un enfoque diferente, y no dieron con él hasta conocer a Nicole, la hija del matrimonio. Como productora y consultora, se ha podido ver cómo, fuera de la versión edulcorada de su relación en All that jazz, Nicole se vio influenciada por aquel ambiente, la relación de sus padres y el comportamiento de su progenitor, cayendo en adicciones. Se dieron cuenta entonces que no tenía sentido explicar la historia del uno sin el otro. Y obviamente, esta se ha explicado necesariamente acorde a la era del #MeToo.

The Sisters Brothers

Si por cada vez que escucho la frase “el western está muerto” el sujeto que lanza tal proclama falleciera, el mundo sería más habitable. Sé que es una frase anclada en el pasado, como la utilización de los géneros cinematográficos como etiquetas. Al reinventarse los códigos para seguir explicando el mundo en el que vivimos, se liberan de sus propios límites, de sus propias definiciones. En esta suerte de reinvención constante, a veces y para decirlo muy llanamente, las películas son muchas cosas. Para explicarme voy a recurrir (perdón) a un recuerdo: solía ver el “Sábado Cine” con mis abuelos, vi la evolución de la narración cinematográfica con las reacciones de mi abuelo. Para él, las complicaciones y las detestadas transversalidades suponían un engorro, los finales sorpresa motivo de risa y los efectos especiales argumento de peso para irse a la cama. Algunas de estas películas que él detestaba son obras maestras. Con el paso del tiempo, cuando programaban un western lo sabías porque media hora antes se encendía un puro de los buenos. Era un hombre de géneros. ¿Le hubiera gustado Sisters Brothers?

La respuesta es complicada. Ante un western de propuesta clásica y factura sólida para una deriva moderna (con cierto poso de metafísica) supongo que su desconcierto sería similar al mío. Audiard consigue un tono y una intimidad, en el entorno de localizaciones clásicas, que traspasan el tiempo. Las pistas del mundo que vendrá son pinceladas que abren puertas, metáforas de esperanza o desesperanza y éstas no parecen que tengan que ser definidas. El trasfondo de los personajes realzado mientras avanza la película concluye en un final desgarrador pero bello. La coherencia argumental emociona (por la escasez actual) y su dureza respeta la tradición del western y a su vez le dan cierta nueva dimensión. Esta nueva perspectiva no se sustenta en la acción, si no más bien en la palabra (cartas de Morris), esos deseos de generar un nuevo mundo. Como una enésima ocasión perdida. Y es aquí donde el western vuelve a reflejar el ahora.

Los Sisters Brothers no acaban el trabajo porque evolucionan hacia la modernidad, tampoco siguen por los mismos derroteros por fuerza mayor y regresan para verificar que el recibimiento será a balazos (como tiene que ser, si es familiar). Mi reacción de entusiasmo ante tal reinterpretación chocaría de todas todas con la reacción de mi abuelo, que hubiera apagado el puro con delicadeza, para reutilizarlo, y con una mueca de desagrado hubiera mencionado algún héroe, de esos que muy a su pesar eran héroes, de algún western clásico. Esa supuesta bifurcación ante el visionado demuestra la certeza de la propuesta. De alguna manera The Sisters Brothers cabalga entre esos dos mundos y acaba donde deseamos acabar casi todos.

Gracias a Dios

Un que és amant, ni doble, ni triple, justet, sap que estimar cultures per nacions és més per llenguatge que per convicció. És fàcil expressar sentiments encapsulats, és difícil matisar i aprofundir. França és un país de derrotes inicials, de col·laboracionisme posterior per a victòries indirectes, per tant sempre hauria de tenir una reacció a l’alçada de la frustració. Demostrar-se que són capaços de fer tots els papers de l’auca i millor que ningú, els ha portat a ser detestats per defensar i verbalitzar una cultura envejada. En ficar-se a l’alçada d’altres països comporta un inevitable perill; al voler lluitar contra l’establishment ianqui cauen en el perill de la imitació del contrincant. Ara el cinema francès demostra un desig de vulgarització que espanta i les excepcions (remarcables), davant d’un present preocupant, miren al passat per rellegir els senyals d’identitat. Les noves visions del surrealisme, les revisions contundents de biopics nacionals i la reinterpretació històrica acceptant errors emmudits, podrien ser exemples d’aquesta relectura davant d’una situació que, evidentment, no satisfà als creadors que tenen certa inquietud i capacitat per generar art. François Ozon és una mostra d’aquesta deriva capaç d’entendre tots els matisos d’un país malalt i buscar cures amb un cinema multitemàtic. Aleshores, per què Gracias a Dios esdevé una pel·lícula prescindible i previsible fins a nivells soporífers?

Seria una obra justificant de recepció per tranquil·litzar al sistema com ho va ser Spotlight al seu dia. Translacions d’històries reals per satisfer consciències que no van més enllà d’un manifest, que en nom del respecte i el desconeixement dels mecanismes a seguir no profunditzen. Què aporta Gracias a Dios? Res. O potser, un bàlsam moral a una societat banal i un producte imprescindible per a una cultura que ha de demostrar-se capaç de tocar-ho tot i bé. La demostració d’aquest tràmit serien els flashbacks de la pel·lícula realment estandarditzats i filmats amb una desgana on l’off esdevé covardia. L’espectador no veu la barbàrie, ha d’imaginar-la: pot ser una metàfora de la cultura? Veiem el que hem llegit als diaris de la història real, opinions generalitzades i ja establertes; la veritable violació, sotrac i dolor és omès i la reflexió que portaria la cultura a un nivell no d’imitació si no de creació, també està en off a Gracias a Dios. I no té res a veure amb el morbo ni amb la provocació, té a veure amb la veritable denúncia del nivell que crec que hauríem d’exigir a una obra per transcendir. En aquest cas, això seria un exemple, ni molt menys l’única solució. En el moment que la lectura dels fets als diaris trasbalsa més que veure el film, i que un documental (idea inicial d’Ozon) amb les víctimes reals seria probablement més contundent i enriquidor, tenim un problema. El cinema tindria que generar un plus, un anar més enllà que a vegades oblidem en nom de la correcció, la imitació i la humilitat. La ficció com a plasmació de la realitat, com reconeixement de la lluita, per aquest cronista en aquest cas no és suficient. Lacres socials com els abusos sexuals mereixen mesures, pel·lícules dràstiques, per fer trontollar el nostre benestar. Si la paraula ja no serveix, potser les imatges sí?

TAKE FIVE (Maig 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/

 

C’eravamo tanto amati (Ettore Scola, 1974)

És una d’aquelles pel·lícules que sembla abarcar el món sencer. Partint d’una amistat a tres bandes, forjada en els darrers anys de lluita contra el nazisme, Scola traça una crònica de país, resseguint les sensibilitats que li donen forma: de l’empenta idealista d’una generació decidida a canviar el món a l’esgotament amarg, irònic, que acompanya l’erosió dels ideals. Agermanada amb tantes altres pel·lícules de la dècada a través d’aquesta constatació resignada d’un fracàs, C’eravamo tanto amati defuig el derrotisme i exhibeix un domini extraordinari del to, equilibrant el relat emocional (i polític) amb els jocs formalistes de muntatge i narració. I que així és la vida, ens diu Scola, tot oferint-nos una lliçó de cinema plena d’homenatges i amb cameos esplèndids dels més grans: De Sica, Fellini, Mastroianni. Xavier Montoriol

[Disponible a YouTube]

 

El Mundo Sigue (Fernando Fernán-Gómez, 1963)

Fernán Gomez procuró un resumen al inicio de la película, de letra de Fray Luis de Granada: “Verás maltratados a los inocentes, perdonados los culpados, menospreciados los buenos, honrados y sublimados los malos; verás los pobres y humildes abatidos, y poder más en todos los negocios el favor que la virtud”. Cómo el dinero condiciona las vidas de dos hermanas enfrentadas es el hilo conductor que compone el fresco de la España de los 60, con la omnipresencia de las escaleras de vecinos (a destacar el memorable montaje con Gemma Cuervo subiendo las escaleras con flashes de la infancia, qué difícil no identificarse con esas veces que vuelves al hogar familiar), el bar como centro neurálgico de gañanería masculina donde la humillación es moneda común, el chismorreo, el fútbol y los toros como señas de identidad … esa conversación entre el padre y la madre de familia “al dinero no hay que mirarle su origen, sino su montante y para qué se emplea”… Audaz (los temas tabúes de la época aborto, adulterio, prostitución, maltrato a las mujeres, ludopatía…tratados directamente y sin sutilezas), crudísima y de un sadismo atroz, como certifica su coherente aunque arriesgado final. Cristina Peris

[Disponible a Filmin]

 

Vanya on 42nd Street (Louis Malle, 1994)

La paraula s’avé amb el teatre; el cinema demanda una depuració textual que no creï distància. A Mi cena con André (1981), Louis Malle seia a taula a dramaturg i director d’escena; en aquell sopar es partia de les experiències d’André (sempre en busca d’un sentit transcendent a través del teatre) per desembocar en un profund intercanvi d’idees sobre el sentit de l’obra artística, la vida, l’amor i la conjunció de tot plegat. Aquí, novament, el teatre esdevé punt de partida, pretext, per fer un cinema en majúscules. Un grup d’actors assagen L’oncle Vània a un teatre abandonat de la 42nd Street a Nova York. André Gregory (sí, aquell André) els dirigeix. L’essència de l’obra de Txékovh es carrega de contemporaneïtat gràcies a la mà de David Mamet (que l’adapta) i la càmera de Malle, que capta els gestos i les mirades de manera incisiva i eloqüent. S’escolta de fons el trànsit del carrer 42, Vània beu d’un got de plàstic que resa I love NY, i nosaltres, captivats per l’espectacle, sentim i patim les vicissituds d’uns sers contundents i severs, atrapats pel dolor del desamor i el desànim vital, alleugerits per les seves conviccions, abraçant la certesa que ja no hi haurà lloc per la felicitat. Marian Z

[Disponible a Filmin]

 

L´Humanité (Bruno Dumont, 1999)

A raíz del visionado de la desconcertante y apasionante Jeannette. La infancia de Juana de Arco llego a L’Humanité. Días después de verla sigo obsesionado con su protagonista Pharaon. Para sentir cierra los ojos, no quiere mirar, su mirada reproduce los signos de extinción. Para salvaguardarse tiene sus pequeños momentos de ociosidad anodina y reconfortante. No es nadie y, a su vez, es capaz de notar la necesidad de compasión, de desear que tanta brutalidad no sea real. Mira por las ventanas para atisbar huidas inútiles hacia sus trágicos recuerdos. Dumont dispara a las entrañas como un francotirador, esperando el momento idóneo, para herir a sus espectadores sin piedad. Dolor que hace dudar del fondo y la forma utilizados (brindaremos siempre por eso). La misericordia, sin entendimiento, como reacción al sufrimiento propio y ajeno desarma. El sacrificio puede venir de las personas más inesperadas y la narración de tal acto puede crear películas inclasificables. No hay filtros ni engaños, la humanidad no parece tener respuestas. Ricard Andiñach

[Disponible a Filmin]

 

The Tower (Mats Grorud, 2018)

Wardi, una nena d’11 anys, ens mostra l’exili palestí a través de les tres generacions que constitueixen la seva família. Aquest és el punt de partida de la primera pel·lícula del director noruec, Mats Grorud, una història d’animació que s’ha bastit d’entrevistes reals amb refugiats palestins per filar aquest relat emotiu que fusiona aquest testimoniatge amb escenes quotidianes a través de la vida als camps del Líban. Sorprèn com s’humanitza un conflicte tan cru a través de les emocions d’uns titelles en seqüències gairebé documentals i com cadascú afronta el conflicte com pot: amb ràbia, humor, desesperança… Wardi i el seu avi Sidi, representant de la primera migració palestina al camp de Burj al-Barajneh a Beirut, ens retornen la fe en la mirada dels més joves com a eina de canvi en un marc on només creix una imposada provisionalitat, destrucció i injustícia. Sandra Cuadrado

[Disponible a Filmin]

An Elephant Sitting Still

D’A 2019

 

Hotel by the river – Hong Sang Soo

El festival para Muelle5 empezó con un director bastante controvertido en el seno de la web, Hong Sang Soo. Me es mucho más interesante participar en los debates que origina entre nosotros al hablar de sus películas, que realmente verlas; Hotel by the river me ha provocado el mismo cansancio que el resto del director que he visto y ya llego a confundir (Ahora si, antes no, Lo tuyo y tú) a excepción de, en mi caso, En la playa sola de noche (por ahora la que más me ha gustado del director). O también puede ser que, volviendo a la película original, la somnolencia que invade el hotel y personajes (tal y como apunta Xavier en el Take Five del mes) se me acabara contagiando. Todo dentro de un patrón fílmico que es a Hong Sang Soo tan constante como Penny a Desmond.

Amanda – Mikhaël Hers

He aquí una película con buenas intenciones, y bien ejecutadas durante la mayoría de su metraje: se aprecian el buen hacer del dúo protagonista, su sencillez y falta de efectismo barato; asimismo, el personaje de Vincent Lacoste se construye adecuadamente, el enfrentarse a una tragedia, sus consecuencias y a las reacciones inesperadas al respecto de ésta se antojan realistas; el problema es que, de tan sencilla bordea la intrascendencia (quizá porque se escoge deliberadamente obviar el contexto político de los atentados en Francia) y por desgracia, el efectismo que iba sorteando durante el metraje no se esquiva en un reprochable final en busca de la lágrima fácil.

The harvesters – Etienne Kallos

Ambientada en una reducida colonia holandesa en Sudáfrica y mayormente hablada en Afrikaans, el tenso y estimable film debut de Kallos nos sitúa ante una batalla de un chico cuando, en el seno de una familia, se deciden adoptar aún a otro, problemático y rebelde, que acaparará las atenciones de la madre. Además, el primero debe lidiar con su propia identidad sexual, viviendo con una familia fanáticamente religiosa y su círculo. Quizá se pasa de remarcar la masculinidad tóxica inherente, para subrayar el mensaje, y claramente le sobra algo de metraje; pero es muy interesante como refleja la tensión en el retrato de interiores opresivos, de tonos verde y ocres, en el hogar familiar, con la estupenda fotografía de Michal Englert (The Congress); también destacaría el uso de la repetición al final del plano fijo del principio de la película. 

Happy new year, Colin Burstead – Ben Wheatley

Basada en el Coriolano de Shakespeare, y previamente conocida como “Colin you Anus“, que quizá auguraba algo más de mala leche, en esta comedia dramática Wheatley pasa de la violencia física de sus anteriores trabajos a la verbal. Las puñaladas dialécticas entre miembros de una singular familia, que se reúnen en una fiesta de fin de año organizada por el hijo pródigo del título (un fantástico Neil Maskell, dentro de un estelar reparto), se intensifican al encontrarse con la sorpresa de que la oveja negra de la familia también ha sido invitada… La desestructurada familia tiene su reflejo en un montaje abrupto e inquieta cámara al hombro, cuyo tono cambia en el cúlmen de la película, el momento del enfrentamiento. Como anécdota extra, los créditos finales con la fiesta final, que llevan sorpresa.

Nina – Olga Chajdas

Para mi esta película ha sido un dejavue constante: la protagonista que da titulo al film me recordaba a Aura Garrido, la música en determinado momento a la de Stranger Things y el final también me ha recordado a otras películas (sería muy explícito ponerlas). Una pareja en busca de una madre de alquiler conoce a Magda, y Nina y ella se acabarán enamorando. Aunque tiene momentos, se avanza a golpe de decisiones un tanto cuestionables: se pasa por encima del tema de la gestación subrogada (ese no quiere ser el tema), pero no son giros brillantes (por perezosos o incoherentes) ni el accidente de coche para hacer avanzar la trama ni el abuso en el final. Lo más destacable, Eliza Rycembel (Magda), el personaje desencadenante que debería haber dado titulo a la película.

Sophia Antipolis – Virgil Vernier

Historias con el nexo común del abandonado parque tecnológico llamado así, Sophia Antipolis, situado cerca de Niza, con protagonistas tan solitarios como el propio parque, que se aferran a cualquier excusa para, de alguna manera, “conectar” (operaciones estéticas, sectas en busca de víctimas, grupos de justicieros…). Historias donde traslucen la soledad y la ira de la sociedad de estos días. Una ficción con forma de documental, interesante y perturbadora, pero algo irregular debido a unos momentos oníricos que contribuyen deliberadamente a distanciar del relato.

An Elephant Sitting Still – Hu Bo

Desgarradora aunque no completamente desesperanzada, cínica y a la vez poética, el visionado de An Elephant Sitting Still está empapado irremediablemente en la triste nota del suicidio de su director, poco después de terminar su montaje. Así pues, en su testamento fílmico asistimos a la huida que emprenden cuatro personajes, conectados entre sí, hacia la ciudad que alberga ese elefante, simbolizado como quimera. La planificación de los planos secuencia y el uso del fuera de campo para no mostrar la violencia (ese incendio, esa pelea en el instituto, esa visita a la abuela), muestran la atención por el detalle de quien quizá sabia demasiado y una delicadeza que lamentablemente no era para este mundo.

What you gonna do when the world is on fire? – Roberto Minervini

Un contrastado blanco y negro nos sitúa en New Orleans en 2017, poco después del asesinato de tres chicos, a través de tres historias en particular que nos explican cómo la comunidad afronta diariamente el racismo y la violencia. Minervini establece en primerísimos planos de los personajes, los nexos de unión que se establecen en las reuniones, esas redes de apoyo en las que crean comunidad relatando las experiencias con la que se sienten reflejados e identificados. Judy, fuerza de la naturaleza y mujer rehecha a sí misma, es dueña de un bar que sirve a esas reuniones, y que intenta sobrevivir sin tener que cerrarlo; Ronaldo madura a la fuerza a sus 14 años, jugando a la vez que cuidando de su hermano pequeño Titus en esa lucha diaria; y los Nuevos Panteras Negras, manifestándose incansablemente por la justicia.

Diane – Kent Jones

Es de aplaudir el retrato de un tipo de personaje que no suele tener muchos protagonismos : la mujer jubilada interpretada por una fantástica Mary Kay Place. Diane se refugia en su activismo social y se desvive por ayudar a los demás para poder huir de si misma, huida simbolizada en esos trayectos en coche del hospital donde está su prima enferma, a casa de su hijo, que ha vuelto a recaer en las drogas, y de ahí al comedor social… los tránsitos de Diane se realizan en fundidos, y en esa huída de de recuerdos y decisiones del pasado que la atormentan, éstos se hacen más tangibles a medida que su círculo va desapareciendo y se encuentra más sola, llegando a confundir realidad y recuerdo.

Betes Blondes – Alexia Walther, Maxime Matray

Surrealista y excéntrica, la película retrata las aventuras de un amnésico otrora estrella de la televisión, con una extraña fijación por el salmón, y una facilidad innata para meterse en problemas. Sus traumas del pasado son los que han desdibujado su presente pero más allá de especificar si ha sido consciente o no, el surrealismo (a ratos muy pueril) que inunda las peripecias hace que se me antoje inaccesible el puzzle del protagonista.

Season of the devil – Lav Diaz

Cuatro personajes bajo la dictadura de Ferdinand Marcos en un antimusical en el que todos los diálogos son cantados a capella, sin más música que el sonido ambiente, por actores que no son cantantes. Las tonadillas se repiten incansables durante las cuatro horas en larguísimos planos fijos en perspectiva. Pero la lentitud, la repetición (ese “la la la” de los soldados por desgracia se queda), la dureza de la propuesta, y algunos clímax violentos la convierten en una película  con la que ciertamente es difícil de conectar.

Fourteen – Dan Sallit

A pesar de cierta sensibilidad en su retrato de personajes, esas Jo y Mara que se conocieron en la edad del título, la historia de dependencia afectiva a través de los años, de sus vivencias, desencuentros amorosos e inestabilidad laboral, imbuye con sus cortes bruscos una distancia, la misma que se va dando en la relación entre las dos protagonistas, con la que al final por su frialdad me es imposible empatizar, a pesar de la catarsis final.

The Mountain – Rick Alverson

El vacío se impone en los pasillos de los psiquiátricos y asilos, así como en la mirada de Andy (Tye Sheridan), que tras la muerte de su padre ha seguido al charlatán doctor Fiennes (excéntrico Jeff Goldblum) cuando éste le pide que documente con fotografías su periplo haciendo lobotomías por los sanatorios del país. Con tintes a The Master, en esa charlatanería para vender un negocio con que llevar a toda la sociedad por el mismo camino de zombies, la película después de una conseguida puesta en escena con una inquietante y aséptica atmósfera, le da cancha a un excesivo Denis Lavant, aunque se recupera en un magnético final.

 

 

Berlinale 2019 (II)

Tornem a la idea del cinema com a termòmetre del seu temps amb què acabàvem la primera part d’aquesta crònica. Si Hellhole (Bas Devos, 2019) ja apareixia vinculada de manera més o menys explícita a aquesta voluntat d’encapsular el Zeitgeist, la Berlinale ens va dur un parell més de propostes que giren sobre aquest eix, i que ho fan a partir d’un punt comú: el retrat generacional.

Dreissig (2019), òpera prima de Simona Kostova, segueix un grup d’amics per Berlín durant un dia. Tots voregen la trentena i es belluguen pels barris de Neukölln i Kreuzberg, el rostre més jove i canviant de la ciutat. Els elements de l’equació són, si fa no fa, els que esperaríem d’aquesta mena de proposta; al cap i a la fi, Berlín es perfila cada cop més com a capital europea de la joventut, ciutat-aeroport d’encontres i desencontres, de bars, de discoteques i, a l’ull de l’huracà, entre drogues, alcohol i sexe, de buidor existencial. No obstant, Kostova es desmarca de la fòrmula indie que acostuma a revestir aquests còctels, i ho fa a través d’un ritme pausat, reflexiu, i d’una espontaneïtat molt estudiada en les composicions que beu dels referents de l’Escola Berlinesa, entre els quals Angela Schanelec. Si bé cedeix davant certs excessos i impostacions, caient en una sèrie de tòpics i subratllant puntualment la subtilesa d’un gest o d’un silenci amb una conversa volgudament reveladora, Kostova firma una de les descobertes més interessants d’aquesta Berlinale.

Agermanada d’una forma estranya amb Dreissig, Acid (Kislota, 2018), del jove Aleksandr Gorchilin, va ser un altre dels debuts que vam poder veure a la Berlinale. El cineasta rus confronta, en unes altres latituds, la mateixa desorientació vital que Kostova, malgrat que és molt menys subtil en el to i el missatge, i molt més extrem en el seu diagnòstic: a través del muntatge associatiu, els clubs nocturns esdevenen cementiris en aquesta pel·lícula que arrenca amb el salt al buit, des d’un balcó, d’un noi drogat fins les celles. Gorchilin ens presenta una joventut sobresaturada d’estímuls, incapaç d’impulsar cap acte creatiu des dels fonaments, reduïda a l’(auto)destrucció com a única manera d’interactuar amb el món, de modificar-lo, per deixar-hi qualsevol mena de traça. Aquesta idea, que vertebra la pel·lícula i aboca els seus protagonistes a una espiral de violència i alienació, queda encarnada en la figura de l’artista que es dedica a submergir escultures en una banyera plena d’àcid i les extreu, deformades, imprecises, convertides en una nova obra.

 

 

A Russian Youth (2019) va ser un altre debut remarcable de la Berlinale, i ve firmada per un deixeble de Sokurov, Alexander Zolotukhin. Sota aquest títol, que també escauria perfectament a Acid, Zolotukhin narra les desventures d’un soldat a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, un jove càndid i entusiasta que perd la vista durant un atac amb gas de l’exèrcit alemany.

Malgrat que el relat presenta una estructura episòdica i itinerant que, d’entrada, podria remetre a la tradició picaresca i les seves reformulacions modernes, l’obra de Zolotukhin es perfila més aviat com a hagiografia, filla de L’idiota de Dostoievski, denominador comú de pel·lícules com Au hasard Balthazar (Robert Bresson, 1966) o la recent Lazzaro felice (Alice Rohrwacher, 2018). A Russian Youth, però, presenta una particularitat estructural: la història del jove soldat, que sembla una pel·lícula vinguda d’altres temps, tant a nivell de guió com d’imatge, s’intercal·la amb una sèrie d’escenes de l’orquestra que n’enregistra la banda sonora i que funcionen com a element distanciador. Tenint en compte que Zolotukhin pertany a la mateixa generació de cineastes emergents que Gorchilin, cal preguntar-se si una història com aquesta tan sols pot ser explicada a través d’un mecanisme que en relativitzi la intensitat; si a Dostoievski també cal banyar-lo una miqueta en àcid.

 

 

Nostàlgia de l’absolut és el títol que dóna George Steiner a una sèrie de conferències emeses per ràdio –i editades posteriorment en un llibre–, on el filòsof analitza el buit moral, emocional i hermenèutic que ha deixat l’erosió dels sistemes religiosos a la cultura occidental. Steiner proposa també una sèrie de sistemes substitutius que, al llarg del darrer segle, s’han perfilat per ocupar-ne l’espai, i que ell bateja com a “mitologies”.

Aquesta buidor, i les diferents maneres d’omplir-la o de dissimular-la, també van travessar la programació de la darrera Berlinale; Acid, per exemple, n’és un dels diagnòstics més brutals. El pessimisme glacial de Gorchilin fa pensar, de fet, en l’obra d’Andrei Zvyagintsev i, concretament, en Leviathan (2014), que remetia a la figura bíblica de Job per acabar revelant, rere tot el sufriment, un món sense justícia, ni divina ni de cap altre tipus, on no hi ha marge per a la redempció. Aquestes semblances estableixen un diàleg interessant amb l’ambigüetat de A Russian Youth, i també amb el misticisme de certes figures centrals de la tradició russa, com ara Andrei Tarkovsky.

Una de les mitologies proposades per Steiner és el conjunt de creences i doctrines que es coneixen com a New Age. Aquest és precisament un dels eixos centrals de A Dog Barking at the Moon (2019), òpera prima de la cineasta xinesa Xiang Zi, que incideix en la repressió política i social a la Xina, on l’homosexualitat, classificada com a malaltia mental fins l’any 2001, segueix sent a dia d’avui un gran tabú. Quan es construeix sobre la mentida, els fonaments, tard o d’hora, acaben cedint; i així, quan la família de la protagonista es desintegra davant la revelació sobtada, accidental, de la veritable orientació sexual del pare, i no queda res on aferrar-se, la mare cau a les xarxes d’una secta que li promet redempció a canvi de diners.

A la Guatemala de Jayro Bustamante, que vam veure a Temblores (2019), l’Església ocupa encara un paper central en la societat, però la seva perpetuació ja no té res a veure amb la fe: es tracta, simplement, d’un joc de poder. Amb una posada en escena enèrgica, vigorosa, sensible als diferents ambients i registres que recorre, Bustamante examina els sistemes de repressió brutals de la comunitat religiosa per tal de dissimular les esquerdes que la revelen cada cop més com una institució caduca i corrompuda. Aquí, l’homosexualitat és considerada encara com un pecat que pot curar-se, i el pecador –un pare de família que surt de l’armari– com una criatura a aniquilar per tal que no posi en dubte els valors rígids, antediluvians, de l’institució.

 

 

Gairebé a les acaballes de la Berlinale va arribar el punt culminant del festival: la projecció, al Delphi Filmpalast, de les prop de vuit hores de Sátántangó (1994), l’obra monumental de Béla Tarr –que, per cert, era entre el públic. El seu és el retrat més sensible i alhora més devastador d’aquest món sense déus i de les forces que es conjuren, enmig de la buidor, per oferir una imatge completa de l’ésser humà en el món.

L’Hongria de Tarr és una terra doblement vençuda. Pels carrers enfangats, sota la pluja, la gent arrossega el pes de dos desenganys: la mort de Déu i la llarga agonia de la utopia comunista, que Steiner descriu com una de les mitologies substitutives que es perfilen per estructurar el món i dotar-lo de sentit. Són vides ínfimes, oblidades, que s’inscriuen sempre dins les mateixes rutines, presoneres dels mateixos espais: les cuines de sempre, les copes de sempre, els bars de sempre. Tan sols saben viure a l’ombra de l’orgull i miren constantment per la finestra. En la petita comunitat que persisteix sota les inclemències del temps, tot s’observa, tot se sent, tot es jutja.

Els principis morals s’erosionen en aigües estancades, com també veuríem, anys després, a La cinta blanca (2009) de Haneke. A l’ocell entravessat per les tisores hi trobem l’eco de la tortura del gat de Sátántangó i, en aquesta, tots els exemples precedents de la literatura i el cinema. Els nens són les criatures més sensibles a aquesta degradació moral i els animals, les primeres víctimes. Aquí, la mort de la petita Estike marca un abans i un després: la tragèdia desperta el poble de la llarga letargia i desbrossa el camí cap a la regeneració moral. L’arribada d’Irimiás, fals profeta, fa renéixer l’esperança d’una redempció, integrant en el seu discurs les promeses d’un activista comunista i les d’un líder messiànic; i, així, la comitiva emprèn el camí cap a la terra promesa i s’escriu un altre capítol de la lluita persistent, desesperada, per la dignitat humana.

 

 

Opina un sargent a La Mare Coratge i els seus fills de Bertolt Brecht: “Fa massa temps que aquí no hi hagut cap guerra. D’on ha de venir la moral, em pregunto?” Malgrat el cinisme del discurs, les paraules del sargent ressonen al llogarret sense campanes de Sátántangó, una terra sense moral, sense punts de referència des d’on bastir una moral, i sense cap tragèdia que n’esberli la rutina, que en mostri l’estagnació i que precipiti la regeneració.

Cadascú s’adapta el discurs com vol. A A Portuguesa (2019), de Rita Azevedo Gomes, la guerra s’alça com a teló de fons, malgrat que l’acció –o potser hauríem de dir inacció– se centra en un castell solitari d’algun racó d’Itàlia, on la jove portuguesa que dóna nom a la pel·lícula espera eternament el retorn del seu marit. Aquest s’hi instal·la tan sols quan es firma la treva i, ben aviat, avorrit de tant repòs, declara que la pau és una malaltia i que és a l’ombra de la pau que floreix la corrupció. Les seves accions delaten un discurs fet a mida, el bram d’un home que no sap fer altra cosa que lluitar i que, relegat a la vida contemplativa, s’aboca a la violència de la gelosia.

TAKE FIVE (Abril 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/

 

Hotel by the River (Gangbyeon hotel – Hong Sang-soo, 2018)

La darrera pel·lícula de Hong Sang-soo, que vam poder veure al D’A, transcorre amb l’aire incert d’un somni d’un matí d’hivern. Malgrat l’aparent lleugeresa que acompanya la proposta –divertida i exasperant a parts iguals quan enfila l’enèsima reformulació dels diàlegs habituals i s’hi recrea–, de seguida s’endevina una pesantor inusual en el passar de les escenes. Potser sigui la somnolència que cau damunt l’hotel i els personatges que el transiten, element distorsionador que tenyeix la pel·lícula d’una irrealitat tan o més suggerent que la de Lo tuyo y tú (2016); potser és cosa del blanc i negre, d’una imatge un pèl més depurada, d’un to més marcadament poètic o de l’efecte d’un gir temàtic; el cas és que, sense abandonar el segell de la casa, Hong Sang-soo firma la pel·lícula més fosca i continguda que li hem vist fins ara –i també, potser, la millor. Xavier Montoriol

 

Más allá de las montañas (Shan he gu ren – Jia Zhangke, 2015)

Lluny de l’estilització forçada, el cine de Jia Zhangke sembla captar la bellesa d’una modernitat que ja ha nascut morta. Xina, cap d’any del 1999, sona Go west dels Pet Shop Boys i una sensació de joia envaeix la festa. Tres episodis. Vermell: l’amor voluble, intens, travessat per la ingenuïtat i el dolor; l’ànsia d’una prosperitat promesa. Verd: l’error, la confrontació amb la mort i l’abandonament, l’enyor; els estralls d’aquella ànsia. Blanc: la decepció del present, la identitat esvaïda, el retrobament més enllà de les muntanyes. Xina, 2025, la serenitat i la neu cauen mentre Go west segueix alegrant els cors dels vençuts. Marian Z

[Disponible a Filmin]

 

Derry girls (Lisa McGee 2018)

The girls are back in town! La vam veure juntes, d’entrada sense interès ni expectatives, però vam quedar enganxades als pocs minuts. Amb el conflicte nord-irlandès com a escenari de fons, seguim la vida de cinc adolescents a Derry en la dècada dels 90. El plat de la nostàlgia està servit. Pósters, crepats, uniformes, cançons que no podreu deixar de cantar (alerta fills adolescents a la vora perquè us avorriran!) i humor, molt d’humor. Les bombes de l’IRA acompanyen la quotidianitat d’aquest grup de joves que intenten gestionar el seu drama particular: sobreviure a l’adolescència. Erin Quin (Saoirse-Monica Jackson), un nom a retenir que destaca entre els altres. Un personatge que sembla connectar amb aquell costumisme de pub que reflectia la Dot (June Brown) a EastEnders per la seva gestualitat hilarant. Sis episodis curtets constitueixen aquesta comèdia de producció irlandesa que ha entrat directe al meu take five esperant prémer el botó de Next season! Sandra Cuadrado

[Disponible a Netflix]

Quan un que és sensible i delicat, com a programa electoral de dreta espanyola, pateix dia darrera dia en sales, festivals o espais dubtosos similars, les noves i flamants noves autories, necessita antídots. Xute de música com a material estètic:

Crónica de Anna Magdalena Bach (Chronik der Anna Magdalena Bach – Straub-Huillet, 1968)

Habitualment els biopics neixen morts perque sobreposen les vides dels artistes a les obres dels artistes. Huillet/Straub aconsegueixen que la música faci evolucionar la pel·lícula, és a dir, és l’obra que descriu l’autor. Fins i tot, i aquest és l’enorme motiu per a triar-lo com a T.F., completa l’obra de Bach mostrant la interpretació desitjada pel creador. No hauria de ser l’objectiu de tota obra biogràfica intentar enriquir per completar un projecte artístic mitjançant l’art? Els últims dies de la seva vida, ja malalt de la vista, Bach va dictar un coral sobre melodia, “Quan estem en les grans penes”, recopilada sota el títol “Davant d’un tron comparec”. Davant dels egos, els manuals i el romanticisme tornar a escoltar el clavicordi transmetre dolor, amor i joia seria una manera de plenitud, una sobredosi temparada. Ricard Andiñach

La felicidad (Le bonheur – Agnès Varda, 1965)

Un código de colores sirve a Agnès Varda para fabricar la perfección y narrar lo que subyace debajo, la mano maestra utilizada para mostrar la apariencia; la superficie tonal que desenmascara el engaño delante de nuestros ojos, haciéndonos ver que algo no cuadra. Los avisos en forma de referencias al cine (con un mansplaining de manual), a postales y anuncios, nos hace ver cómo las personas se esfuerzan en parecer felices, cual maniquíes salidos de The Stepford Wives. La ironía hecha película. Cristina Peris