/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/
C’eravamo tanto amati (Ettore Scola, 1974)
És una d’aquelles pel·lícules que sembla abarcar el món sencer. Partint d’una amistat a tres bandes, forjada en els darrers anys de lluita contra el nazisme, Scola traça una crònica de país, resseguint les sensibilitats que li donen forma: de l’empenta idealista d’una generació decidida a canviar el món a l’esgotament amarg, irònic, que acompanya l’erosió dels ideals. Agermanada amb tantes altres pel·lícules de la dècada a través d’aquesta constatació resignada d’un fracàs, C’eravamo tanto amati defuig el derrotisme i exhibeix un domini extraordinari del to, equilibrant el relat emocional (i polític) amb els jocs formalistes de muntatge i narració. I que així és la vida, ens diu Scola, tot oferint-nos una lliçó de cinema plena d’homenatges i amb cameos esplèndids dels més grans: De Sica, Fellini, Mastroianni. Xavier Montoriol
[Disponible a YouTube]
El Mundo Sigue (Fernando Fernán-Gómez, 1963)
Fernán Gomez procuró un resumen al inicio de la película, de letra de Fray Luis de Granada: “Verás maltratados a los inocentes, perdonados los culpados, menospreciados los buenos, honrados y sublimados los malos; verás los pobres y humildes abatidos, y poder más en todos los negocios el favor que la virtud”. Cómo el dinero condiciona las vidas de dos hermanas enfrentadas es el hilo conductor que compone el fresco de la España de los 60, con la omnipresencia de las escaleras de vecinos (a destacar el memorable montaje con Gemma Cuervo subiendo las escaleras con flashes de la infancia, qué difícil no identificarse con esas veces que vuelves al hogar familiar), el bar como centro neurálgico de gañanería masculina donde la humillación es moneda común, el chismorreo, el fútbol y los toros como señas de identidad … esa conversación entre el padre y la madre de familia “al dinero no hay que mirarle su origen, sino su montante y para qué se emplea”… Audaz (los temas tabúes de la época aborto, adulterio, prostitución, maltrato a las mujeres, ludopatía…tratados directamente y sin sutilezas), crudísima y de un sadismo atroz, como certifica su coherente aunque arriesgado final. Cristina Peris
[Disponible a Filmin]
Vanya on 42nd Street (Louis Malle, 1994)
La paraula s’avé amb el teatre; el cinema demanda una depuració textual que no creï distància. A Mi cena con André (1981), Louis Malle seia a taula a dramaturg i director d’escena; en aquell sopar es partia de les experiències d’André (sempre en busca d’un sentit transcendent a través del teatre) per desembocar en un profund intercanvi d’idees sobre el sentit de l’obra artística, la vida, l’amor i la conjunció de tot plegat. Aquí, novament, el teatre esdevé punt de partida, pretext, per fer un cinema en majúscules. Un grup d’actors assagen L’oncle Vània a un teatre abandonat de la 42nd Street a Nova York. André Gregory (sí, aquell André) els dirigeix. L’essència de l’obra de Txékovh es carrega de contemporaneïtat gràcies a la mà de David Mamet (que l’adapta) i la càmera de Malle, que capta els gestos i les mirades de manera incisiva i eloqüent. S’escolta de fons el trànsit del carrer 42, Vània beu d’un got de plàstic que resa I love NY, i nosaltres, captivats per l’espectacle, sentim i patim les vicissituds d’uns sers contundents i severs, atrapats pel dolor del desamor i el desànim vital, alleugerits per les seves conviccions, abraçant la certesa que ja no hi haurà lloc per la felicitat. Marian Z
[Disponible a Filmin]
L´Humanité (Bruno Dumont, 1999)
A raíz del visionado de la desconcertante y apasionante Jeannette. La infancia de Juana de Arco llego a L’Humanité. Días después de verla sigo obsesionado con su protagonista Pharaon. Para sentir cierra los ojos, no quiere mirar, su mirada reproduce los signos de extinción. Para salvaguardarse tiene sus pequeños momentos de ociosidad anodina y reconfortante. No es nadie y, a su vez, es capaz de notar la necesidad de compasión, de desear que tanta brutalidad no sea real. Mira por las ventanas para atisbar huidas inútiles hacia sus trágicos recuerdos. Dumont dispara a las entrañas como un francotirador, esperando el momento idóneo, para herir a sus espectadores sin piedad. Dolor que hace dudar del fondo y la forma utilizados (brindaremos siempre por eso). La misericordia, sin entendimiento, como reacción al sufrimiento propio y ajeno desarma. El sacrificio puede venir de las personas más inesperadas y la narración de tal acto puede crear películas inclasificables. No hay filtros ni engaños, la humanidad no parece tener respuestas. Ricard Andiñach
[Disponible a Filmin]
The Tower (Mats Grorud, 2018)
Wardi, una nena d’11 anys, ens mostra l’exili palestí a través de les tres generacions que constitueixen la seva família. Aquest és el punt de partida de la primera pel·lícula del director noruec, Mats Grorud, una història d’animació que s’ha bastit d’entrevistes reals amb refugiats palestins per filar aquest relat emotiu que fusiona aquest testimoniatge amb escenes quotidianes a través de la vida als camps del Líban. Sorprèn com s’humanitza un conflicte tan cru a través de les emocions d’uns titelles en seqüències gairebé documentals i com cadascú afronta el conflicte com pot: amb ràbia, humor, desesperança… Wardi i el seu avi Sidi, representant de la primera migració palestina al camp de Burj al-Barajneh a Beirut, ens retornen la fe en la mirada dels més joves com a eina de canvi en un marc on només creix una imposada provisionalitat, destrucció i injustícia. Sandra Cuadrado
[Disponible a Filmin]
