Destacats, General, Portada, Take Five
Deixa un comentari

TAKE FIVE (Abril 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/

 

Hotel by the River (Gangbyeon hotel – Hong Sang-soo, 2018)

La darrera pel·lícula de Hong Sang-soo, que vam poder veure al D’A, transcorre amb l’aire incert d’un somni d’un matí d’hivern. Malgrat l’aparent lleugeresa que acompanya la proposta –divertida i exasperant a parts iguals quan enfila l’enèsima reformulació dels diàlegs habituals i s’hi recrea–, de seguida s’endevina una pesantor inusual en el passar de les escenes. Potser sigui la somnolència que cau damunt l’hotel i els personatges que el transiten, element distorsionador que tenyeix la pel·lícula d’una irrealitat tan o més suggerent que la de Lo tuyo y tú (2016); potser és cosa del blanc i negre, d’una imatge un pèl més depurada, d’un to més marcadament poètic o de l’efecte d’un gir temàtic; el cas és que, sense abandonar el segell de la casa, Hong Sang-soo firma la pel·lícula més fosca i continguda que li hem vist fins ara –i també, potser, la millor. Xavier Montoriol

 

Más allá de las montañas (Shan he gu ren – Jia Zhangke, 2015)

Lluny de l’estilització forçada, el cine de Jia Zhangke sembla captar la bellesa d’una modernitat que ja ha nascut morta. Xina, cap d’any del 1999, sona Go west dels Pet Shop Boys i una sensació de joia envaeix la festa. Tres episodis. Vermell: l’amor voluble, intens, travessat per la ingenuïtat i el dolor; l’ànsia d’una prosperitat promesa. Verd: l’error, la confrontació amb la mort i l’abandonament, l’enyor; els estralls d’aquella ànsia. Blanc: la decepció del present, la identitat esvaïda, el retrobament més enllà de les muntanyes. Xina, 2025, la serenitat i la neu cauen mentre Go west segueix alegrant els cors dels vençuts. Marian Z

[Disponible a Filmin]

 

Derry girls (Lisa McGee 2018)

The girls are back in town! La vam veure juntes, d’entrada sense interès ni expectatives, però vam quedar enganxades als pocs minuts. Amb el conflicte nord-irlandès com a escenari de fons, seguim la vida de cinc adolescents a Derry en la dècada dels 90. El plat de la nostàlgia està servit. Pósters, crepats, uniformes, cançons que no podreu deixar de cantar (alerta fills adolescents a la vora perquè us avorriran!) i humor, molt d’humor. Les bombes de l’IRA acompanyen la quotidianitat d’aquest grup de joves que intenten gestionar el seu drama particular: sobreviure a l’adolescència. Erin Quin (Saoirse-Monica Jackson), un nom a retenir que destaca entre els altres. Un personatge que sembla connectar amb aquell costumisme de pub que reflectia la Dot (June Brown) a EastEnders per la seva gestualitat hilarant. Sis episodis curtets constitueixen aquesta comèdia de producció irlandesa que ha entrat directe al meu take five esperant prémer el botó de Next season! Sandra Cuadrado

[Disponible a Netflix]

Quan un que és sensible i delicat, com a programa electoral de dreta espanyola, pateix dia darrera dia en sales, festivals o espais dubtosos similars, les noves i flamants noves autories, necessita antídots. Xute de música com a material estètic:

Crónica de Anna Magdalena Bach (Chronik der Anna Magdalena Bach – Straub-Huillet, 1968)

Habitualment els biopics neixen morts perque sobreposen les vides dels artistes a les obres dels artistes. Huillet/Straub aconsegueixen que la música faci evolucionar la pel·lícula, és a dir, és l’obra que descriu l’autor. Fins i tot, i aquest és l’enorme motiu per a triar-lo com a T.F., completa l’obra de Bach mostrant la interpretació desitjada pel creador. No hauria de ser l’objectiu de tota obra biogràfica intentar enriquir per completar un projecte artístic mitjançant l’art? Els últims dies de la seva vida, ja malalt de la vista, Bach va dictar un coral sobre melodia, “Quan estem en les grans penes”, recopilada sota el títol “Davant d’un tron comparec”. Davant dels egos, els manuals i el romanticisme tornar a escoltar el clavicordi transmetre dolor, amor i joia seria una manera de plenitud, una sobredosi temparada. Ricard Andiñach

La felicidad (Le bonheur – Agnès Varda, 1965)

Un código de colores sirve a Agnès Varda para fabricar la perfección y narrar lo que subyace debajo, la mano maestra utilizada para mostrar la apariencia; la superficie tonal que desenmascara el engaño delante de nuestros ojos, haciéndonos ver que algo no cuadra. Los avisos en forma de referencias al cine (con un mansplaining de manual), a postales y anuncios, nos hace ver cómo las personas se esfuerzan en parecer felices, cual maniquíes salidos de The Stepford Wives. La ironía hecha película. Cristina Peris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *