Actualitat, Destacats, General, Portada
Deixa un comentari

Elisa y Marcela

‘Mi vida normal es contigo.’  Marcela

Això és el que li diu Marcela (Greta Fernàndez) a Elisa (Natalia de Molina) en algun moment proper al 1.900 en un poble de Galícia. Potser tots tenim una idea diversa del concepte de normalitat i potser també totes aquestes idees podrien coexistir, però no, sempre hi ha qui per alguna estranya raó se sent guanyador en posseir una suposada veritat que es fonamenta en sotmetre els altres a l’escala de més avall. Deia David Trueba a La tirania sin tiranos: ‘El que gana obliga a a los demás a dejar de pensar, dejar de ser’. I en aquesta reafirmació per voler ser qui som, Isabel Coixet ens introdueix la història d’Elisa i Marcela (2019), dues mestres gallegues que es van conèixer el 1898 i es van casar el 1901 perquè malgrat tenir-ho tot en contra i patir una brutal repressió, no es van resignar mai a deixar de pensar ni a ser qui eren.

La pel·lícula s’articula al voltant de dos grans eixos: la coneixença, el desplegament del desig i la voluntat de construir i projectar aquesta relació s’emmarcarien en un primer bloc, situat a Galícia; i les conseqüències socials que aquest desig implica formarien part de la segona part, localitzada sobretot a Portugal. La cinta s’ha rodat en blanc i negre, cosa que accentua un to essencialista, sobri i elegant que fa èmfasi en els detalls i les mirades. Formalment la cinta s’acull a una estructura de fulletó que inclou diferents actes que es tanquen amb una transició a l’estil del cinema mut i amb tons potser massa costumistes, especialment en la segona part. La recreació històrica potser decau en favor d’una primera part molt contundent visualment i amb un equilibri i una química entre totes dues protagonistes certament admirable.

‘Leerte es lo más parecido a tocarte.’ (Cartes, Elisa y Marcela)

També és en aquesta primera part on es pot reconèixer el mapa conceptual de l’univers Coixet: textures, silenci, compromís, intertextualitat, erotisme, mirades, pell, lectura, feminisme, dolor, bellesa… Com destaquen Paszkiewickz (2017), Zecchi, Martín-Márquez i altres teòriques que han estudiat el cine de Coixet, el tacte en el seu estil fílmic és determinant a l’hora de construir les seves composicions visuals. Recordem també com n’era de fonamental el tacte i el resseguiment de la pell a The secret life of words (2005). Seguint els apunts de Paszkiewickz, Coixet proposa una estètica que privilegia sentits diferents a la vista en una deconstrucció de la mirada tradicional que posicionava el cos femení com a objecte de fetitxisme. Segons assenyala la teòrica, és un concepte de l’estètica que dialoga amb la proposta de Laura Marks (2000) sobre la visualitat hàptica, segons la qual les imatges hàptiques apropen l’espectador cap a la imatge, suprimint la distància entre tots dos mitjançant un contacte mutu. Així, tal i com apunta Martín-Márquez a propòsit de Mi vida sin mi (2003), també aquí aquest ús dels plans detall, els enfocaments selectius i el moviment orgànic de la càmera en què la imatge sembla respirar fa que augmenti la sensació ‘hàptica’ i que s’intensifi la connexió corporal entre els espectadors i les dues protagonistes.

Si hagués de destacar un concepte entre els altres, em quedaria amb l’essencialisme de l’erotisme que evoca la pel·lícula. Sembla sentir-se algun ressò de La Vie d’Adèle (2013). Podríem dir que s’ha fet ús d’un BDSM slow, de quilòmetre zero que consisteix a introduir en la pràctica sexual els elements que ofereix el paisatge proper. Si A Call me by your name (2017) es va disposar d’un préssec amb gran encert, aquí Elisa i Marcela incorporen en els seus jocs sexuals amb una delicada precisió aquells objectes autòctons del seu entorn gallec: un pop, llet i unes algues que ben bé podrien ser el pròleg d’un ús avançat del shibari.

Dolor i preguntes

Coixet ens presenta una proposta honesta i fidel a la seva reivindicació feminista que aposta per visibilitzar la lluita de les dones davant les hostilitats socials. Un cop més, i com ja veiem a The bookshop (2017), se’ns presenten  dones fortes, reivindicatives i sovint soles ocupant papers centrals. La històries ens arriben sempre a través dels seus ulls i elles aclaparen tota la força narrativa. El patró sembla ser el mateix, dones oprimides per la seva comunitat que han de superar un obstacle, si cal amb un sacrifici personal. Per a les dones, el desig és indestriable del turment. Quan comença el desig, inevitablement arriba el dolor i les preguntes.

Aquest punt de partida que centra el marc del conflicte, ja era un dels grans eixos temàtics de la literatura que va provocar el pas de les trames rurals de finals del XIX (data que coincideix amb els fets històrics en què es basa la pel·lícula) a l’inici de la novel·la modernista i dels grans drames romàntics. Solitud de Víctor Català (1869-1966) n’és una de representants més rellevants i ja tracta aquest tema que impactarà de ple en tota la literatura del s. XX i que encara ara continua: dones com la Mila (Solitud) que han de lluitar contra el poble per defensar la seva dignitat. No és casual que Marcela d’amagat llegeixi La cuestión palpitante d’ Emilia Pardo Bazán (1851/1921), autora feminista, impulsora del naturalisme i companya de generació de la Víctor Català.

‘El cinema ens ha ensenyat a mirar.’ Joan Brossa

Deia Brossa que ‘el cinema ens ha ensenyat a mirar.’ Malauradament, encara queda un llarg camí per recórrer. Ara més que mai costa entrar en qualsevol obra i ‘mirar’ sense prejudicis, sense distorsions… Seure a la butaca durant dues hores i estar disposat simplement a sentir s’ha fet més i més complexe. Si entres a la sala amb soroll serà difícil habitar tots els racons d’aquella pel·lícula. Si el cinema ha d’aixecar consciències socials, hauríem de ser capaços de saber mirar, com deia Brossa, i a hores d’ara sembla que no és tan senzill. L’espectador ha arribat a Elisa y Marcela amb massa soroll de fons i això no és una bona notícia per al cinema.

El fet és que aquells que tiraven pedres i volien sotmetre Elisa i Marcela a la seva rònega normalitat encara hi són. Elles es van conèixer el 1898 i es van casar al 1901. Com ens recorden els títols de crèdit, fins al 2005 el matrimoni homosexual no es va legalitzar a Espanya i actualment només és possible casar-se en 25 països del món. I, encara avui, és un fet que les dones i els col·lectius LGBTI tenen força entrebancs per viure la sexualitat amb llibertat i seguretat. Potser algun dia arribarà un postfeminisme que impacti en les pantalles amb una visió de la dona que no hagi de superar d’entrada cap obstacle ni les turmenti res per defecte. Mentrestant, convé que el cinema continuï mirant les dones del passat per tenir ben present el sentit de les revindicacions feministes actuals. I és que la lluita encara no ha acabat.

 

Notes

(per ordre de citació en el text)

TRUEBA, David:  La tirania sin tiranos. Cuadernos Anagrama, 2018.

PASKIEWICZ, Katarzyna. TEXTURAS. El tacto o es discreto o no es nada: La relacionalidad en el cine de Isabel Coixet. MARTÍN-MÁRQUEZ, Susan. Isabel Coixet y la teoría fílmica: de la mirada a lo “háptico”. Dins: ZECCHI, Barbara (ed.), Tras las lentes de Isabel Coixet. Cine, Compromiso y Feminismo. Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2017.

MARKS, Laura: The skin of the film: International Cinema, Embodiment, and the Senses, Durham, Duke University Press. “Haptic visuality may fasten on its object (…), but it cannot pretend fully to know the thing seen (…). At the same time it acknowledges that it cannot know the other, haptic visuality attempts to bring it close, in a look that it is so intensely involved with the presence of the other that it cannot take the step back to discern difference, say, to distinguish figure and ground. (2000: 191).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *