Un que és amant, ni doble, ni triple, justet, sap que estimar cultures per nacions és més per llenguatge que per convicció. És fàcil expressar sentiments encapsulats, és difícil matisar i aprofundir. França és un país de derrotes inicials, de col·laboracionisme posterior per a victòries indirectes, per tant sempre hauria de tenir una reacció a l’alçada de la frustració. Demostrar-se que són capaços de fer tots els papers de l’auca i millor que ningú, els ha portat a ser detestats per defensar i verbalitzar una cultura envejada. En ficar-se a l’alçada d’altres països comporta un inevitable perill; al voler lluitar contra l’establishment ianqui cauen en el perill de la imitació del contrincant. Ara el cinema francès demostra un desig de vulgarització que espanta i les excepcions (remarcables), davant d’un present preocupant, miren al passat per rellegir els senyals d’identitat. Les noves visions del surrealisme, les revisions contundents de biopics nacionals i la reinterpretació històrica acceptant errors emmudits, podrien ser exemples d’aquesta relectura davant d’una situació que, evidentment, no satisfà als creadors que tenen certa inquietud i capacitat per generar art. François Ozon és una mostra d’aquesta deriva capaç d’entendre tots els matisos d’un país malalt i buscar cures amb un cinema multitemàtic. Aleshores, per què Gracias a Dios esdevé una pel·lícula prescindible i previsible fins a nivells soporífers?

Seria una obra justificant de recepció per tranquil·litzar al sistema com ho va ser Spotlight al seu dia. Translacions d’històries reals per satisfer consciències que no van més enllà d’un manifest, que en nom del respecte i el desconeixement dels mecanismes a seguir no profunditzen. Què aporta Gracias a Dios? Res. O potser, un bàlsam moral a una societat banal i un producte imprescindible per a una cultura que ha de demostrar-se capaç de tocar-ho tot i bé. La demostració d’aquest tràmit serien els flashbacks de la pel·lícula realment estandarditzats i filmats amb una desgana on l’off esdevé covardia. L’espectador no veu la barbàrie, ha d’imaginar-la: pot ser una metàfora de la cultura? Veiem el que hem llegit als diaris de la història real, opinions generalitzades i ja establertes; la veritable violació, sotrac i dolor és omès i la reflexió que portaria la cultura a un nivell no d’imitació si no de creació, també està en off a Gracias a Dios. I no té res a veure amb el morbo ni amb la provocació, té a veure amb la veritable denúncia del nivell que crec que hauríem d’exigir a una obra per transcendir. En aquest cas, això seria un exemple, ni molt menys l’única solució. En el moment que la lectura dels fets als diaris trasbalsa més que veure el film, i que un documental (idea inicial d’Ozon) amb les víctimes reals seria probablement més contundent i enriquidor, tenim un problema. El cinema tindria que generar un plus, un anar més enllà que a vegades oblidem en nom de la correcció, la imitació i la humilitat. La ficció com a plasmació de la realitat, com reconeixement de la lluita, per aquest cronista en aquest cas no és suficient. Lacres socials com els abusos sexuals mereixen mesures, pel·lícules dràstiques, per fer trontollar el nostre benestar. Si la paraula ja no serveix, potser les imatges sí?