/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/
The Party (Sally Potter, 2017)
Una comèdia política embastada en un escenari a l’italiana i amb un conjunt d’actors en estat de gràcia (Cillian Murphy, Patricia Clarkson, Emily Mortimer, Kristin Scott Thomas, Timothy Spall, Cherry Jones, Bruno Ganz) és el que trobarem a The Party. Janet (Kristin Scott Thomas) ha estat nomenada ministra del govern anglès i per celebrar el nou i desitjat càrrec convida un grup d’amics a casa. El viratge de la trama podria recordar l’estructura de Festen (Thomas Vinterberg, 1998) on tot es precipita arrel d’un anunci sobtat i traumàtic que desplegarà un afectament divers en cadascun dels personatges. Rodada en blanc i negre i amb girs narratius de guió més propis de la dramatúrgia, se serveix d’una posada en escena teatral que permet accentuar amb precisió les textures d’uns personatges que destil·len una mala llet irònica sense escletxes. De fons, Potter posa en evidència tot un discurs esquerranós que fa aigua per totes bandes: lesbianes intel·lectuals que s’aboquen a maternitats de consum (en nom de la ciència i el progrés), filòsofs que defensen l’NHS però que paguen tractaments privats per evitar cues, una mica de Brexit i una gran dosi d’hipocresia. L’etern debat labour/tories en petit format i en només 70’, una veritable delícia. Sandra Cuadrado
[Disponible a Filmin]
Years and Years (Russell T Davies, 2019)
En un moment on totes les pors de l’ecosistema occidental s’han materialitzat de manera precipitada, es reconeixerà el nostre passat més funest (des de l’ús d’armes nuclears als camps d’extermini, per posar dos exemples) i podrem certificar que tot això està passant ara i aquí. Years and Years situa a una família anglesa al centre d’una relat de dimensió temporal significativa (la dècada que “ens espera”) per vertebrar, des dels seus ulls, el fracàs de la moral social. Les nostres inquietuds com a individus (benestants) es confronten en un context extrem, i faran eixir els mecanismes de la nostra consciència. Amb el ventall d’identitats que ofereix la família Lyons (i que, gràcies a l’humor, transcendeixen el clixé), passejarem per una dècada de col·lapse humanitari on, com a missatge final, només l’amor ens podrà perpetuar. Un final místic i hiperemotiu, segurament divisori que, com ja va passar amb Lost o True Detective, s’arrisca al tot o res. Marian Z
[Disponible a HBO]
Thief (Michael Mann, 1981)
¿Quién roba a Michael Mann tiene mil años de perdón? Y, claro, nadie ríe y veremos que el actor hierático expresará su completo determinismo. Vamos a por faena, que la narrativa exaspera. Inicio, robo, observamos la mecánica, el proceso al detalle, personajes clavados, recortados sobre fondos de neón para fatalismo in crescendo. Variaciones en el cine norteamericano sobre la redención hay múltiples, ejemplos todos bastante similares y plomizos. Mann es distinto, mediante la forma subyugante y el tema derivado en la salvación mediante icono (la idea abstracta, Tuesday Weld) crea ambientes de frialdad para procesión interior (¿alguien más actual en la sala?). La obsesión por la salvación desfallece y sobreviviremos pero solos. Demasiado pasado para morir donde hubiera tocado. Ricard Andiñach
[Disponible a Filmin]
Tomboy (Céline Sciamma, 2011)
Sciamma presentó en la sección Perlas del Festival de Donosti de 2014 su película Girlhood, una coming of age sobre una chica que, buscando la aceptación social que se le niega tanto por parte familiar como en el colegio, acaba formando parte de un grupo de chicas conflictivas, con la destacada y bellísima escena bañada en azul del baile de todas las chicas en una habitación de hotel al son del Diamonds de Rihanna. Anterior a esta, Tomboy fue otra coming of age también con el género, la aceptación y el sentido de la pertenencia como temas, con un chico de 10 años que se presenta como Mikhael en su nuevo barrio y al que su familia conoce como una chica, Laure. Explorando los arquetipos de género desde la óptica infantil, Sciamma demuestra de nuevo su sensibilidad a través de la ternura en la relación con su hermana o detalles como guardar el trozo de plastilina que utiliza para simular un pene, en la misma caja que sus dientes de leche. El final, abierto en esa sonrisa, tan ambiguo como su protagonista. Cristina Peris
[Disponible a Filmin]
Ad Astra (James Gray, 2019)
“Som devoradors de mons” diu un dels personatges d’aquesta aventura espacial. I ho veiem de seguida que aterrem en una Lluna conquerida per les mateixes rèpliques i excessos que emplenen els racons d’aquest món d’aquí. Els viatges comercials hi han dut àrees duty-free, eliminant tota diferència, i la superfície lunar ha esdevingut l’escenari de l’enèsima batalla pel control dels recursos. James Gray ens passeja per les immensitats de l’espai des d’una aposta íntima, i perdut entre les estrelles, precisament allà on el vertigen de la infinitud amenaça d’esborrar la figura humana, busca les respostes que en reforcin els contorns. Xavier Montoriol
[En cartellera]
