All posts tagged: Featured

Berlinale 2019 (II)

Tornem a la idea del cinema com a termòmetre del seu temps amb què acabàvem la primera part d’aquesta crònica. Si Hellhole (Bas Devos, 2019) ja apareixia vinculada de manera més o menys explícita a aquesta voluntat d’encapsular el Zeitgeist, la Berlinale ens va dur un parell més de propostes que giren sobre aquest eix, i que ho fan a partir d’un punt comú: el retrat generacional. Dreissig (2019), òpera prima de Simona Kostova, segueix un grup d’amics per Berlín durant un dia. Tots voregen la trentena i es belluguen pels barris de Neukölln i Kreuzberg, el rostre més jove i canviant de la ciutat. Els elements de l’equació són, si fa no fa, els que esperaríem d’aquesta mena de proposta; al cap i a la fi, Berlín es perfila cada cop més com a capital europea de la joventut, ciutat-aeroport d’encontres i desencontres, de bars, de discoteques i, a l’ull de l’huracà, entre drogues, alcohol i sexe, de buidor existencial. No obstant, Kostova es desmarca de la fòrmula indie que acostuma a revestir aquests …

TAKE FIVE (Abril 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/   Hotel by the River (Gangbyeon hotel – Hong Sang-soo, 2018) La darrera pel·lícula de Hong Sang-soo, que vam poder veure al D’A, transcorre amb l’aire incert d’un somni d’un matí d’hivern. Malgrat l’aparent lleugeresa que acompanya la proposta –divertida i exasperant a parts iguals quan enfila l’enèsima reformulació dels diàlegs habituals i s’hi recrea–, de seguida s’endevina una pesantor inusual en el passar de les escenes. Potser sigui la somnolència que cau damunt l’hotel i els personatges que el transiten, element distorsionador que tenyeix la pel·lícula d’una irrealitat tan o més suggerent que la de Lo tuyo y tú (2016); potser és cosa del blanc i negre, d’una imatge un pèl més depurada, d’un to més marcadament poètic o de l’efecte d’un gir temàtic; el cas és que, sense abandonar el segell de la casa, Hong Sang-soo firma la pel·lícula més fosca i continguda que li hem vist fins ara –i també, potser, la millor. Xavier Montoriol   Más allá de las montañas …

Doubles vies

Com la pressió digital ha canviat la manera d’acostar-nos a un text creatiu? Quines fases del procés editorial pertanyen encara a l’escenari analògic? L’ocurrència vers la reflexió, idees que es contraposen a algoritmes, tuits que generen més debat que un assaig. Lectors o consumidors? En un moment com el present on la cultura es troba sotmesa a la submissió digital d’un consum ràpid i oblit immediat, Olivier Assayas a Doubles vies ens aboca a aquest temps canviant i ens fa una proposta: entrar en el debat llibre paper vs llibre electrònic a través d’un grup de personatges i ho fa sense judicis ni condicionants preestablerts. La càmera resulta testimoni d’allò que sorgeix en l’escena cinematogràfica. Així se’ns presenta Léonard (Vincent Macaigne), un escriptor en crisi que negocia amb Alain (Guillaume Canet), un editor de prestigi, la publicació de la seva darrera novel·la. Una llarga seqüència inicial de deu minuts introdueix de cop tots els eixos del guió que després aniran desenvolupant la resta de personatges. Ajuden a enfilar el relat un segon cercle de personatges …

Quiero comerme tu páncreas

Quiero comerme tu páncreas (Shin’ichirô Ushijima, 2018) s’estrena de la mà de Selecta Vision, una distribuïdora obstinada en fer arribar al nostre país una grata selecció d’animes a través de les diferents finestres audiovisuals. Com passa amb tots els segells de confiança, es genera així un públic que celebra el filtre, la valentia i la feina feta. Quiero comerme tu páncreas arriba amb un èxit precedit -com és l’habitual- al seu país: neix com a novel·la, escrita per Yori Sumino i publicada a través d’una web d’user-generated content, per després derivar en un manga, un film d’imatge real i, finalment, en l’anime que ara ens ocupa. Guiats per èxits previs com Your Name (Makoto Shinkai, 2016), potser el més clar dels darrers anys, esperem trobar una obra que pugui comparar-se en sofisticació visual i amb potència argumental, però, com sol passar sovint, no deixa de ser un anhel basat en res, en fum. La primera connexió fallida és pensar que ens trobarem amb una col·lisió màgica entre el món quotidià i la fantasia (error 1) i que el tema tractat …

Nosotros

Jordan Peele en la Wikipedia: “Abandonó los estudios para dedicarse a la comedia”. ¿Quién no ha abandonado los estudios para dedicarse a la comedia? US necesita superar la era Reagan; tendría que haber superado la era Reagan con todos sus coletazos y sus variantes. Este deseo se ha visto revitalizado con la vuelta del nuevo discurso fascista y ahora se echa de menos lo antes criticado por decepcionante. El deseo de generar preguntas mediante el cine siempre es bienvenido y el mensaje político flota en esas dudas. Jordan Peele en Get Out satirizaba sobre concreto, ahora en Nosotros eleva su discurso y lo mejora. Ahora no es uno mismo sin ayuda el que tiene que salvarse, ahora la comunidad se ve afectada, la familia necesita de la amenaza para reafirmarse. Esta visión, validada por un actual, atractiva y atrayente puesta en escena, se ve reforzada por la superación de la barrera del racismo (no hay distinción, todos tenemos nuestro fascinante doppelganger) y a diferencia de lecturas anticuadas y maniqueas (blues Jenkins), Nosotros consigue iniciar un …

Maya

“El riu flueix, el món gira. L’alba i la llum de la làmpada; la mitjanit, el migdia. El sol segueix al dia, la nit a les estrelles i a la lluna. El dia acaba. La fi comença” són les darreres paraules que ressonen a El río (Jean Renoir, 1951) i que, connectades amb les frases inicials del film [“aquesta és la història del meu primer amor, de créixer a la vorera d’un ampli riu”] es revela la dualitat de l’essència del nostre passar per aquí: la convivència entre la perdurabilitat d’allò inabastable i la caducitat d’allò que (en qualque moment del nostre present) crèiem etern. A l’hora d’aproximar-se a Maya, Mia Hansen-Løve admet com a referència directa la pel·lícula de Renoir, amb la que connecta -cadascuna des del prisma del seu moment- en una doble vessant: per una banda, la història d’iniciació romàntica com a preludi del pas a la maduresa i, per altra banda, el retrat d’una Índia enigmàtica i sensual des dels ulls de l’occidental que hi resideix (sense penúries, és clar). L’espiritualitat del film de Renoir es …

¿Podrás perdonarme algún día?

Lee Israel (Melissa McCarthy) es una escritora al borde del abismo. No tiene dinero para el alquiler, ni siquiera para el veterinario de su gata, sin que su editora (Jane Curtin!), le quiera adelantar algo sobre su próxima novela (la biografía de una cabaretera) cuyo folio en blanco está perpetuo en su máquina de escribir, y se gasta lo poco que tiene bebiendo sola en un bar. Es ahí donde conocerá a otro perdedor, Hock (Richard E.Grant) con quien conectar en su soledad y en sus ganas de devolver al orden establecido las patadas que les han dado en la vida, justo a tiempo para tener a alguien a quien confesarle que ha encontrado la manera de salir adelante. Vendiendo cosas que encuentra por su casa, se tiene que acabar deshaciendo de una carta de la mismísima Katharine Hepburn, por la cual le dan un dinero que le permite respirar un poco. Lo hace con tanta facilidad que cuando encuentra una carta real de la cabaretera sobre la que investiga, decide también venderla y encuentra …

Dolor y Gloria

“Creo que fue Cocteau quien dijo que la belleza puede resultar dolorosa. Supongo que se refería a la belleza de las personas, yo creo que las situaciones que entrañan momentos de belleza inesperados y extraordinarios pueden hacerte saltar las lágrimas, lágrimas que se parecen más al dolor que al placer. Lágrimas que ocupan en nuestros ojos el lugar de los ausentes.” Pedro Almodóvar En sortir del cine em van venir les paraules del Prof. Evans (2002) quan ens parlava del trànsit de l’obra d’Almodóvar de comedies of desire al drama passional, un drama passional que, segons Poyato (2015), va arrencar amb la Flor de mi secreto i que esdevé la porta d’entrada als drames manifestament corporals, vertebrats al voltant del desig, el dolor, la pèrdua i la mort. I és que Dolor y Gloria (2019) posa en escena la sublimació de tots els elements del procés creatiu d’Almodóvar en una única obra i es converteix més que una pel·lícula, en un testimoni i un manifest sobre el concepte d’autoria i el fet creatiu en ell mateix. …

TAKE FIVE (Març 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/   Carga maldita (Sorcerer – William Friedkin, 1977) Recientemente se ha estrenado en Netflix la última película de J.C. Chandor Triple Frontera y, en casi todas las reseñas que he leído sobre ella una película se nombraba a menudo: Carga Maldita, de William Friedkin. Películas que se inspiran y se retroalimentan: durante su visionado no he podido evitar acordarme no solo de Apocalypse Now (otro rodaje infernal, esa maldita escena del puente…), sino también de Deliverance. El argumento trata del instinto de supervivencia contra (también) una naturaleza desatada, con un estilo que, a veces, da la sensación que solo se podía conseguir en los años 70. Friedkin consigue la proeza de hacernos desear que unos tipos indeseables sobrevivan a una última apuesta, una misión suicida consistente en trasladar camiones llenos de nitroglicerina a través de la selva, como última oportunidad de dejar de ser muertos en vida. Y cómo lo consigue. Cristina Peris. [Disponible a Filmin]   After life (Ricky Gervais, 2019)   Sis episodis que fusionen la …

Berlinale 2019 (I)

Sota les bombes, Potsdamer Platz va esdevenir un desert, i així va romandre durant dècades, travessada pel mur que separava les dues Alemanyes. Un dels testimonis cinematogràfics més celebrats és el que en va deixar Wim Wenders a El cel sobre Berlín (Die Himmel über Berlin, 1987), filmat un parell d’anys abans de la caiguda del mur: enmig d’un gran descampat, vetllat per un àngel, un home busca la glòria passada del cafè Josty, arrasada de fa temps, i s’acaba rendint en un sofà abandonat entre la bardissa. A principis de segle XX, Potsdamer Platz era un dels punts més actius de Berlín, i el famós cafè Josty, freqüentat per artistes i intel·lectuals, la convertia també en un dels epicentres culturals de la ciutat. Reconstruïda a la dècada dels noranta, ara és un desert d’una altra mena: edificis enormes i centres comercials, plens de cadenes de fast-food i cines multisales, avinentesa aprofitada per aplegar-hi, durant uns dies de febrer, la major part de la programació de la Berlinale. Del cafè Josty se’n parla a Heimat …