All posts tagged: Featured

Chambre 212

El director francès Christophe Honoré presenta en aquesta nova pel·lícula sobre l’amor i els records del passat la història d’una dona, Maria (Chiara Mastroianni), que decideix deixar el seu marit, Richard (Benjamin Biolay), després de vint anys de matrimoni. Fi del primer acte. Cau el teló, es fa fosc i veiem París de fons. La dona travessa el carrer i s’instal·la en un habitació d’hotel just davant de la seva antiga casa. Des d’aquest nou escenari, la protagonista revisarà el seu historial d’amants (començant per la versió jove del seu recent exmarit abandonat), i, a manera de flâneur, observarà com continua la vida a la finestra del davant. Aquesta comèdia romàntica que va inaugurar el Festival D’A és un assaig dialèctic sobre l’amor, la lleialtat, el sentiment de culpa i potser també sobre els límits fantasiosos de la monogàmia. La cinta, que té molts fils de complicitat amb la nouvelle vague (hi ha escenes que semblen recordar l’habitació que compartien Jean Seberg i Jean Paul Belmondo a À bout de souffle, Jean-Luc Godard 1960), es …

Ghost Tropic

Cau la nit a Brussel·les, i una sala d’estar va perdent la llum fins a quedar a les fosques. La imatge és senzilla i eficaç: captura l’espai, i captura el pas del temps en l’espai. Implícit en els objectes –un sofà, una alfombra, una taula, un televisor, un cossi ple de roba– hi ha el rastre de les persones que habiten l’espai. Una veu en off es demana en un xiuxiueig: “Si de sobte un estrany vingut de qui sap on entrés en aquesta sala, què hi veuria? Què hi sentiria?” La pregunta interpel·la directament la naturalesa del cinema, i Bas Devos sap que la resposta passa per la qüestió estètica. Des del seu debut Violet (2014), i especialment en l’anterior Hellhole (2019), Devos ha anat consolidant un dispositiu formal propi des d’on abordar els eixos centrals de la seva obra: els espais urbans i les formes d’ocupar-los. Ghost Tropic (2019) ens passeja de nou pels escenaris nocturns habituals, improvitzant una ciutat fragmentada, inconnexa i fantasmal. La Brussel·les de Devos és porosa i plena d’angles, …

TAKE FIVE (Abril 2020)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ Ex Libris: La Biblioteca Pública de Nueva York (Ex Libris: The New York Public Library – Frederick Wiseman, 2017) En una de las conferencias que se muestran en este documental, una mujer describe a la perfección el objetivo del mismo: aún existe la percepción de que las bibliotecas no son mas que almacenes de libros. Y la existencia de Ex Libris se afana a desmentir ese mito: desde el trabajo menos visible, como los encargados de clasificar los envíos, hasta los conferenciantes más ilustres, pasando por los funcionarios que atienden a las consultas por teléfono, todos tienen una importancia fundamental en la composición del tejido que crea la comunidad en la ciudad de Nueva York. El equilibrio de Wiseman en el montaje entre las diferentes partes que componen ese tejido se hace ameno, y nunca deja indiferente, de manera que hasta resulta difícil destacar alguna en particular. Entre todas las reuniones para organizar presupuestos y objetivos comunes, las clases para todas las edades, las charlas o …

This is not a burial, it’s a resurrection

La present edició del D’A Film Festival, reinventada en format online degut a la situació excepcional i celebrada amb la complicitat de Filmin, programa una de les nostres pel·lícules preferides de la passada Biennale: This is not a burial, it’s a resurrection. L’any 2019, el nom de Lemonhang Jeremiah Mosese va irrompre amb força al món dels festivals; abans de passar per Venècia, el jove cineasta de Lesotho ja havia presentat la seva òpera prima (Mother, I’m suffocating, this is my last film about you) a la Berlinale. Des de Muelle5, en celebrem l’arribada als nostres circuits. This is not a burial sorgeix del programa de la Biennale College, en marxa ja fa unes quantes edicions, i que ofereix cada any tutorització i un pressupost més aviat escàs a tres projectes seleccionats, amb la condició que han de ser debut o segona pel·lícula. Malgrat l’objectiu encomiable de fer espai a noves veus, les limitacions del programa –tant econòmiques com de temps– desemboquen sovint en resultats irregulars: projectes erràtics o parits a mitges entre els quals …

London, escapada en temps de confinament

“A bridge between reality and imagination must be built.” Al 1992, el director Patrick Keiller va filmar Londres sota el punt de vista d’un personatge imaginari anomenat Robinson (manllevant el nom de l’omnipresent Daniel Defoe) que, a manera de flâneur, observava la ciutat mentre connectava geografies literàries amb els circuits urbans més marginals. El resultat d’aquest experiment va ser, London, una mena de dietari visual londinenc en format de documental, que es va publicar l’any 1994. La cinta captura de manera pausada el moviment constant de la ciutat fent èmfasi sobretot en tots aquells espais de silenci que han quedat immbolitzats en substrats històrics amagats en edificis i carrers: vivendes de poetes, vistes que van inspirar pintors en les seves obres i tot això amb una finestra de fons que batega amb els atacs de l’IRA i una societat anglesa en ple declivi amb un estrenat John Major al poder. Robinson s’endinsa en els escenaris urbans i mentre retrata les múltiples capes de la ciutat, experimenta un viatge en el temps a través de l’estranya …

Fons d’armari

Un matí de divendres vaig anar a la Filmoteca a revisar la còpia d’una pel·lícula que s’havia de passar uns dies després. El projeccionista encara ens va donar la mà, però tots plegats vam aprofitar el gel desinfectant que ens oferien abans d’entrar a la sala. Va ser la darrera visita al cinema abans del confinament: aquella mateixa tarda, la Filmoteca anunciava el tancament de portes fins a nou avís. La pel·lícula en qüestió era Checkpoint Berlin (2020), de Fabrizio Ferraro. Després de l’estrena al festival de Rotterdam el passat mes de gener, se’n preparava una projecció simultània a diverses filmoteques europees. És una pel·lícula irregular, d’estructura interessant però un pèl complexa per a un primer visionat. Malgrat tenir una lògica interior ben trabada, sovint fa l’efecte que avança sense rumb, i el caràcter discursiu de l’obra, habitual en Ferraro, no hi ajuda gaire. La solemnitat de la reflexió es menja les imatges. No obstant, aquests dies penso sovint en una escena de la pel·lícula: una parella que s’endinsa en el bosc, obrint-se camí entre …

Tiger King

La nova sèrie de Netflix és una bomba de rellotgeria i, tant per tant, val més que ens esclati a les mans. No n’avançarem gaire cosa: us privaríem del plaer d’endinsar-vos-hi a cegues i d’anar experimentant les transmutacions de l’estat d’ànim, que repassa en set capítols un espectre amplíssim d’emocions. D’entrada, impera la incredulitat. No sembla possible que una caterva d’individus tan delirants puguin ser els protagonistes d’un documental. També sorprèn la intuïció dels realitzadors, Eric Goode i Rebecca Chaiklin, que es van instal·lar ja fa uns quants anys al bell mig d’aquest circ humà per enregistrar-ne la progressió, esclatant i imprevisible, fins al desenllaç (provisional; continuen filmant?). I és que en aquesta desfilada no hi ha ningú amb un pam de net, i cada fil que s’estira ens porta a una revelació sonada. El flamant protagonista és Joe Exotic, propietari d’un zoològic privat, una figura excèntrica entregada al tràfic i a l’explotació de tigres. La seva arxienemiga, Carole Baskin, és una suposada defensora dels drets animals, tot i que ella sola s’encarrega de posar-ho …

TAKE FIVE (Març 2020)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ Una chica vuelve sola a casa de noche (A girl walks home alone at night – Ana Lily Amirpour, 2014) La poderosa estética de A Girl Walks Home Alone at Night se resume en la icónica imagen de la vampira protagonista en chador, skate y camiseta de rayas, en un film rodado como si fuera un western en una ciudad fantasma iraní (falsa). Su estilo visual lo es todo, apoyando en largos planos fijos y travellings una escasa trama (la historia de amor de la protagonista con un remedo de James Dean), en un compendio de las películas indie de los ’90 : Ana Lily Amirpour no esconde sus muy obvios referentes (Jarmusch, Ferrara, Lynch…). A destacar la escena en la habitación a ritmo del vinilo del Death de White Lillies. Aviso para navegantes: no recomendada para los haters del deudor estilo Wong Kar-Wai del Barry Jenkins de Beale Street.  Cristina Peris [Disponible a Filmin] Little Crusader (Křižáček – Václav Kadrnka, 2017) En un escenari medieval mínim, suggerit a través de …

No obriu joieries a la Place Vendôme

Si feu un google ràpid, veureu que la Place Vendôme de París s’ha convertit, aquesta darrera dècada, en zona predilecte dels atracadors d’alta volada. Les raons no cal buscar-les gaire lluny: sota les voltes de la plaça s’hi apleguen les marques de primera línia: Rolex, Channel, Louis Vuitton, Bulgari… la llista és llarga. L’única vegada que l’he trepitjada, cap allà a dos mil catorze, restauraven la columna. No recordo tenir-hi cap interès especial, i la bastida no devia ajudar-hi gaire. Altres passavolants s’hi entretenien, jo vaig passar de llarg. Fet i fet, hi ha tantes ciutats com ulls que se les miren. Aquestes aproximacions a l’espai, que són personals i intransferibles, es barregen amb els fantasmes de l’imaginari col·lectiu. Literatura i cinema s’han ocupat de cartografiar extensament ciutats com París, on el paisatge urbà és indestriable de les elaboracions artístiques. L’espai referencial i el text ficcional es condicionen mútuament. Diversos articles apunten els precedents de la Place Vendôme. Hi ha registres de l’assalt a una joieria el desembre de 1960 i de l’atracament d’un banc …

TAKE FIVE (Febrer 2020)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ Tell me who I am (Ed Perkins 2019) Alex Lewis pateix un accident als 18 anys i després de tres setmanes inconscient finalment es desperta sense memòria. Durant més de 15 anys intenta reconstruir la seva identitat a través dels records i els objectes que coneix pel seu germà bessó, Marcus, que és l’única persona a qui recorda del seu passat. El documental se sosté hàbilment sobre una estructura dramatúrgica en tres actes on se superposen les veus i les visions del dos germans en la construcció d’un relat aparentment conegut però que amaga un substrat corprenent. Des d’un punt de vista formal, les seqüències gravades com a entrevistes en un estudi afavoreixen un retrat íntim que esdevindrà gradualment opressiu adoptant textures de thriller psicològic a mesura que avança la història. Si el procés de reconstrucció dels fonaments d’una nova identitat de l’Àlex a partir de la història feliç manllevada del seu germà (on no hi apareix cap esment als abusos que van patir …