The Mastermind (2025) aterra a les nostres sales en un moment propici per als lladres de museus, amb el robatori del Louvre encara fresc a les portades. Sobre els individus que, a finals d’octubre, van entrar al museu amb una grua i una radial i van endur-se les joies de Napoleó, tot plegat en vuit minuts i a plena llum del dia, deia l’altre dia la fiscal de París que eren “criminals de poca volada.” Son paraules que també escaurien al protagonista de la nova pel·lícula de Kelly Reichardt, J.B. Mooney (Josh O’Connor), i els seus còmplices, que triguen exactament el mateix temps a sostreure quatre teles d’Arthur Dove d’un museu de Massachussetts. Podríem aparcar el ressentiment de la fiscal i deixar-ho en amateurs. La paraula ens acosta una mica més al misteri de J.B., aquest home callat i d’aire viu, fuster a l’atur que viu amb la dona i els dos fills, i que als ulls sempre hi té el brill de qui maquina alguna cosa. Aviat se’ns fa evident que l’interès econòmic no …

La Jeonim seu sola a la vora d’un riuet urbà. Té un estoig minimalista d’aquarel·les i un bloc on pinta el paisatge. És un matí hivernal i la Jeonim es cobreix la boca amb el coll alt del seu jersei vermellós. Aquesta imatge obre el darrer film de Hong Sang-soo, Vora el torrent (2024), com una mena de mirall respecte a la seva forma de filmar. Cada detall compta: la necessitat d’estar prop de l’aigua, o d’allò que mai és concret, estàtic ni opac; l’exposició al clima, o al que és impredictible; i la diminuta paleta de colors, més que escaient per pintar. La Jeonim dona classes a una escola d’art per a noies. Té quaranta-pocs i un aire de frustració continguda. Malgrat ser la protagonista, ella roman exiliada als marges del film, com per decisió pròpia, sense participar en l’entramat. Les coses passen al seu voltant, travessant-la però sense implicar-la, tal com la llum travessa l’aigua del riu. Per una banda, el seu tiet actor, el Sieon, està de visita per substituir un professor …

Sortides imprevistes em fan passar estones a trens, on rumio sobre l’últim film d’Oliver Laxe vist fa unes setmanes. Primer tren: recordo Sirat amb desconcert. Segon: mesuro la pel·lícula no tant pel visionat, com pel pòsit. Tercer tren: em desdic, sobreposant l’experiència del visionat a tot allò rumiat. Sirat demana molts trens per pensar, si un vol treure res en clar.  De primeres, un punt de partida atractiu: pare, fill, gos i un grup de ravers en un road trip pel desert, amb aires de Mad Max i música techno de Kangding Ray. La missió que entrecreua el Luis (pare-Sergi López) i l’Esteban (fill-Bruno Núñez) amb els ravers és trobar la filla i germana dels primers, vista per darrer cop a una rave al Sàhara. Tot i estar advertits dels perills, tots dos decideixen seguir els ravers a través del desert, cap a una altra festa.  Partint d’aquí, sembla que veiem dues pel·lícules en una sola, que si fa no fa coincideixen amb les dues meitats del metratge. Primera meitat: al llarg de la perillosa …