Tota forma d’art és política. Una idea que deriva en mantra per a molts cineastes que creuen que una visió del món, impregnada en la pel·lícula, és també una manera de comprometre’s amb ell. El Reino i BlacKkKlansman coincideixen a cartellera, i ambdues aborden la qüestió política de manera directa, fermes en la recerca d’una reacció agitada, d’urgència, en el seu públic. El Reino no tracta cap cas concret, però casos reals són la inspiració i guia de la seva trama. BlacKkKlansman es basa en un cas real, i l’estupefacció de l’espectador mentre va descobrint la història no pot portar més que al desconcert. La versemblança s’imposa a El Reino gràcies al pols de Sorogoyen (potser més per la direcció que pel propi guió) i en canvi a BlacKkKlansman es qüestiona en tot moment. Spike Lee presenta bons i dolents, i la caricaturització és un punt a favor del seu posicionament (ells són els dolents, són retardats mentals, sembla dir); Sorogoyen situa com a protagonista al corrupte, l’humanitza i busca la identificació, amb clara voluntat de denunciar com d’interioritzat tenim l’abús, com de natural …

Corre l’any 1975 i els portuguesos, després de la Revolució dels Clavells, es retiren de les colònies. La independència d’Angola queda fixada per l’onze de novembre d’aquell mateix any, però esclata la guerra civil. El país, ric en minerals i petroli, esdevé una peça clau de la Guerra Freda: els ianquis mouen els fils del FNLA i els soviètics donen suport al MPLA. Enmig de l’èxode, el foc creuat i les massacres, el reporter polonès Ryszard Kapuściński aterra a Luanda per seguir el conflicte de ben a prop. Un dia més de vida (Another day of life, 2018), pel·lícula d’animació dirigida pel binomi Raúl de la Fuente i Damian Nenow, adapta el relat que Kapuściński va fer d’aquells dies. Ho fa a través d’unes il·lustracions precioses, a vegades excessives, sempre a punt de fragmentar-se, que suavitzen la cruesa d’alguns escenaris; a estones salta a la imatge filmada i esdevé documental per projectar una mirada retrospectiva sobre els fets a través de diversos testimonis encara vius –una maniobra enriquidora que, malgrat tot, acaba trencant el ritme …

L’arribada de l’home a la lluna és un dels moments històrics de la humanitat i un dels reptes científics assolits més rellevants de tota la carrera espacial. Probablement, la fita que assoleix Neil Armstrong és una de les missions que més mites ha evocat al llarg de la història i aquella imatge de l’astronauta deixant la seva petjada a la superfície de la lluna va transportar l’home a anys llum de l’heroi en què es va convertir en aquell precís moment. First man justament vol recuperar la perspectiva de l’home que va quedar atrapat en aquell mite. Però l’heroi té una coexistència complicada en la pell del científic i la pel·lícula gravita justament entre aquestes dues cares del personatge. És inevitable la referència a altres pel·lícules que han tocat el tema espacial, però mentre 2001: A Space Odissey (Stanley Kubrick 1968), Apollo 13 (Ron Howard 1995), Gravity (Alfonso Cuarón 2013), The Martian (Ridley Scott 2015), o fins i tot Interestellar (Christopher Nolan 2014) situen el seu eix narratiu en una missió que es desenvolupa principalment en òrbita, Damien …

“Un cineasta tiene dos opciones y solo dos: o convertirse en un resistente o en un colaborador. Colaborador consiste en adoptar las ideas del poder dominante y la estética del poder dominante. Resistir pasa por enfrentarse al pensamiento dominante y crear una estética diferente”. Jaime Rosales (El Lápiz y la Cámara) El año 2008, Jaime Rosales gana el Goya con La Soledad y una palabra resuena con fuerza: polivisión. Habla un cineasta con pasión y cita Ladrón de Bicicletas. En ese momento parecía un excelente momento para un anunciado -artículos y estudios así lo expresaron- despertar del cine español. Parecía que algo estaba cambiando: obras de Portabella, Guerín, Lacuesta, Recha, Serra se mezclaban con Rec, Caótica Ana, Concursante, Los Cronocrímenes o Mataharis, pero fue un espejismo y poco a poco el producto volvió a descompensarse, la fase REM se implantó de manera gradual, un falso equilibrio que se nos vendió como lógico. Diez años después, más guapos, más divididos, más enfrentados, más listos, pero sin discurso cinematográfico, seguimos sufriendo por encontrar obras que nos hagan despertar. Esta multivisión …

Sea La Momia, sea Venom, o sea el revival Expediente X en televisión, siguen produciéndose productos muy caducados que parecen creados por sus responsables desde un búnker en el que no hayan visto evolucionar los respectivos géneros (más delito tiene el televisivo con un guionista de la serie de Chris Carter, Vince Gilligan, creando Breaking Bad). Y hay un problema cuando, más allá del público, existe cierta crítica que parece obnubilarse cuando se apela a la fantasía infantil-juvenil referencial, y no ver más allá (por favor, no confundir esto con apelar al niño que hay en nosotros como haría un Miyazaki: va un mundo). En Under the Silver Lake, David Robert Mitchell (It Follows, 2014) es consciente de esto y a la vez lo cuestiona y lo abraza en un admirable ejercicio que recuerda a lo que David Lynch hizo en los años ’90 con Twin Peaks: utilizar los mecanismos propios de la soap opera, e incluso integrarlos (ese culebrón que ven los personajes que habitan el famoso pueblo) para subvertirlos y crear algo completamente nuevo. Estamos ante un neo-noir muy …