Celia Rico parla de la seva devoció per Ozu. Parla des de la humilitat i això fa que te la creguis. Escoltes les seves reflexions sobre la seva obra i el que penses és que ho ha aconseguit, ha aconseguit el que es proposava, les seves intencions es veuen a la pel·lícula.

Les constants del mestre japonès s’albiren en l’òpera prima d’aquesta directora: tracta la història d’una mare i la seva filla (la intimitat, l’empatia, la diferència generacional) en un espai-personatge per on transita una quotidianitat que serveix per despuntar emocions contingudes (el dolor, la por a fer mal, l’enyor). També hi ha alguna cosa de Chantal Akerman (la rutina, el pla fixe, parets que tallen cossos, la mirada curiosa des de l’altra habitació), però és clar, tot passat pel sedàs del costumisme (del cine) espanyol. El resultat és una pel·lícula intimista, amb una forma perfectament reconeixible i tractada darrerament de manera redundant (escenes lentes, talls abruptes) que prioritza l’articulació d’un espai on operin els personatges sense perdre de vista els seus rostres, una atmosfera constant on s’imposi l’emoció que ha de donar el to a la història (penombra/nostàlgia) i una estructura díptica que condueixi el tema central (el viatge emocional de la mare).

La identificació està servida. Tots som fills, tots som abandonadors i abandonats (també hi trobem la mort com a manera d’abandonament), tots necessitem reivindicar la pròpia vida (l’egoisme com a mecanisme de supervivència), tots volem estimar de la millor manera possible (en darrera instància, deixar marxar), tots necessitem el consol d’una mare quan la cosa es torça. Només per això, Viaje al Cuarto de una Madre ja es mereix el lloc que, sembla, comença a ocupar.