L’arribada de l’home a la lluna és un dels moments històrics de la humanitat i un dels reptes científics assolits més rellevants de tota la carrera espacial. Probablement, la fita que assoleix Neil Armstrong és una de les missions que més mites ha evocat al llarg de la història i aquella imatge de l’astronauta deixant la seva petjada a la superfície de la lluna va transportar l’home a anys llum de l’heroi en què es va convertir en aquell precís moment. First man justament vol recuperar la perspectiva de l’home que va quedar atrapat en aquell mite. Però l’heroi té una coexistència complicada en la pell del científic i la pel·lícula gravita justament entre aquestes dues cares del personatge.
És inevitable la referència a altres pel·lícules que han tocat el tema espacial, però mentre 2001: A Space Odissey (Stanley Kubrick 1968), Apollo 13 (Ron Howard 1995), Gravity (Alfonso Cuarón 2013), The Martian (Ridley Scott 2015), o fins i tot Interestellar (Christopher Nolan 2014) situen el seu eix narratiu en una missió que es desenvolupa principalment en òrbita, Damien Chazelle, a First man, fixa el pols veritable de la pel·lícula a la Terra posant en primer pla els homes que van quedar diluïts per la magnitud de la història. I si situem els homes en un escenari físic i deixem els mites a la nau, ens trobem que de Neil Armstrong només ens queda l’espectre d’un home més aviat gris.
Més enllà de les similituds visuals amb aquests títols anteriors sobre l’espai, a First man, reverberen especialment vincles de biopics recents, com Steve Jobs (Danny Boyle, 2015), Genius (sobre Albert Einstein, Noah Pink 2017) o The Theory of Everything (sobre Stephen Hawking; James Marsh 2014), per esmentar-ne alguns. Els protagonistes són homes científics amb traumes personals, mancances emocionals, elevades motivacions professionals i l’aspiració de transcendir en la història de la humanitat ocupant un lloc destacat en la ciència. Sovint aquesta tria per transcendir com a científics, el desig per l’èxit i la disciplina que mou l’ambició d’aquests homes, situa la seva esfera emocional en un espai hermètic, sense fugues. En tots els casos es repeteix la mateixa voluntat cinematogràfica de reflectir “the man behind the mind”. Tots comparteixen una cara fosca i sembla que el desig d’aquests homes (perquè gairebé tots els biopics són sobre ‘homes’, a excepció de Marie Curie!) per ocupar un lloc destacat en la ciència és inversament proporcional a la incapacitat per gestionar situacions personals. I aquest desig per l’èxit i el preu que els toca pagar és un dels grans temes que Chazzelle vol aïllar de l’espai; de fet, les històries relacionades amb les dues cares de l’èxit ja van esdevenir fil conductor a La La Land (2016).
Concretament, en el cas de Neil Armstrong, el trauma personal que arrossega per la mort prematura de la seva filla quan es troba immers en una carrera espacial prometedora, serà la clau de volta que permetrà reconciliar l’heroi amb l’home. Ryan Gosling interpreta a Neil Armstrong amb una fredor encapsulada. La impassible gestualitat facial, emmarcada en uns recurrents primeríssims plans, aguditza aquesta sensació d’angoixa; no són pocs els moments que podrien semblar que el personatge du incorporat un escafandre també fora de l’espai, quan la contenció mesurada de l’astronauta sembla ofegar l’home en una submersió sense fissures. La comunicació no verbal extrema de Gosling és la mateixa a la nau que en la resta d’escenaris terrenals, cosa que dilueix la tensió evolutiva home/científic que suposadament hauria de reflectir el personatge.
Tot el que Gosling manté en un únic pla linial, Claire Foy, que interpreta la dona de l’astronauta (Janet Armstong) i que esdevé la connexió entre els dos móns, ho tradueix en una diversitat de registres emmarcats en plans amb moltes dimensions humanes que coexisteixen harmònicament. Foy, amb molt menys minuts (injust!) sap modular tots els angles d’una dona crítica, pragmàtica i alhora sensible que és capaç de resituar Armstrong del astres a l’òrbita més tangible en qüestió de segons malgrat totes les distàncies possibles. La rèplica de Foy, fa créixer un Gosling potser excessivament simple. Gestualment és ella la que s’acosta a Armstrong i li ofereix l’escenari perfecte perquè pugui reconnectar d’una manera amable amb tot allò que ha deixat a la Terra (com succeeix en l’última escena de la pel·lícula encara que sigui sense paraules i a través d’un vidre).
El relat es disposa en un únic pla temporal (1961/1969) només interromput per alguns flashbacks centrats en el record de la seva filla, Karen. A First Man l’estructura narrativa és senzilla, potser perquè Chazzelle vol centrar tota l’atenció de l’espectador en la cara oculta del mite i en totes les dimensions d’aquest heroisme. Des d’un punt de vista formal, la mirada és més agosarada. Les escenes a la nau es construeixen des de dins sobre uns primers plans en un marc gairebé claustrofòbic segellat pel so perfecte i constant del tancament de la cabina. Un so que eleva encara més la sensació de vertigen quan es tanquen les escotilles i cauen les pantalles de l’escafandre.
Si el so voreja l’exactitud, l’espectacle arriba amb el silenci. L’espectador sembla que arribi a sentir el buit de la ingravidesa a partir del control impecable que fa Chazzelle de les coordenades so/soroll. Des d’una perspectiva científica, tot el dispositiu d’elements és molt realista (ús tecnològic adequat, els moviments parabòlics per reproduir la ingravidesa són versermblants); però on la pel·lícula genera més plaer visual és en el gran desplegament estètic, en el preciosisme dels detalls (Armstrong acaronant un dels rínxols de la seva filla Karen abans d’anar a dormir o divagant en passejos nocturns amb una lluna omnipresent) i en unes transicions impactants (escenes oníriques al costat de la seva filla que s’entrellacen amb al so abrupte d’unes cordes que freguen el terra mentre baixa el taüt). La pel·lícula està farcida de grans moments, en voldria destacar un: quan Neil Armstrong llença el braçalet de la seva filla Karen en un dels cràters de la lluna. Aquest precís instant, que pendula entre la història i la ficció i que esdevé el moment més èpic, només pertany a l’home. En aquell cràter conflueixen totes les pors, la foscor i el trauma que impulsa Neil Armstrong a acomplir Ia seva missió. Una escena que esdevé pròleg i epíleg i que dona sentit complet a l’objectiu final de la pel·lícula de reconciliar el mite de l’heroi amb l’home que s’hi oculta en una cinta de Möbius perfecta i en un espai atemporal on N tendeixi a infinit.