Cuando uno tiene la aborrecible costumbre de compartir mesa para hablar de cine con cualquiera siempre llega ese momento, el Momento. Es ese instante donde los discursos alejados se encuentran y lo que eran tensiones dudosas se transforman en carcajadas y caras de asentimiento deleznables. Ese punto de inflexión viene de más allá de las redes sociales. Esa cima del entendimiento la genera el tema más impensable. En toda reunión cinéfila de gilipollas aún resurge una y otra vez la memez del tópico. Cuando sale la cuestión, si te levantas y te largas mostrarás una capacidad de supervivencia y puede que aún haya esperanza para ti. La encomiable El Hoyo se sustenta en una paradójica tesitura. Su propuesta atractiva se ve menos reforzada cuando juega sus normas más salvajemente. La alegoría política y social se va deshaciendo al radicalizar el discurso. Y es contradictorio porque uno desea ir más allá siempre y, ante una propuesta valiente, sabe mal expresar que en este caso las tribulaciones para y por un final acorde no están a las …

Portrait de la jeune fille en feu (2019) és la quarta pel·lícula de Céline Sciamma (Tomboy 2011) i se situa a la Bretanya francesa, a finals del s. XVIII. Marianne (Noémie Merlant), una pintora, rep l’encàrrec de fer un retrat d’Héloïse (Adèle Haenel), com a regal de noces per a un promès i indesitjat marit a qui no ha vist mai.  Héloïse no vol acceptar aquest  matrimoni acordat i es nega a fer de model per al quadre. Marianne s’haurà de fer passar per la seva dama de companyia, passar llargues estones al seu costat per observar-la i pintar-la a través del record. I així, a través de la mirada de l’artista memoritzarem en una successió de seqüències pictòriques les mans, el coll, els cabells i sobretot la pell d´Heloïse. I a través de la memòria de la pell durant el procés creatiu creixerà el desig i la tensió sexual entre totes dues. A Portrait hi ha un treball molt elaborat de les textures, emmarcades per una llum intensa i plaent (tant interior com exterior) i …

“Els anys més bells d’una vida són els que encara no s’han viscut.” Amb aquesta cita de Víctor Hugo arrenca aquesta pel·lícula que introdueix de ple un drama romàntic sobre l’amor i el pas del temps, sobre el que podria haver estat i més en concret sobre la construcció d’un present que en el millor dels casos, es viu a través del record. Quan un s’enamora apassionadament però no s’atreveix a prendre segons quina decisió, hi ha qui prefereix viure amb la il·lusió que per aquella història hi haurà una segona oportunitat, qui sap si una retrobada a la residència. Claude Lelouch fantasieja amb aquest concepte del mai és tard (amb el qual, siguem sincers qui més qui menys, s’ha il·lusionat alguna vegada) i ho fa a través de la recreació d’una història d’amor entre un home i una dona, Jean-Louis Duroc (Jean-Louis Trintignant) i Anne Gauthier (Anouk Aimée), i les seves anades i vingudes al llarg de tota una vida. I aquesta és la idea romàntica que resideix en la pel·lícula i que Duroc …