/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/
The boy who would be king (Joe Cornish, 2019)
Joe Cornish, que debutó como director en aquella divertida Attack the block que ganara en el festival de Sitges en 2011, y después de sus guiones con Edgar Wright para Tintín o Ant-Man, nos trajo una deliciosa película de aventuras infantiles basada en las leyendas artúricas. Tal y como hiciera en aquel debut, no olvida el contexto social, esta vez con unos chavales en la era del Brexit, pasando de la ciencia ficción a la fantasía épica, en unas aventuras infantiles con todas las letras dado que la película está dirigida a un público de 10-12 años. Sin embargo, ésta está dotada de una notable ausencia de cinismo y condescendencia, y con un corazón clásico más en línea con el Gilliam de Los héroes del tiempo que del sello Amblin (que también, en la dinámica de los protagonistas, with a twist, ya que recluta a los bullys del colegio). También a destacar está un Merlín robaescenas en su versión joven, a cargo de Angus Imrie; no es para despreciar, teniendo en cuenta que la versión adulta corre a cargo de Patrick Stewart. Quizá algo larga y sobreexplicativa (aunque entendible debido a su público objetivo), con una Rebecca Ferguson desaprovechada como Morgana, pero sin embargo dotada de ritmo, humor, referencias y un magnífico empleo de los efectos visuales en sus set pieces, la convierten en una luminosa obra que merecía mejor suerte. Cristina Peris
[Disponible a Movistar]
Belmonte (Federico Veiroj, 2018)
Belmonte és un paio estrany. Com la resta de protagonistes dels films de Federico Veiroj. I és que l’estranyesa, de personatges, accions i estètiques, no deixa de ser una mena de posicionament, un forma de marcar distància amb la neutralitat. La realització i posada en escena, hieràtica, plàstica, es configuren com la millor manera per a retratar el desconcert. Sense artificis narratius, Belmonte és un joc de contrasts profundament cohesionats, és còmica i pertorbadora, reflexiva i lleugera, i assenyala amb intel·ligència el recorregut, sempre clarobscur, del camí cap enlloc. Marian Z
[Disponible a Netflix]
A Rainy day in New York (Woody Allen, 2019)
Vaig llegir en algun lloc que Woody Allen, un cop acabat Match Point, va sentir que allí era exactament on volia arribar i que aquell resultat vorejava força les seves intencions. A partir d’aquí, de vegades no anar endarrere ja és anar endavant. En aquest cas, el director agafa material conegut i explorat per orquestrar una peça romàntica que ni entusiasma ni decep, però que funciona. Ell s’hi sent còmode i l’espectador també. Llibres, música, art, Nova York com a escenari, la pluja nostàlgica com a decorat i l’amor com a gran protagonista. La tria d’elements flueix, com també ho fa la connexió entre els actors, Timothée Chalamet i Elle Fanning. Situar a més, Fanning en el personatge d’una jove intel·lectual ingènua en un fangar de succedanis de Weinstein, no resulta, ateses les circumstàncies, una aposta menor. Premissa en mà que potser no hi haurà un altre Match Point, Rainy day in New York esdevé un camí per tot allò d’Allen que ens agradar reconèixer i revisitar i que sens dubte pot continuar. Sandra Cuadrado
[En cartellera]
Deux hommes dans Manhattan (Jean-Pierre Melville, 1959)
Començo a sospitar que Melville no va filmar mai un sol pla mediocre. Les seves històries d’individus solitaris són narrades sempre a través d’una càmera que s’integra subtilment en l’escena, que actua com a element narratiu, construint tensió a partir del moviment, traçant coreografies que el situen a l’alçada les mise-en-scène més virtuoses (penso en Renoir, en Hitchcock, en Ophuls). Aquí, dues ànimes errants creuen la nit novaiorquesa a la recerca d’un diplomàtic desaparegut. Melville, gran mestre de les atmosferes, no s’ofega mai en l’estètica i sap aixecar l’artefacte al voltant d’un nucli emocional que gira, incansablement, a ritme de jazz. Xavier Montoriol
[Disponible a Filmin]
The Shooting (Monte Hellman, 1966)
Explica la leyenda que Monte Hellman, al leer el guion, lanzó las diez primeras páginas a la basura. Explica la fórmula que si a todo guion actual, en condiciones convencionales de producción, le quitan las diez primeras páginas, las películas serían potencialmente más fascinantes. Explica la práctica que la marginalidad (radicalidad formal, austeridad explicativa y ningún antecedente argumental) retroalimenta la marginalidad. Explica la teoría que ninguna película puede apoyarse en los 30 desconcertantes y desasosegantes segundos finales (pero, como ya sabemos, la teoría es para aniquilarla). Explican los finales lo que casi muchas veces no hace falta, pero aquí un tiroteo en casi plano fijo y allí un fotograma que se quema -como el final de una época- resultan reveladores de una concepción cinematográfica malogradamente perdida, meláncolicamente añorada. Ricard Andiñach
[Disponible a Filmin]