A l’hora d’afrontar-me al visionat d’Un Océano Entre Nosotros ressonaven fortament dos referents. Un era La Teoría del Todo (2014), l’anterior pel·lícula del seu director James Marsh, un insuls biòpic grandiloqüent d’un Stephen Hawking que s’enamora i se desenamora. L’altre referent, d’origen molt més banal pel fet que es basava en les similituds gràfiques de la campanya promocional, era Chesil Beach (Dominic Cooke, 2017), adaptació cinematogràfica de la novel·la d’Ian McEwan on es mostraven tots els defectes de l’avorridíssim costumisme britànic. Potser per això, i si hi sumem la meva reticència a les aventures marines, els meus recels de trobar-me davant d’un producte infumable eren elevats.   El film ens situa al 1968, quan Donald Crowhurst, propietari d’un ruïnós negoci de maquinària per navegació, s’assabenta del premi Sunday Times Golden Globe Race, una cursa per donar la volta al món, per mar i sense parades. El premi pot suposar un gran alleujament financer per la família però, a banda d’això, la il·lusió pel repte, la voluntat de ser admirat pels seus fills i, sense massa autoconsciència, la necessitat d’apropar-se a una proesa còsmica, el fan abocar-se a …

Un grup d’amics decideixen visitar per sorpresa un antic company d’universitat, l’Àlex (Miki Esparbé), que ara viu a Berlín. La sorpresa, però, no és del tot ben acollida i destapa un fil de desencantaments, crisis, retrets i frustacions diverses. Elena Trapé (Blog 2010) dirigeix la cinta amb una aposta ben clara per la naturalitat i amb una mirada molt personal, que s’atura en els petits detalls per explorar les intimitats i les foscors d’uns personatges que ja no es reconeixen entre ells. La precarietat econòmica i emocional que deriva en decepció és un dels eixos centrals de la pel·lícula. Se’ns presenta un grup d’amics mil·lennistes en crisi que intenta replantejar-se la seva situació actual, però que abans haurà de passar revista a les misèries pròpies i a les dels altres. Deia David Trueba, a propòsit de la seva darrera pel·lícula Casi 40, que ‘la peor nostalgia es la de uno mismo’. I potser és d’això també del que parla Les distàncies, d’aquesta nostàlgia personal i de la gestió particular del record. L’Olivia (Alexandra Jiménez), 15 …

Al final de la desgarradora e inabarcable, Las Dos Inglesas y el Amor, Truffaut nos sitúa en el Museo Rodin y nos transmite a través del narrador una frase: “La estatua de Balzac por fin es admirada por todos”, y flota una panorámica a través de la obra maestra de Rodin. Jacques Doillon en su biopic de Rodin nos sitúa en el intervalo que va de 1883 (en plena elaboración de La Puerta del Infierno) a 1889 (finalización del monumento a Honoré de Balzac), en plena madurez artística del escultor. ¿Aporta Doillon algún destello, alguna magia, sobre la lucha de Rodin? No. La lucha de Rodin fue para mostrar lo verdadero, transmitir la vida a través de la escultura, la deformidad, los pliegues, la fealdad, las arrugas, las dudas, los miedos y las frustraciones de los seres que plasmaba. Este anhelo lo llevó a enfrentarse con los gustos imperantes y a desafiar los rígidos dictámenes de las academias. La película de Doillon es teatral, limitada, de manual, y repleta de recursos manidos. Al inicio tiene …

Som-hi, aquest any ens proposen ruta turística premodernisme: Belfast (teràpia + fet i amagar party), Berlín (intercanvi de material + guerra freda revival), París (paracaigudisme + tecno-llum), Londres (caretes + parkour) i Caixmir (quota consciència tranquil·la + sortida amb helicòpter). Recordeu, porta roba trendy, gavardina i calçat còmode (sense alces). Això, ja ho veieu, no serà una bona crítica per tant comencem pel final, la frase que tanca M.I Fallout és pronunciada per Ethan (Tom Cruise) i ve a dir que no el facin riure. Ethan no pot riure, només faltaria. Ha de patir per tot el mal que ha fet, per totes les víctimes innocents que ha pelat. Qui és Ethan Hunt? Doncs un pallús. Ningú pot ser un agent especial i demanar 20 vegades perdó en una pel·lícula on el protagonista ha de salvar el món i tenir tants miraments, prou de vendre motos, fills de… la indústria, no cola. Tornem al principi, si és cert, el principi és un compendi de tot el que és M.I., comencem amb un somni i acabem …

Brad Bird vuelve a la animación con la secuela de Los Increíbles (2004), nada menos que 14 años después, pero situando la acción justo donde terminó la primera parte. Recordemos que Bird viene de Tomorrowland, desaprovechada cinta de aventuras retro-scifi impropia del autor de El gigante de hierro, con una asombrosa falta del sense of wonder que trataba desesperadamente de inculcar, cual martillo pilón, a base de repetir el mensaje “los soñadores cambiarán el mundo” durante todo el metraje. En la primera entrega de Los increíbles, la cinta se tomaba su tiempo en centrarse en el presente de la familia, con los superhéroes baneados, y cómo la nostalgia de los días de gloria meten al patriarca Bob Parr en una trampa. La acción se presentaba principalmente en el tramo de la jamesbondiana isla (ayudado por la banda sonora de Michael Giacchino, canalizando a John Barry), funcionando en especial cuando la familia trabajaba unida. Aquí, Bird apuesta sobre seguro al repetir la fórmula de la primera entrega, con la familia luchando para volver a restablecer su …