Destacats, General, Portada, Take Five
Deixa un comentari

TAKE FIVE (Agost 2018)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/

1- La Notte (Michelangelo Antonioni, 1961)

La nit: temps incert i voluble, tenyit per la fascinació dels somnis, on els encontres es fan i es desfan i les confessions es couen a foc lent. A l’hospital, als carrers, als jardins d’una mansió, els personatges deambulen sense pertànyer enlloc i van construint l’espai a través de la mirada. A mesura que avança la nit, els silencis fan palesa una veritat que s’alimenta de la pròpia incomunicació. Em disculpareu que hi hagi arribat ara. Xavier Montoriol

[disponible a Filmin]

2-La Filla de Ryan (Ryan’s Daugther, 1970 – David Lean) 

La Filla de Ryan és moltes coses i, segurament, ja s’han dit totes. Una història de desig i, després, d’amor. De maduresa. De crueltat. I també d’esperança. David Lean filma plans que no tenen pressa i els compon de manera reveladora i preciosista, l’eloqüència de les imatges fa que la seva obvietat no destorbi, i parlar aquí de l’ús del muntatge i el color seria estèril. Em quedo amb la frontalitat amb la que els personatges s’encaren a la seva situació, i en com es retrata una natura que anticipa tots els mals. Som, en el fons, tan humans! Marian Z.

[disponible a Filmin]

3-La Fiebre del Ajedrez (Shakhmatnaya goryachka, 1925 – Vsevolod Pudovkin, Nikolai Shpikovsky)

Va arribar massa aviat el so al cinema? La base del cinema és l’edició? Estimat, vols jugar una Siciliana? Durant un torneig d’escacs a Moscú els directors, amb l’excusa de cobrir la notícia, ordeixen una comèdia. Sí, una comèdia russa en la revolució. Amb un enginy desbordant i un muntatge brillant, que marcaria tot el cinema posterior, executen la partida (19 minuts/muda). Més tard serien engolits pel règim. Ai Pudovkin… Vsevolod és un bon nom per un fill? -Vsevolod et faràs mal, deixa de jugar, passam el martell i deixa la falç-. Com deia el nadista rus Igor Teréntiev: “Mai perdis l’oportunitat de dir alguna cosa estúpida”. Rikardinho Albert

[disponible a YouTube]

4- The Final Year (Greg Barker, 2018)

Documental sobre la diplomàcia en la recta final del mandat de Barack Obama. La reconstrucció de la història es basteix a partir de la visió personal de l’equip assessor d’Obama sobre política exterior i la seva reacció davant la victòria de Donald Trump. Més enllà del rol estrictament testimonial, el valor del doc és el retrat que presenta de la comunicació política contemporània: 12 mesos d’enregistraments reflecteixen en temps real quin és el pas de l’storytelling d’Obama com a estratègia inspiradora en la construcció d’un discurs humanitzador a la postveritat de Trump, que es basa precisament en la desconstrucció d’aquest relat. Un mirall del canvi global en el paradigma comunicatiu que ha afectat la manera de gestionar el concepte de veritat en la premsa i sobretot a les xarxes. Sandra Cuadrado

[disponible a Netflix]

5-Paddington 2 (Paul King, 2017)

Más inspirada que su predecesora, sería una maravilla tan solo por una de las secuencias más deliciosas que servidora haya visto en tiempo: el paseo por un Londres erigido en cartón dentro de un libro pop-up, coronado por un precioso tema de Dario Marianelli. Pero para alegría de esta sección, la recomendación no está aquí por una sola secuencia: esta joya combina el visual moderno (el diseño de producción es digno de Wes Anderson), con la comedia clásica (no en vano hay homenajes directos a Chaplin y a Keaton entre otros), además de un obvio mensaje anti-Brexit, y la guinda de un inspirado villano cómico en Hugh Grant. Por favor, no se pierdan los créditos!. Cristina Peris

[Disponible a Movistar+/Rakuten TV/iTunes/GooglePlay/Microsoft/VodafoneTv]

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *