Actualitat, Destacats, General, Portada
comentaris 2

Les distàncies

Un grup d’amics decideixen visitar per sorpresa un antic company d’universitat, l’Àlex (Miki Esparbé), que ara viu a Berlín. La sorpresa, però, no és del tot ben acollida i destapa un fil de desencantaments, crisis, retrets i frustacions diverses. Elena Trapé (Blog 2010) dirigeix la cinta amb una aposta ben clara per la naturalitat i amb una mirada molt personal, que s’atura en els petits detalls per explorar les intimitats i les foscors d’uns personatges que ja no es reconeixen entre ells.

La precarietat econòmica i emocional que deriva en decepció és un dels eixos centrals de la pel·lícula. Se’ns presenta un grup d’amics mil·lennistes en crisi que intenta replantejar-se la seva situació actual, però que abans haurà de passar revista a les misèries pròpies i a les dels altres.

Deia David Trueba, a propòsit de la seva darrera pel·lícula Casi 40, que ‘la peor nostalgia es la de uno mismo’. I potser és d’això també del que parla Les distàncies, d’aquesta nostàlgia personal i de la gestió particular del record. L’Olivia (Alexandra Jiménez), 15 anys després continua enamorada de l’Àlex i desitja més que cap altra cosa prescriure el seu record al present, imposant si cal els seus desitjos als altres. Ell, però, no sembla compartir aquesta visió del passat i ja no hi està interessat ni tan sols per recordar-lo. Si a Casi 40 els protagonistes, malgrat no sentir-se còmodes amb el seu present, respiren i busquen solucions que els ajudin a gestionar aquest escenari incert, a Les distàncies, els personatges se’ns presenten desbordats per les seves pròpies vides. La pel·lícula té alguna cosa de mirall generacional, una comunitat molt connectada digitalment però incapaç de gestionar la interacció analògica. Individus que un dia van coincidir en el passat, però que ara només escapen en direccions oposades per no enfrontar-se amb el que tenen damunt la taula i que corren desconcertats sense trobar quin és el seu lloc a la vida.

La cinta es localitza a Berlín i la ciutat és omnipresent en tots els detalls, tant en els interiors del pis de l’Àlex (un apartament sobri que també viu temps convulsos), com en les llargues escapades dels protagonistes per la ciutat. La fredor i la foscor de l’hivern berlinès atrapa i retrata molt bé aquests amics ara desconeguts que duen una vida gris i ombrívola, que ni viuen ni deixen viure i que sembla que tinguin com a objectiu incomodar als altres com a via de subsistència per no acceptar-se ells mateixos. La mirada de la càmera esdevé essencial i orgànica quan els acompanya a través d’uns primeríssims plans que accentuen la seva gestualitat incerta. Sota una aparent senzillesa, aquest seguiment tan proper sembla que permeti l’espectador arribar a l’ànima d’aquests companys d’universitat tan desubicats.

Tot i que el perfil del personatges és prou equilibrat i ben definit (menció especial per a Maria Ribera), el resultat no és del tot versemblant, potser perquè en alguns diàlegs s’aplica el codi de trobada Erasmus a un grup de gent que aviat en farà 40. Hi ha algun punt que de tan exagerat aboca els personatges cap a una esfera un mica ridícula que inclou certs motlles ja saturats: per exemple, quan per il·lustrar la precarietat econòmica de l’Eloi (Bruno Sevilla), el trobem en un bar sol aprofitant els culs de cervesa que han deixat altres clients. O quan l’Olivia decideix cremar amb un encenedor una nota dedicada a l’Àlex que va guardar en un CD durant més de 15 anys.

En general, però, el ritme funciona prou bé. El punt de partida, amb l’arribada a Berlín i el desencontre inicial, és contundent i genera la tensió necessària per mantenir viu el fil; per altra banda, l’epíleg amb el retorn del protagonista al pis, també està ben resolt. La cinta, potser baixaria d’intensitat durant la segona part quan s’inicia la davallada dels personatges com a contrapunt a la fugida de l’Àlex. Potser la tesi funciona millor que les capes discursives que en paral·lel construeixen els personatges. De fet, això em fa pensar que Les distàncies, si no fos pel·lícula, podria ser un material perfecte per a una cançó pop, ara em vénen al cap les lletres de Francisco Nixon quan retrataven en els seus temes el desencís d’una generació: ‘tu casa és la de tus padres’, ‘no queda nadie a quién culpar’. Trapé aconsegueix generar empatia amb el públic, sobretot si comparteixen cert tram generacional, perquè qualsevol que miri Les distàncies es pot veure reflectit en una d’aquestes etapes de desencant on un mateix no s’acaba de reconèixer. Seria fàcil imaginar els personatges de la pel·li en aquell concert improvisat dels Nixon a casa d’un amic i anys després, com li passa a l’Olivia, retornar a aquella cançó (Al amanecer, Fresones Rebeldes 1997) per adonar-te que d’allò no hi haurà una segona part i que per gris que es mostri el present, és hora de passar pàgina encara que no hi hagi cap escenari de recanvi a la vista.

2 comentarios

  1. Jordi Miras Llopart diu

    Excel·lent crítica Sandra. Sense haver vist la pel·lícula, desgranes algun dels sentiments i sensacions que podem percebre qualsevol de nosaltres, quan, a la vida, allò que s’esperava un de si mateix no és exactament el que ha aconseguit ser. O quan la nostàlgia de temps passats treuen el cap de forma augmentada i desvirtuada. Quan, en definitiva, la falsa sensació dels records i de la pròpia percepció, taca el present i la projecció de futur.

    • Sandra Cuadrado diu

      Em plau que t’agradi! D’això justament parla la pel·lícula, de la distància entre el que desitgem o esperem i el que ens trobem, de coses i sentiments que són presents a la vida quotidiana de tots. Ben cert, aquest record del passat mai hauria de ser l’excusa per a un present massa sovint acomplexat. Te la recomano i si vols, en continuem parlant. Gràcies per compartir la teva visió i gràcies sobretot per llegir-nos, Jordi!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *