A l’hora d’afrontar-me al visionat d’Un Océano Entre Nosotros ressonaven fortament dos referents. Un era La Teoría del Todo (2014), l’anterior pel·lícula del seu director James Marsh, un insuls biòpic grandiloqüent d’un Stephen Hawking que s’enamora i se desenamora. L’altre referent, d’origen molt més banal pel fet que es basava en les similituds gràfiques de la campanya promocional, era Chesil Beach (Dominic Cooke, 2017), adaptació cinematogràfica de la novel·la d’Ian McEwan on es mostraven tots els defectes de l’avorridíssim costumisme britànic. Potser per això, i si hi sumem la meva reticència a les aventures marines, els meus recels de trobar-me davant d’un producte infumable eren elevats.

El film ens situa al 1968, quan Donald Crowhurst, propietari d’un ruïnós negoci de maquinària per navegació, s’assabenta del premi Sunday Times Golden Globe Race, una cursa per donar la volta al món, per mar i sense parades. El premi pot suposar un gran alleujament financer per la família però, a banda d’això, la il·lusió pel repte, la voluntat de ser admirat pels seus fills i, sense massa autoconsciència, la necessitat d’apropar-se a una proesa còsmica, el fan abocar-se a l’aventura. Però ell no és mariner. Tot apunta a que, tal vegada, llençar-se al mar no és una gran idea. Tot i així, aconsegueix els diners per construir un trimaran hipotecant casa i negoci, el suport abnegat de l’esposa, un publicista/agent de premsa (grandiós David Thewlis) i el coratge inútil per no retirar-se quan veu que les coses no pinten bé. Com és una història basada en fets reals no hi ha marge per la sorpresa, la travessa no va com hauria, i Crowhurst pren una decisió dràstica: mentir. Informa d’una velocitat i un recorregut que fa les delícies de tots els seus seguidors, mentre ell ha de fer front als problemes de l’embarcació sense sortir de l’oceà Atlàntic. Falseja els registres, enganya a periodistes i a la seva esposa, i a partir d’aquí comença el vertader viatge cap a l’infern de l’ocultació.

Així doncs, la pel·lícula de Marsh presenta la història d’un senyor que pren una mala decisió i que serà descoberta per tot el planeta (aquí em pregunto fins a quin punt els indicis eren tan clars com mostra la pel·lícula). Com un Kurtz que brega amb l’horror de la soledat i la culpa, defalleix i embogeix, no suporta el que ha fet ni molt menys com ho ha intentat resoldre. Les paraules registrades en els seus quaderns de bitàcora són el testimoni d’aquesta odissea, que es filma amb llicències oníriques que, tot i no acabar de ser eficaces, demostren un risc suficientment lloable.

Formalment la pel·lícula es planteja de manera sofisticada: el gran encert del muntatge fragmentat i visible, que agilitza el relat i es distancia de l’artificiositat de les propostes més clàssiques del gènere i, sobretot, que permet les connexions entre diferents espais, moments i sensacions conformant seqüències fortament consistents i que fan avançar la trama. La bellesa de les imatges resideix en la seva austeritat, en el seu color i amb certa discreció en la planificació; no es pot estar de plans de la immensitat marina (què passaria amb el públic addicte a les peripècies èpiques?) però no en fa abús, s’estima més tancar al personatge en les seves tribulacions.

I sí, tal vegada per complaure a un cert tipus de públic, no pot evitar caure en els vicis del relat de gestes de personatge real: unes relacions sense fissures, personatges d’una sola peça, una preciosa banda sonora que es complau en l’instant dramàtic, fragments de vida enregistrats en súper8 o uns discursos tant sumptuosos que ni per casualitat poden haver estat una realitat en el passat. Un manat de clixés que li succionen foscor i intel·ligència a la proposta (per ampliar informació sobre els vicis del biòpic: preguntar a Ricard A. a propòsit de Rodin). Però també s’aposta per la subtilesa al tractar alguns aspectes, per, malauradament, retractar-se just després. Un exemple es troba en com aborda el tema dels mitjans de comunicació i la pressió social: la figura de l’agent de premsa és seductora i representa els mals de l’ànsia d’espectacle sense que t’adonis de la seva força demolidora, tal com ens passa avui dia, on la publicitat i la tirania de la imatge d’èxit està tan integrada que passa desapercebuda; per què incloure després la denúncia explícita, per part de l’esposa, a la irresponsabilitat dels mitjans de comunicació en un discurs d’eloqüència sospitosa? Potser és que només així es pot apuntar a Crowhurst com heroi, perquè sense heroïsme -entès d’una determinada manera- la història hagués estat una altra.

I acabo tornant a recórrer al tema promocional de la pel·lícula, perquè és cap a on em porta la reflexió de l’engany i la dificultat per a que aquest es mantingui. The Mercy, títol original, apel·la al perdó i la comprensió que reclama Crowhusrt des de la desesperació, perquè ja no li queda res més (paraules que va deixar escrites a les seves notes: “It is finished / it is finished / IT IS THE MERCY”). Un Océano Entre Nosotros, en canvi, evoca a la distància física i espiritual -la mentida s’interposa- de Crowhurst i la seva dona, col·locant en primer terme de l’aparador la relació amorosa, sens dubte el més ortopèdic de la cinta. Però, pitjor encara, el que es ven no és ni tan sols això, sinó el fet de tenir a dos monuments com Colin Firth i Rachel Weisz en un mateix fotograma.