Arran d’un article de Martí Sales sobre la figura de Joan Ferraté, m’enlluerno amb el concepte APROPIACIÓ. Ferraté en fa ús per la lectura: “Al més sovint, l’apropiació de la que parlo no ha anat més enllà (i no és pas poc!) de la consecució d’un estil de lectura a fons, extremadament egoista quasi sempre però, al mateix temps, del tot abnegat, en el qual entre el lector, la consciència actual del lector, i l’obra, el complex dels sentits proposats per l’obra, arriba a no haver-hi cap discontinuïtat que valgui la pena de reconèixer o definir, ja que la forma de l’obra hi és també, tant com es pugui, la forma que adopta l’experiència del lector”. Canviant ús per la lectura per ús del visionament, podríem arribar a aquesta apropiació en el cinema? Una mirada detallada de les pel·lícules fins a mimetitzar-les. Seria com un estat mental plaent i relaxat que comportés una atenció ja assimilada. Des del respecte per l’artista creador, fer l’obra nostra i intentar desxifrar al màxim l’utòpic tot. No cal dir que tot just obrim el camí de la nostra aventura i que exigir aquest estat d’apropiació pot semblar agosarat i poc humil. Però, no hem d’intentar-ho? Bàsicament, una idea que m’agrada i que em va venir a col.lació del curs que vam fer plegats és tornar a aprendre a mirar pel·lícules (per aquest concepte en sentit literari he acabat a Ferraté). Una visió d’una pel·lícula abans i després del curs, abans i després de debatre-la, ja espremuda esdevé un guirigall d’idees enriquidor i nou per mi. Creieu compartir aquest moment? No és un crític cinematogràfic un apropiacionista? Per acabar i versionant a Ferrater “Arribar a saber visionar moderadament bé“… potser seria, deixant de banda l’oblidada saviesa i les meravelloses trampes del desig, l’única finalitat de l’obra.