Som-hi, aquest any ens proposen ruta turística premodernisme: Belfast (teràpia + fet i amagar party), Berlín (intercanvi de material + guerra freda revival), París (paracaigudisme + tecno-llum), Londres (caretes + parkour) i Caixmir (quota consciència tranquil·la + sortida amb helicòpter). Recordeu, porta roba trendy, gavardina i calçat còmode (sense alces).
Això, ja ho veieu, no serà una bona crítica per tant comencem pel final, la frase que tanca M.I Fallout és pronunciada per Ethan (Tom Cruise) i ve a dir que no el facin riure. Ethan no pot riure, només faltaria. Ha de patir per tot el mal que ha fet, per totes les víctimes innocents que ha pelat. Qui és Ethan Hunt? Doncs un pallús. Ningú pot ser un agent especial i demanar 20 vegades perdó en una pel·lícula on el protagonista ha de salvar el món i tenir tants miraments, prou de vendre motos, fills de… la indústria, no cola.
Tornem al principi, si és cert, el principi és un compendi de tot el que és M.I., comencem amb un somni i acabem amb un simulacre. Tornem al mateix de sempre, qui és qui? Per molta careta que et posis, mataràs a un anarquista més (terrorista de torn), ai las, però seguiràs sent un cagadubtes. Sona la música (ai Lalo) corre la metxa i comença el petard. Els bons uns amargats de la vida, sentimentaloides i més penjats que hom quan vol que algú l’acompanyi a veure un filme de Garci. Els dolents barbuts i anarquistes, sense quota de dona barbuda anarquista, ara no toca, tenen un discurs políticopocalíptic de xixinabo. Si hagués de triar bàndol sense pensar-m’ho massa, m’inclinaria per l’anarquisme abans que per la feina de salvar la humanitat. Per tant, que quedi clar, que som mainstream i anem amb els dolents.
Seguim, el recurs caretes (per quan un detector de portacaretes) cansa de collons, quan no hi ha realitat on està el límit? I exacte a M.I Fallout no hi ha límit en l’acció, infinita, esperpèntica i espectacular. Es busca el límit en la moral i l’ètica del protagonista que en una constant redempció, serà perdonat un cop i un altre, per amics, coneguts i saludats (finalment per una Àngela Bassett, dona, negra, trajechaqueta, poderosa i masculina, repòquer!!!). I això aguantant-se amb una interpretació acartronada, fan un “coktail” (he fet l’ullet), molt proper a la nàusea.
El festival l’ha dirigit Cristopher McQuarrie que al seu dia va escriure Sospechosos Habituales, sí, sí, Kayser Soze, una creació que va fer molt de mal, les successives milers d’imitacions van alimentar la suplantació de la identitat real per crear un nou jo fals/social, una idea que va traspassar la pantalla i va quedar-se a les nostres vides. Potser estic exagerant, però, aquest article exigia la seva part de sociologia líquida i no prou desenvolupada.
Quin rotllo, no vull allargar-me més, a la próxima M.I. els personatges parlaran a la càmera, no queda res més per fer i la felatio a Tom Cruise li fareu tots, jo no, perquè aquí em planto. Ara marxo, a llegir a Bakunin que el tenia molt abandonat.
Postcrítica: I el premi “Cuota Bueno Muerto” és per Alec Baldwin amb una última paraula, “corre” (guardó també per l’esforç del guionista) que hagués pogut ser substituïda, pel bé de tots els espectadors, per: folla.
