Una dona arriba a la platja, no hi ha ningú. S’estira a l’hamaca amb els llibres preparats al costat, també té un llapis a mà per subratllar aquelles coses que després potser traslladarà a una llibreta. Mira el mar, està sola, decideix relaxar-se i prendre un geladet mentre espera que la tarda faci plàcidament el seu camí. Tot està per fer i en calma però, de sobte, l’escena s’espatlla amb l’arribada d’una família nombrosa i sorollosa que envaeix la platja i el seu espai trencant aquell moment de pau que tot just començava. The Lost Daughter (Maggie Gyllenhaal, 2022), basada en la novel·la homònima d’Elena Ferrante, arrenca amb el breu relat d’una ocupació. Una ocupació del temps, de la pau i de l’espai de la vida d’una dona. Un breu relat inicial que marcarà el ritme de la resta de les seqüències. Aquest compàs trencat encaixa la textura del fil narratiu, un tret que reforça el to de la pel·lícula i que il·lustrarà el desassossec permanent que perfila el retrat psicològic de Leda. Una dona …

“Si et quedes asseguda a la cadira en una habitació i aguantes que un home amb poder t’assetgi o et maltracti, és, en part, perquè ben poques vegades has vist un final diferent per a les dones. A les novel·les que has llegit, a les pel·lícules que has vist, a les històries que t’han explicat des de petita, les dones tenen ben sovint un final desastrós.” Brit Marling* De la cultura de la violació a la cultura del consentiment A la ficció sovint es mostra la violació i les agressions sexuals com una porta d’entrada a la història de fons dels personatges femenins o bé com una manera d’animar intencionadament l’atenció dels espectadors, però només puntualment es posa el focus en l’impacte traumàtic que aquestes agressions han pogut deixar en la vida de les supervivents. Com apunta Caetlin Benson_Allott aquesta aproximació fa un gir considerable a la sèrie I May Distroy You (Michaela Coel). En la proposta de Coel, el perfil de les supervivents mai es defineix per les agressions que han patit i, com a …

La mort d’una dona bonica és sense cap mena de dubte, el tema més poètic del món, va dir Edgar Allan Poe, que no es devia plantejar la qüestió (gràcies, Rebecca Solnit*) des del punt de vista de les dones que prefereixen viure. D’aquest supòsit romàntic que simplement és l’embolcall d’un pur relat de terror (almenys per al 50 % de la població) han passat dos segles i aquesta mena de discurs pretesament esteticista que posiciona les dones en l’escenari de les víctimes és malauradament vigent. El canvi de paradigma de la cultura de la violació a la cultura del consentiment (cultura en què es reconeix plenament l’autodeterminació sexual de les persones, es garanteix un consentiment sexual efectiu i s’assumeix responsabilitat social en l’erradicació de les violències sexuals) i la seva representació en el cinema és encara una gran escletxa per explorar. Per això, quan apareix alguna proposta que capgira el sistema i aposta per explicar la història des d’un nou territori (com succeeix a Titane) s’obre el camí d’una certa esperança cap a la …

Per què aquella història es va acabar? Què no vam saber veure? Com hauria estat el nostre present si aquella relació hagués continuat? Si som sincers, algun cop o altre, aquestes preguntes ens han tornat a tots amb més o menys intensitat. El que trobem a ¿Qué hicimos mal? (2021) és una història fragmentada a través d’uns anys de la vida de la Liliana Torres, una cineasta que s’interpreta a ella mateixa en un docuficció en què visita les seves relacions anteriors per preguntar-los directament això: què van fer malament. La pel·li arrenca amb la vida actual de la Lili i les seves circumstàncies presents. La veiem vivint en un poble gallec on aparentment manté una relació estable amb un músic. És des d’aquest punt del present que repassa el seu passat amorós i aquest rescat de la memòria torna en format d’entrevistes. El projecte la porta a llocs com Mèxic i Itàlia per entrevistar les seves exparelles sobre la relació que van tenir. Gairebé tots els homes són reals, formen part de la vida …

L’òpera prima de Carol Rodríguez Colas (2021), Chavalas, és la història d’un bitllet d’anada i tornada. La pel·lícula mostra l’experiència de la Marta (Vicky Luengo), una jove fotògrafa que es troba immersa en un conflicte intern en la recerca d’una identitat que trobarà més a prop del que pensava. La Marta és una noia de Cornellà que viu a Barcelona i sobreviu com a freelance en el món del disseny artístic amb contractes precaris que amb prou feines li permeten pagar un pis compartit. L’equilibri vital a la ciutat es fa insostenible i es planteja la possibilitat de tornar al barri. Sovint, perduda tota font d’ingressos, el retorn a casa els pares sembla l’única sortida possible. En aquest viatge de tornada podria haver estat fàcil caure en tòpics i personatges arquetipus a l’hora de retratar la vida a la perifèria, però el mapa geogràfic i conceptual del barri respira sense artificis i se sosté en un bon guió i en una encertada posada en escena marcada per la naturalitat. De fet, la descripció dels espais, …

Sovint en textos d’anàlisi cinematogràfica s’argumenta que aquesta o aquella pel·lícula tracta un tema determinat amb distància i sense fer-ne valoracions morals. Deia Chloé Zhao* en una entrevista recent que el simple fet d’apuntar la càmera a algun lloc ja esdevé un tipus de declaració. I remarcava que és inevitable introduir algun filtre perquè només amb un enquadrament ja s’afegeix una perspectiva sobre aquella primera realitat. Tot això ve a tomb a propòsit de True Mothers (2021), l’última pel·lícula de Naomi Kawase (adaptació de la novel·la homònima de Mizuki Tsujimura) que aquí es va estrenar fa un parell de mesos i de la qual es va comentar a bastament que tractava el tema de les maternitats múltiples sense judicis morals. No voldria aportar cap valoració sobre les cares possibles de la maternitat, potser simplement em va sobtar el plantejament de la història i la desconnexió que em va produir motivada, sobretot, pels múltiples filtres que s’hi afegeixen. Ara ja fa unes setmanes que la vaig veure al cinema i lluny d’oblidar aquella primera impressió, el …

Del tren de mercancías que inauguraba los créditos en Certain Women, al carguero que entra en plano al empezar First Cow, y de una mujer que pasea a su perro pero que ya no son Wendy & Lucy (a quien recordemos que iba dedicada Certain Woman), al descubrimiento de éstas dos que da apertura a la película, que remite también muy claramente al Viaggio in Italia de Rossellini. En el flashback que es en sí la película, vemos a Cookie (John Magaro), poniendo una salamandra boca-arriba para ayudarla y la delicadeza con que recolecta setas y las deposita en su pañuelo para que pueda después cocinarlas, nos dice todo lo que debemos saber del personaje. De su desubicación y de su otredad, con el mundo que le rodea, se encarga la misma secuencia, en el momento en el que vuelve con el grupo de hombres (rudos, cazadores, violentos) para los que trabaja como cocinero. Su segundo encuentro con King-lu (Orion Lee), después de haberlo salvado, también se produce a los márgenes del entorno hostil que los rodea, …

Deia Leos Carax en alguna entrevista pretèrita que amb les dues primeres pel·lícules –Boy Meets Girl i Mauvais Sang– saldava el deute contret amb els seus grans referents, procedents sobretot del cinema mut, i que iniciava a partir d’allà la recerca d’una imatge pròpia i alliberada. Holy Motors va arribar l’any 2012 com a culminació d’aquest procés, oferint un espectacle d’una bellesa rara i salvatge, i la promesa d’obrir camins. Nou anys després la segueix Annette, un accelerador de partícules fora de control que enfosqueix el sentit de la imatge caraxiana. Si bé els elements més cridaners de la premissa (un musical–en llengua anglesa–en absència de Denis Lavant) ja feien anticipar un cert distanciament respecte a les obres precedents, Annette no se situa en un buit sideral. Hi ha marques evidents d’una continuïtat en l’estètica tardana de Carax, que s’assenta en limusines, carreteres, la predominància del verd: una línia visual que agermana feblement les dues darreres pel·lícules del cineasta i que allunya l’ensopegada en pilot automàtic de Pola X. No obstant, allà on Holy Motors …