Per què aquella història es va acabar? Què no vam saber veure? Com hauria estat el nostre present si aquella relació hagués continuat? Si som sincers, algun cop o altre, aquestes preguntes ens han tornat a tots amb més o menys intensitat. El que trobem a ¿Qué hicimos mal? (2021) és una història fragmentada a través d’uns anys de la vida de la Liliana Torres, una cineasta que s’interpreta a ella mateixa en un docuficció en què visita les seves relacions anteriors per preguntar-los directament això: què van fer malament.
La pel·li arrenca amb la vida actual de la Lili i les seves circumstàncies presents. La veiem vivint en un poble gallec on aparentment manté una relació estable amb un músic. És des d’aquest punt del present que repassa el seu passat amorós i aquest rescat de la memòria torna en format d’entrevistes. El projecte la porta a llocs com Mèxic i Itàlia per entrevistar les seves exparelles sobre la relació que van tenir. Gairebé tots els homes són reals, formen part de la vida de l’autora i les entrevistes també seran reals. En algun dels casos, el paper de parella el representa un actor a partir de diàlegs originals i, de fet, costa distingir aquesta frontera tan permeable entre realitat i ficció de tan veritable que sembla.
Aquesta mirada al passat canviarà la història present de la Lili i determinarà la decisió que pugui prendre. Al final les peces del passat recol·loquen el mapa present. Les circumstàncies personals de l’autora s’intueixen com la forma real de tota una vida i els desencontres del passat no fan res més que acostar el focus al desencís latent de la relació actual.
L’enquadrament de les entrevistes sembla recordar la depuració formal i el minimalisme de les escenes de les converses a The woman who ran de Hong Sangsoo on una dona exposa en un seguit de trobades amb tres amigues els seus dubtes i la seva perspectiva de les relacions, tema que comparteix també Qué hicimos mal. Una composició similar pel que fa al format em transporta al documental A better man, una proposta que és també una fusió entre documental i ficció. En aquest cas, també es tracta d’un treball autobiogràfic protagonitzat per Attiya, una activista feminista supervivent de violència masclista que entrevista 22 anys després la seva exparella. Aquí, lluny del diàleg reposat sobre les relacions de parella que trobem a Qué hicimos mal, s’ incideix sobre el tema de la justícia restaurativa a través d’un exercici d’acceptació per part del maltractador de la violència exercida. Tot i la diversitat conceptual de les propostes, en els tres exemples citats es pot percebre un moment de trobada en la creació d’una certa atmosfera sostinguda en el silenci del gest i el diàleg de les mirades durant les escenes de conversa.
Com a espectadors és fàcil connectar amb la història de la Lili. De seguida, un s’imagina visualitzant les seves pròpies entrevistes i plantejant quines preguntes faria als seus ex i si gosaria ara plantejar-les. Retrobar-se després de tants anys, el desconeixement de com serà la rebuda, com haurà gestionat l’altre el record de la relació… S’estableix una inquietud compartida de saber per què deixem d’estimar. El punt de vista que adopta l’autora és amable i confereix un to pausat al relat. No hi ha retrets només voluntat d’entendre i també de fer saber a l’altre l’empremta que va deixar en la seva vida.
És un projecte valent, hi hauria el risc que quedés en un experiment de recerca emocional forçat, però no és així; tot i la fragmentació del relat, es construeix un discursiu narratiu coherent que resulta molt natural al llarg de les tres entrevistes. Els moments de fragilitat emocional es tracten amb una gran delicadesa i la conversa respira fluidament a través dels silencis. Es crea un vincle interessant, una mena de vertigen o de desig de veure’s un mateix en aquell escenari intercanviant els personatges de la pel·lícula pels propis testimonis. Molt poques vegades hi ha l’oportunitat de retrobar-se amb algú que s’ha estimat per reflexionar sobre la fi de la relació des de la perspectiva del temps. I és que si el format de la pel·li és ja un gran encert també ho és el fet que l’autora consideri que ‘amar es permanecer’, tal com deixa constància en una nota al mòbil en un trajecte en taxi després d’una de les entrevistes. I surts del Maldà convençuda que potser sí que, malgrat la data de caducitat, estimar sempre és un lloc on val la pena tornar.