/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes /
Floating clouds (Mikio Naruse, 1955)
Mikio Naruse adapta en aquesta pel·lícula l’obra de Fumiko Hayashi (Ukigumo, 1951). Yukiko i Tomioka van ser amants a Indoxina durant la II Guerra Mundial, un cop acabada la guerra Yukiko torna a Tokio per retrobar Tomioka però sembla que el passat és l’única realitat que els queda. L’ús continuat dels flashbacks permet reconstruir amb un estil molt auster la memòria psicològica d’un fracàs sentimental. En una segona capa, Naruse ofereix un retrat històric del Japó dels anys 50, tot un univers sociològic conflueix en el relat: la precarietat, les divisions de classes, les mobilitat socials, la ruralitat vs els canvis urbans, la presència americana… I per sobre de tot, la visió de Yukiko (Hideko Takamine) domina la història. La voluntat de l’autor de reflectir-la sempre en un gran primer pla i amb veu pròpia evidencia l’aposta per un feminisme incipient que sens dubte ha deixat empremta (més encara si tenim en compte obres posteriors com When a woman ascends the stars, 1960). A través de l’experiència i de la insatisfacció personal de Yukiko, Naruse denuncia les humiliacions del patriarcat i la violència de gènere sovint soterrada per les condicions de vida miserable de moltes dones (sense anar més lluny en la darrera pel·lícula de Naomi Kawase, True Mothers, ressona el to de Naruse a l’hora de reflectir el patiment de la dona en entorns oprimits). Aquest subtext transversal del conflicte implícit en la desigualtat de gènere reescriu la història amb un nou punt de vista que enllaça amb temes ben presents en el cinema contemporani a l’entorn de la cultura de l’abús i que, amb una mirada actual, sembla convertir l’obra de Naruse en un gran mirall de la modernitat. Sandra Cuadrado
Le pont du Nord (Jacques Rivette, 1981)
Rivette és l’hereu més clar de les actituds i les obsessions que van donar forma al surrealisme francès: l’atzar, la geografia urbana o l’element lúdic es troben al centre de pel·lícules com Le pont du Nord. Des d’un caràcter expansiu que agafa força en la improvisació, el cineasta converteix París en un gran tauler de l’oca, i el cinema esdevé espai de joc, obrint possibilitats gairebé infinites. Xavier Montoriol
The White Lotus (miniserie – Mike White, 2021)
The White Lotus empieza con un misterio: sabemos que alguien va a morir, después de una estancia en el hotel de lujo en Hawai que da título a la serie. Una familia acomodada con una madre de familia emprendedora, junto a la amiga de la primogénita; una soltera adinerada que quiere tirar las cenizas de su madre al mar; y una pareja de recién casados, coinciden en el resort durante una semana. Mas allá de las surrealistas situaciones que se intuyen a partir de la premisa, la inclusión de los personajes del gerente del hotel y la dueña del spa descubre el meollo de la serie: una crítica social sobre como los privilegiados tratan a los demás como herramientas para conseguir sus caprichosos objetivos. Las relaciones de poder establecidas dan lugar a un muestrario de hipocresía de primer orden por parte de todos, pero ejemplificado muy especialmente en el de la hija de la familia y la relación con su amiga, consciente ésta de su papel para la apariencia woke de su anfitriona e incapaz de escapar a su control. Cristina Peris
[Disponible a HBO]
