L’òpera prima de Carol Rodríguez Colas (2021), Chavalas, és la història d’un bitllet d’anada i tornada. La pel·lícula mostra l’experiència de la Marta (Vicky Luengo), una jove fotògrafa que es troba immersa en un conflicte intern en la recerca d’una identitat que trobarà més a prop del que pensava.

La Marta és una noia de Cornellà que viu a Barcelona i sobreviu com a freelance en el món del disseny artístic amb contractes precaris que amb prou feines li permeten pagar un pis compartit. L’equilibri vital a la ciutat es fa insostenible i es planteja la possibilitat de tornar al barri. Sovint, perduda tota font d’ingressos, el retorn a casa els pares sembla l’única sortida possible. En aquest viatge de tornada podria haver estat fàcil caure en tòpics i personatges arquetipus a l’hora de retratar la vida a la perifèria, però el mapa geogràfic i conceptual del barri respira sense artificis i se sosté en un bon guió i en una encertada posada en escena marcada per la naturalitat.

De fet, la descripció dels espais, tant dels itineraris artístics de la ciutat com dels escenaris del barri, és molt interessant pel retrat que ofereixen (l’ambient que es respira en l’agència d’art diu molt del paisatge del postureig urbà; el mateix succeeix en la composició de les escenes que se succeeixen en el bar que aconsegueixen captar una essència de veritat). Així, en aquesta curta distància de la línia 5 que separa els dos móns, Rodríguez Colas aconsegueix fer confluir un mateix trànsit discursiu que reflecteix amb autenticitat aquest malestar intern entre una vida i una altra, entre la renúncia de la vida pròpia a la ciutat i l’acceptació d’una realitat que es volia amagada.

Vicky Luengo dona veu a una Marta que reflecteix amb força tot aquest procés intern. Per altra banda, les noies (Carolina Yuste, Elisabet Casanovas i Àngela Cervantes) lluny de representar caselles impermeables, aporten un gran ventall de matisos que donen vida, sense prejudicis, a altres mirades suburbanes possibles. Dels temes que constitueixen la història, la sororitat entre les amigues és possiblement l’eix semàntic que destaca per sobre dels altres. Aquesta complicitat tan màgica que es crea entre les noies em recorda la connexió que Pilar Palomero aconseguia arrencar al grup d’adolescents en la seva òpera prima, Las Niñas (2020). En tots dos casos, el poder de l’amistat femenina embolcalla el procés d’aprenentatge de les joves i fa créixer el projecte. 

Chavalas obre també altres finestres, com ara la del desencís personal. Sembla un tret compartit per una generació que, tot i estar molt preparats acadèmicament, només aconsegueix malviure en un subterfugi de galeries invisibles i sostres de vidre que sovint els aboca a una vida indefinidament fràgil, o com li passa a la Marta, a una pressió insostenible que la fa tornar a casa els pares. Alguna cosa d’això ressonava a Les Distàncies (Elena Trapé, 2018) en què també en una aposta orgànica en el retrat intimista, es reflectia, a través d’una retrobada d’un grup d’amics a Berlín, aquest malestar motivat per la distància que els havia creat cert desarrelament, tant interior com geogràfic. Trapé ja plantejava a les Les Distàncies aquest dilema entre quedar-se o marxar. Tant en un cas com en l’altre, es tracta del primer treball de dues directores que comparteixen un concepte de partida proper. Els dos projectes tenen punts en comú com aquesta desubicació compartida per uns personatges que viatgen i que en arribar al punt de destí es troben amb el mateix desconcert que portaven a la maleta. Potser és agosarat dir que hi ha alguna cosa de retrat generacional però sí que probablement es podria parlar de cert fracàs compartit. No és fruit de l’atzar que les dues directores a l’hora de plantejar els seus primers treballs comparteixin el fet de parlar de les coses que coneixen i que, en definitiva, sembla natural que en aquest traç intimista dels personatges s’hagi posat el focus en experiències pròpies que han pogut inspirar els temes que els són rellevants.

La crítica al món de l’art, com a subtext, també hi té un paper rellevant. Qui més qui menys haurà assistit a alguna mica de tingladet en alguna fundació d’art o galeria i és per tots sabut que la successió d’individus fent tribu assistencial és digna de les millors performances (en aquest sentit, l’escena de l’exposició és molt reveladora). Els missatges ocults en forma de favors encoberts, les promeses i el postureig més fals es veuen també reflectits en aquest desengany que pateix la Marta en veure’s víctima d’una estructura grisa orquestrada per les poltrones dels gurus artístics de torn. En aquests casos i, com bé il·lustra la pel·lícula, pot passar que l’art lluny d’esdevenir un vehicle de reflexió, es converteix en una forma ràpida d’arribar al desencís personal i col·lectiu. Ja ho deia Brossa, ‘si vols tenir un gran èxit, fes un festival de merda que hi aniran totes les mosques.’

“La realitat no sempre està a l’alçada de les nostres esperances, però no és culpa  nostra. Almenys sabem que la nostra imaginació funciona.” Stephanie Zacharek

I, de vegades, cal reconciliar-se amb el que has deixat enrere per tornar a marxar. Saber mirar. Escoltar els qui ens han precedit. Un digne homenatge a Agnès Varda (Caras y Lugares, 2017) cau com un teló a mode d’epíleg en l’última escena on cada retrat del barri amaga una història, cada trobada evoca una lluita i cada veí desplega el seu propi manifest. La realitat s’acaba imposant i els somnis arriben per una altra cara de la vida, potser no era el pla que un havia previst però probablement és el que més s’acosta a la idea d’autenticitat que, en algun moment o altre de la vida, un hauria imaginat desplegar.