Actualitat, Destacats, Featured, General, Portada
Deixa un comentari

The Lost Daughter

Una dona arriba a la platja, no hi ha ningú. S’estira a l’hamaca amb els llibres preparats al costat, també té un llapis a mà per subratllar aquelles coses que després potser traslladarà a una llibreta. Mira el mar, està sola, decideix relaxar-se i prendre un geladet mentre espera que la tarda faci plàcidament el seu camí. Tot està per fer i en calma però, de sobte, l’escena s’espatlla amb l’arribada d’una família nombrosa i sorollosa que envaeix la platja i el seu espai trencant aquell moment de pau que tot just començava.

The Lost Daughter (Maggie Gyllenhaal, 2022), basada en la novel·la homònima d’Elena Ferrante, arrenca amb el breu relat d’una ocupació. Una ocupació del temps, de la pau i de l’espai de la vida d’una dona. Un breu relat inicial que marcarà el ritme de la resta de les seqüències. Aquest compàs trencat encaixa la textura del fil narratiu, un tret que reforça el to de la pel·lícula i que il·lustrarà el desassossec permanent que perfila el retrat psicològic de Leda. Una dona que viu a destemps, amb un neguit permanent que li impedeix gaudir dels moments de felicitat que, per un motiu o altre, sempre s’acaben esvaint. Amb ella compartim aquesta sensació de no arribar enlloc per molt lluny que vagis, com un tren que mai va alhora perquè els vagons avancen a ritmes diferents.

Olivia Colman

La dona de la platja es diu Leda (Olivia Colman), és professora de literatura comparada i té 48 anys. Sabem que està de vacances, sola, en una illa grega. Aparentment sembla una dona feliç però sabem també que, de vegades, es posa trista quan recorda la relació amb les seves filles quan eren petites. I aquesta subtrama del passat l’anirem coneixent a través de les converses amb Nina (Dakota Johnson), una jove mare que Leda coneix a la platja i amb qui mantindrà una especial connexió.

I en una mena de moviment alternatiu en dos sentits oposats, present i passat, el relat avança a ritmes diferents. La història actual (amb una brillant Olivia Colman al capdavant) té una empremta especial, mentre que les escenes retrospectives (protagonitzades per Jessie Buckley) mantenen un pes desigual. També alguns símbols podrien quedar massa intensos de tan fets servir, la nina, el cuc, la fruita podrida… però en general es manté una línia coherent sobretot en el desplegament narratiu i potser el gran encert recau en el joc observacional que s’estableix a través de les mirades dels personatges que donen vida al material de Ferrante.

Altre maternitats

En una de les escenes, Leda deixa anar alguna cosa com ‘els nens són una responsabilitat demolidora’ (‘children are a crushing responsibility’) i ho diu fent un èmfasi especial en l’adjectiu i amb una gran determinació. L’experiència de la maternitat és molt diversa i socialment encara costa acceptar que fer de mare no sempre va associat indefugiblement a la satisfacció. Allò de tan repetit ‘però ser mare compensa’ pot no compensar i també s’ha de dir i s’ha de poder pronunciar perquè és una realitat i que aquesta opció es representi també en el cinema és una bona notícia. De vegades, ser dona i ser mare pot esdevenir una unitat meravellosa però també pot ser que no sigui així. The Lost Daughter obre la mirada sobre aquesta discordança i reflexiona sobre aquestes altres perspectives possibles de la maternitat.

A propòsit de Titane, parlàvem recentment d’aquests altres marges de la maternitat. Salvant totes les distàncies, Leda, com Alexia, també trenca un dels murs que el muntatge sistèmic del patriarcat ens ha volgut fer empassar, el de l’estereotip de la maternitat entès com a culminació de la plenitud d’una dona, aquella construcció social que associa per defecte la criança amb el plaer indissoluble de ser mare. Però, tal com observem a The Lost Daughter, la maternitat pot aixafar, pot ofegar i pot ‘no compensar’. Davant aquest escenari, Leda decideix saltar i fugir i no perquè no estimi les seves filles sinó perquè en aquest esfondrament que ha esdevingut la maternitat ja no s’hi reconeix i ha de recuperar la seva identitat. Primer s’ha de retrobar com a dona per tornar a ser mare. I és en aquest trànsit de recerca de la pròpia identitat que s’escola la culpa i el trauma per l’estigma social que jutja la seva tria i l’aclapara.

Un altre relat possible

El problema potser és literari. Socialment, encara avui existeix una única línia argumental sobre com ha de ser una vida feliç. I el que Leda ha rebut en lloc de felicitat requereix una nova reescriptura del relat. En paraules de John Berger, s’ha de trobar un altre camí per a la narració (‘another way of telling’). I la narració de Leda és basa justament en aquesta reescriptura de guió. El repte de la llibertat personal com a resultat de la construcció d’un nou ‘storytelling’. Es deconstrueix el discurs existent en el relat tradicional i es trenca el silenci per reescriure un nou ordre.

Però les càrregues socials no desapareixen. Hi ha un subtema que gira al voltant de l’enfrontament de Leda, com a dona aparentment lliure, i una comunitat que la vol sotmetre. Ella ha anat de vacances per estar sola, però l’ocupació del seu espai és un degoteig constant al llarg de la pel·lícula. En alguns casos es tracta d’una interrupció que voldria ser gentil (Leda vol continuar sopant sola quan Lyle interromp) i en d’altres moments la intrusió és molt insistent (quan Callie, per exemple, li insisteix perquè provi el pastís). La comunitat hostil l’assetja i no perdona que hagi volgut escapar del rol de dona que socialment s’ha acordat que ha de ser. ‘Què vas sentir quan les vas deixar?’ (li demana Nina) I ella respon: ‘Happiness. I had been trying no to explode and I exploded’. I les paraules diuen una cosa però el gest en el rostre de Leda ens comunica un concepte diferent (remeto al Catàleg brevíssim del gest que hem publicat recentment). Els gestos d’ella denoten tristesa, angoixa però potser també un cert alliberament. Un mosaic de complexitats, contradiccions i de matisos que configuren el retrat de l’experiència d’una dona que ha apostat per ‘existir’.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *