Actualitat, Destacats, Featured, General, Portada
Deixa un comentari

True Mothers

Sovint en textos d’anàlisi cinematogràfica s’argumenta que aquesta o aquella pel·lícula tracta un tema determinat amb distància i sense fer-ne valoracions morals. Deia Chloé Zhao* en una entrevista recent que el simple fet d’apuntar la càmera a algun lloc ja esdevé un tipus de declaració. I remarcava que és inevitable introduir algun filtre perquè només amb un enquadrament ja s’afegeix una perspectiva sobre aquella primera realitat.

Tot això ve a tomb a propòsit de True Mothers (2021), l’última pel·lícula de Naomi Kawase (adaptació de la novel·la homònima de Mizuki Tsujimura) que aquí es va estrenar fa un parell de mesos i de la qual es va comentar a bastament que tractava el tema de les maternitats múltiples sense judicis morals. No voldria aportar cap valoració sobre les cares possibles de la maternitat, potser simplement em va sobtar el plantejament de la història i la desconnexió que em va produir motivada, sobretot, pels múltiples filtres que s’hi afegeixen. Ara ja fa unes setmanes que la vaig veure al cinema i lluny d’oblidar aquella primera impressió, el distanciament és un dels pòsits que m’han quedat atrapats quan la recordo.

Una dona i la seva parella adopten un fill per mitjà d’una agència d’adopció que lliura nadons que gesten adolescents embarassades en situacions complicades. El conflicte apareix quan, temps després de l’adopció, la mare biològica apareix perquè vol reprendre el contacte amb el seu fill.

La tesi de Kawase resulta interessant per la manera que té d’abordar l’acostament i el procés d’empatia entre les dues mares, Satori i Hikari,que han accedit a una maternitat compartida des de posicions distants i sobretot desiguals. S’entén que es vol fer èmfasi en el vincle que es crea entre totes dues apuntant la idea que mare veritable és aquella que així ho sent amb independència del procés d’arribada. El fet, però és que l’exercici no acaba de reeixir perquè probablement costa o em costa d’establir punts de connexió entre les dues mares en un cert pla d’equilibri quan una de les dues dones no ha tingut les mateixes opcions de decidir. També em va produir un regust estrany la descripció simbòlica de l’espai natural on les adolescents passen la seva gestació, que lluny d’esdevenir un refugi de pau invocat per llums de capvespre com s’intentava metafòricament projectar, em va deixar una sensació de patiment latent a mesura que avançava el procés d’embaràs de les joves.

Hakuri

Per altra banda, la posada en escena de l’entorn familiar i el to intimista que s’estableix en les relacions emocionals entre els cercles de personatges reprèn de manera fluïda el fil de treballs anteriors (Hacia la luz, 2017) i sembla connectar amb el llegat de Naruse (remeto, per exemple, al tractament de la dona rural a Nubes Flotantes, 1955); en concret, en aquest retrat de les dones atrapades en la cultura de l’abús (com és el cas de la jove Hikari), que s’han d’enfrontar a una degradació personal arran de les múltiples humiliacions que reben per la seva triple condició de dona de classe baixa, provinent d’un entorn rural i sotmesa a una pressió patriarcal. Finalment, però, malgrat les bones intencions de Kawase i el lirisme del context, la sobreexposició d’una fotografia crepuscular acaba per ofegar el relat en un escenari que potser es va concebre per esdevenir visualment poètic però que acaba sent enlluernador.

*Chloé Zhao entrevistada per Alfonso Cuarón a Caimán (febrer 2021)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *