Actualitat, Destacats, Featured, General, Portada
Deixa un comentari

La veu de les dones II. El mirall d’una ocupació

“Si et quedes asseguda a la cadira en una habitació i aguantes que un home amb poder t’assetgi o et maltracti, és, en part, perquè ben poques vegades has vist un final diferent per a les dones. A les novel·les que has llegit, a les pel·lícules que has vist, a les històries que t’han explicat des de petita, les dones tenen ben sovint un final desastrós.”

Brit Marling*

De la cultura de la violació a la cultura del consentiment

A la ficció sovint es mostra la violació i les agressions sexuals com una porta d’entrada a la història de fons dels personatges femenins o bé com una manera d’animar intencionadament l’atenció dels espectadors, però només puntualment es posa el focus en l’impacte traumàtic que aquestes agressions han pogut deixar en la vida de les supervivents. Com apunta Caetlin Benson_Allott aquesta aproximació fa un gir considerable a la sèrie I May Distroy You (Michaela Coel). En la proposta de Coel, el perfil de les supervivents mai es defineix per les agressions que han patit i, com a conseqüència mai les veurem representades només com les víctimes d’algú.

Hi ha un canvi terminològic de víctima a supervivent, de la cultura de la violació a la cultura del consentiment. Com he comentat en el text anterior (La veu de les dones I), també a Titane es pot percebre un canvi considerable pel que fa al posicionament de les dones en l’espai públic. En tots dos casos es trenca amb tota una sèrie d’estereotips que tenen a veure amb la imatge de la dona com a víctima i que es relacionen, inclús, amb el desig o la pròpia identitat. Ara bé, el panorama actual es queda una mica a mig camí en el desplegament d’aquest discurs i sovint trobem més voluntat que implantació real d’un canvi social en la visió de les dones a la pantalla.

Trencar el silenci

Faig un exercici breu i repasso les pel·lícules i sèries que he vist durant el 2021. A primer cop d’ull detecto que els abusos, les relacions tòxiques, les agressions, els casos d’assetjament físic i psicològic, les vexacions, les violacions i els feminicidis hi són ben presents. Es fa evident que les violències contra les dones són una constant transversal en la ficció, tot i que les propostes siguin molt heterogènies. En qualsevol cas, sembla que hi ha una tendència que aposta per reflectir a la pantalla les violències masclistes en tots els seus formats i tipologies. Hi ha una voluntat latent de fer visible el que sovint ha estat invisible. Una violència masclista que vol silenciar les veus de les dones mentre viola el seu consentiment.

A continuació deixo un llistat de les pel·lícules i sèries que he vist durant el 2021 en què les dones pateixen algun tipus de violència masclista. N’esmento només algunes i anoto al costat el tipus d’agressió que s’hi reflecteix.

  • The Assistant (assetjament a la feina)
  • Pieces of a Woman (violació en l’àmbit domèstic)
  • Another Round (maltractament psicològic)
  • I May Distroy You (violació per submissió química)
  • El Hombre Invisible (assetjament físic i psicològic)
  • El Buen Patrón (assetjament a la feina)
  • Passion Simple (assetjament psicològic)
  • The Woman Who Ran (abús en l’àmbit de la parella)
  • Annette (maltractament/feminicidi)
  • Titane  (agressió sexual)
  • Promising Young Woman (violació i assassinat)
  • True Mothers (maltractament psicològic)
  • Sex Education (assetjament corporal al carrer)
  • The Split (maltractament psicològic)
  • L’ofrena (abús sexual)
  • The Undoing (maltractament/feminicidi)
  • Ozark (maltractament)

La veritat és que posats un rere l’altre, la relació de delictes no deixa indiferent. Això que és només un exercici (no exhaustiu) esdevé un retrat força aproximat de tot allò que ens trobem pel simple fet de ser dones, un mapa visual que ens recorda què ens pot passar, un itinerari tangible de les nostres pors dins i fora de la pantalla. La relació d’agressions és llarga i això que no mencionem la inacabable llista que podria suposar esmentar totes aquelles peces etiquetades com a True crime, on la víctima sempre és una dona jove que ha mort violentament després de patir un o més episodis extrems de violència sexual.

Cada representació de la mort d’una dona és un missatge a totes les dones en general que els recorda que mai seran del tot lliures.

Rebecca Solnit

Com veiem la diversitat de delictes és ben àmplia: abusos, agressions, assetjaments, violències sexuals. Tots els delictes comparteixen el mateix vincle: absència de consentiment i/o violència i ocupació de l’espai de les dones. En paraules de Mulvey, sembla que les dones han de patir també a la pantalla subordinació i devaluació com a resultat de viure en una societat patriarcal.

Quan una dona pateix un assetjament, l’agressor en cap moment pensa que hi haurà una resposta violenta o una represàlia. Si ho fa és en bona part perquè sap que no li passarà res i perquè, hi ha, com recollia Ducournau, una mena d’immunitat de territori per als agressors i un espai d’opressió per a les dones que es pateix des de la por i des del silenci més absolut. Si a les pel·lícules s’agredeix constantment les dones, cada agressió resulta una petita ferida, una càrrega, un petit missatge que ens recorda que les víctimes podríem haver estat qualsevol de nosaltres. Cada representació de la mort d’una dona, en paraules de Solnit és un missatge a totes les dones en general que els recorda que mai seran del tot lliures. És una violència que es dirigeix sobretot contra les noies i les dones joves, com un ritu d’iniciació, i ens alerta que continuem sent vulnerables fins i tot quan ja no som els objectius freqüents. Canviar aquesta cultura i aquestes condicions sembla que és l’única resposta possible.

De tots els continguts citats, poques veus introdueixen un element de canvi de l’ordre establert, a part del cas que he esmentat a propòsit de I May Distroy You, només en quatre casos la supervivent trenca el seu silenci i hi ha alguna mena de revolta contra la situació existent. En tres de les propostes l’acció es materialitza fent ús de la violència (Titane, Una Joven Prometedora i Ozark), mentre que a Annette es produeix una venjança en format emocional. Pel que fa a la resta de propostes, ens trobem en gairebé tots els casos en un estadi de visibilització, estirant encara el llegat de la Leontine Sagan (München in Uniform, 1931) que va obrir noves opcions per a les dones però que en la representació actual es tradueix amb uns anhels de transformació social encara per definir.

Torno al text que vaig escriure fa 5 anys sobre el miratge del postfeminisme en la pantalla i subscric encara avui tota la feina que queda per fer. Si bé hi ha dades evidents que una certa idea del postfeminisme ha generat tendència en el cinema actual, no és menys cert que caldrà una nova revisita per superar encara l’enfocament encotillat que reserva a les dones un espai de sexualitats frustrades, maternitats idealitzades i una lluita permanent per superar els múltiples obstacles de conviure una comunitat hostil. En una cultura del consentiment, no tenen cabuda ni la tolerància envers la violència sexual ni la culpabilització de la víctima. És cansat que, tal com succeeix a la vida, també al mirall del cinema les dones estiguin sempre en perill de ser ferides o agredides. 

Que no puguem gaudir del món exterior sense por és una cosa que no puc suportar.

Julia Ducournau

Per això, pel·lícules com Titane, d’alguna manera em reconcilia amb una certa esperança de la idea d’una ocupació que ens pertany. Personatges com Ruth Langmore, Alexia, Cassie i Arabella trenquen la casella que se’ns ha atorgat de dona/víctima i ens recorden que no hauríem de renunciar a ocupar, dins i fora de la pantalla, altres espais i contradir el que sovint se’ns ha imposat com una mena de manifest estètic i que només té com a únic objectiu emmudir les nostres veus i les nostres històries. Mentre se’ns posicioni com a víctimes, la por i el silenci situarà les dones sempre a la mateixa banda de l’escenari. Ens calen més referents que apostin per reivindicar el nostre relat des del territori de l’existència i per la visualització d’una veu pròpia en l’espai públic perquè malauradament encara cal recordar que la inexistència no és una opció.

**********************

Nota. Aquest text reprèn el diàleg iniciat a Les veus de les dones I. A propòsit de Titane

* Fonts citades per ordre de menció

  1. Brit Marling citada per Rebecca Solnit a Recollections of My Nonexistence (2020)
  2. Caetlin Benson Alcott, “How I may destroy you reinvents rape television”, a: Film Qualterly, Winter 2020, volume 74.
  3. Rebecca Solnit, The Mother of All Questions (2017)
  4. Laura Mulvey, Visual Pleasure and Narrative Cinema (1975)
  5. Jara Yáñez: Entrevista a Julia Ducournau ‘Titane es una película sobre el amor absoluto y la aceptación incondicional hacia el otro’ A: Caimán (Octubre 2021)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *