Actualitat, Destacats, Featured, General, Portada
Deixa un comentari

La veu de les dones I. A propòsit de Titane

La mort d’una dona bonica és sense cap mena de dubte, el tema més poètic del món, va dir Edgar Allan Poe, que no es devia plantejar la qüestió (gràcies, Rebecca Solnit*) des del punt de vista de les dones que prefereixen viure.

D’aquest supòsit romàntic que simplement és l’embolcall d’un pur relat de terror (almenys per al 50 % de la població) han passat dos segles i aquesta mena de discurs pretesament esteticista que posiciona les dones en l’escenari de les víctimes és malauradament vigent. El canvi de paradigma de la cultura de la violació a la cultura del consentiment (cultura en què es reconeix plenament l’autodeterminació sexual de les persones, es garanteix un consentiment sexual efectiu i s’assumeix responsabilitat social en l’erradicació de les violències sexuals) i la seva representació en el cinema és encara una gran escletxa per explorar. Per això, quan apareix alguna proposta que capgira el sistema i aposta per explicar la història des d’un nou territori (com succeeix a Titane) s’obre el camí d’una certa esperança cap a la idea d’una ocupació que ens pertany.

El fet de no ser iguals en l’espai públic és una cosa que em remou l’estómac

Julia Ducournau

Un dels marges que Julia Ducournau situa a Titane en una posició central, a part de la reflexió sobre el concepte de gènere, és la presència de la por en el mapa quotidià de la vida de les dones. La cineasta aborda l’experiència de les dones que són silenciades i ens ofereix un nou espai que aporta un canvi de perspectiva del consentiment, el poder, els drets, la veu, el gènere i la seva representació. Si la pel·lícula qüestiona profundament els estereotips relacionats amb la idea binària de gènere, potser més enllà de desmuntar les categories del binarisme (masculí/femení), la gran aposta ve de la deconstrucció de la idea que les dones siguin sempre designades com a víctimes en l’espai públic.

Durant el procés d’escriptura de la pel·lícula vaig reflexionar molt al voltant de la meva pròpia experiència com a dona en l’espai públic i, òbviament, també sobre l’experiència de totes les meves amigues i, en realitat, de totes les dones del món. I sóc molt conscient que totes sabem que no som iguals fora de l’entorn íntim perquè tenim sempre present la por i perquè coneixem totes les tècniques de què fem ús per no ser assetjades, assaltades o incomodades. I el fet de no ser iguals en l’espai públic és una cosa que em remou l’estómac. Que no puguem gaudir del món exterior sense por és una cosa que no puc suportar. Llavors vaig pensar que quan assalten a una dona al metro, per posar un exemple, a la persona que ho fa no se li passa ni un segon pel cap la possibilitat que aquella dona pugui prendre represàlies, que el pugui pegar o fins i tot apunyalar-lo com a defensa de l’agressió. I el fet que sigui una cosa que els homes ni tan sols poden pensar, és una cosa contra la que vull lluitar de manera explícita .

Parlen les dones

En certa manera, la pel·lícula reclama el manifest de La mare de totes les preguntes, aquell assaig de Solnit que ens recordava que per a les dones tenir veu és crucial i que tot allò que no es diu, no es coneix i no existeix fins que algú trenca aquest silenci. Així, Ducournau reivindica aquesta ruptura del silenci i aposta per l’ocupació de l’espai públic (cosa que es fa evident en la resposta d’Alexia a l’agressió que pateix després de la seva actuació).

Vull mostrar que les dones són també capaces d’exercir violència i, a més, vull parlar d’una violència que no necessàriament ha de ser explicada. És per això que no psicologitzo al meu personatge, no vull donar cap clau per explicar com és, ni els motius pels que actua d’aquesta manera. I em mantinc ferma en aquest posicionament, vull establir un balanç formal pel que fa a la violència entre homes i dones. No vull contextualitzar la violència que exerceix Alexia perquè no vull que sigui acceptable.

La tesi de l’escriptora i activista feminista, Rebecca Solnit ressona a Titane  a partir de la idea que la violència contra les dones és sovint una violència contra les nostres veus i les nostres històries. En definitiva, és un atac contra tot allò que les nostres veus signifiquen: el dret a l’autoderminació sexual, a la participació, a consentir i a dissentir, a viure i a participar, a interpretar i a explicar. Ducournau recull aquest discurs i aposta per construir el perfil d’Alèxia com un agent actiu de transformació social que es revolta contra el seu agressor trencant aquest silenci imposat per aquest marc patriarcal.

Penso ara en un dia qualsevol. Posem que agafes el bus i aquell matí estàs preocupada per un termini de la feina o per un examen. Un cop asseguda te n’adones que t’estan mirant incòmodament, un home s’ha apropat massa o t’ha dit alguna cosa que et fa sentir malament i et situa de cop en un estadi d’alerta; de sobte, la teva pròpia preocupació (feina/examen, etc.) s’esvaeix perquè ara en tens una altra d’imposada i sobrevinguda que ocupa totalment el teu espai, un problema que no has triat i que et genera por i que t’arriba pel simple fet de ser dona. Una intimidació que et diu que has d’estar en alerta i que et recorda constantment, com passa a la pel·li en l’escena de l’assetjament a l’autobus, que en aquesta societat ser dona pot ser una bona merda.

John Berger, a Maneres de mirar, ja es va fer ressò de les idees de DuBois i es va imaginar una cosa que ell no havia estat mai: ‘Haver nascut dona vol dir haver nascut dins d’un espai determinat i reservat a la protecció de l’home. La presència social de les dones és el resultat de la ingenuïtat de viure sota aquesta tutela en un espai tan limitat. I això s’ha dut a terme a costa del fet que la seva existència s’hagi dividit en dues parts. Cal que la dona es vigili constantment a si mateixa. La idea que té d’ella mateixa acaba essent suplantada per la idea que te de com la veuen els altres.’

Altres mirades a la maternitat

Titane trenca molts silencis i desactiva molts marcs mentals i, probablement un altre dels elements més disruptors de la pel·lícula recau en el tractament de la maternitat. Alexia trenca un altre dels murs que el muntatge sistèmic heteropatriarcal ens ha volgut fer empassar, el de l’estereotip de la maternitat entès com a culminació de la plenitud, aquella construcció social que associa per defecte el part amb el plaer indissoluble de ser mare. En la proposta de Ducournau, el cos durant la gestació se’ns mostra com un objecte que provoca l’horror més visceral. Les ferides són pertorbadores. L’embaràs és presentat des del dolor més estricte amb una visió incòmoda i rupturista de la relació mare/fill, una mirada totalment dissociada de l’escenari idealitzat designat per a les dones durant aquest procés de gestació. Alexia (ara amb una nova identitat, Adrien) se’ns presenta com un personatge híbrid que no té cap instint maternal ni cap interès per tenir-lo, ben bé a l’inrevés. L’embaràs li provoca una ferida enorme, una font de dolor inesgotable que desemboca en una lluita interna per la més estricta supervivència.

Resseguint la reflexió del Solnit, el món no resultarà plenament habitable fins que les dones puguin passejar lliurement pels carrers sense un temor constant de qualsevol perill i quan puguin viure només amb els seus propis problemes alliberades de totes les càrregues alienes que els han estat injustament imposades. I el cinema també podria ser un espai més respirable per a les dones quan tot això que assenyala Solnit ho veiem també reflectit a la pantalla.

*************

Nota. Aquest text continua a La veu de les dones II. El mirall d’una ocupació

* Fonts citades per ordre de menció

  1. Rebecca Solnit, Recollections of My Nonexistence (2020)
  2. Rebecca Solnit, The Mother of All Questions (2017)
  3. Entrevista a Julia Ducournau per Jara Yáñez: ‘Titane es una película sobre el amor absoluto y la aceptación incondicional hacia el otro’ A: Caimán (Octubre 2021)
  4. John Berger, Ways of seeing (1972)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *