All posts filed under: General

Un cinema d’horitzons

A Le fils de Joseph (2016), Eugène Green hi fa aparèixer una conversa que podria llegir-se com una declaració d’intencions, un esbós de la seva poètica cinematogràfica, dibuixant una certa actitud davant la vida que és tan característica de la seva filmografia com ho són el hieratisme dels seus personatges o la simetria en les composicions. “Les pel·lícules d’aquella època sempre transmeten esperança, fins i tot quan tracten temes obscurs” comenta una dona, sortint d’una projecció de Il deserto rosso (Michelangelo Antonioni, 1964); en contraposició, opina que “avui en dia, la gent es complau en la desesperació o el cinisme” i “ni tan sols no s’adonen que estan desesperats.” Recupero ara aquesta escena, que ja havia evocat en parlar de Le lion est mort ce soir (Nobuhiro Suwa, 2017), per mirar de fer balanç del nostre dos mil divuit. El punt de partida: l’edició especial del Take Five, on cada col·laborador escollia les cinc millors pel·lícules de l’any. La resta: un vol de ratpenat, xisclant en la fosca per mirar d’entendre on comença la roca …

Border

Momento introducción plasta: La eugenesia practicada en más lugares de los que pensamos a lo largo de la historia reciente, erradicar la diferencia para mejorar la raza, nos podría dar pistas sobre la contextualización de Border. Momento algo huele fuerte: La protagonista huele la culpa y la vergüenza en lugar fronterizo. Primeros planos de nariz ejercitando el noble arte de buscar el mal. Culpa, vergüenza y el mal: los humanos apestamos. Momento ambient: Esa naturaleza que nos desborda, que palpan, que ya no sabemos sentir, quién no recuerda cuando antaño predecíamos la presencia de ciervos, quién no recuerda la pisada, la huella, el pasado y nosotros descifrándolo. Momento musgo: Cuando subes a las montañas y arrancas musgo para el belén sabías que no estaba bien, pero ahora que sabes que otros seres lo usan para su satisfacción, constatas que puedes tener la conciencia tranquila. Momento donde viven los monstruos: Desnudos corren entre la arboleda, los cuerpos no son perfectos, qué narices importa, reivindicación de lo distinto, nuestros cánones son basura. Momento atracción: Su lengua flota, …

Juliet, Naked

En una de las escenas finales de Boyhood (Richard Linklater, 2014), el personaje de Patricia Arquette estalla en un arrebato de frustración y tristeza cuando ve a su hijo abandonar el hogar para ir a la universidad. Con un “simplemente pensé que habría más”, finaliza su discurso-radiografía de lo que ha sido su vida hasta ese momento. Esta escena refleja de manera sagaz y conmovedora cómo el echar la mirada atrás arroja una certeza, lúcida y dolorosa, de que esto de la vida es una colección de instantes que pasan, pasan a toda velocidad, y que esperar mucho más que eso no solo no es real sino un acto baldío. Pues bien, en Juliet, Naked (Jesse Peretz, 2018), que comparte con Boyhood un Ethan Hawke interpretando a un personaje que se resiste a la maduración, el balance vital de los personajes lleva a un discurrir diferente: a la decisión firme de aprovechar cada momento a partir de ahora, porque AHORA SÍ viene lo bueno, lo verdadero. La película, basada en una novela de Nick Hornby (solvencia contrastada), preserva la accesibilidad y ligereza …

Ralph Rompe Internet

Cuando se presentó el trailer de la secuela de Rompe Ralph, una de las escenas llamó la atención en las redes, convirtiéndose rápidamente en viral. En ella, una vez Ralph y Vanellope se conectan a la red y después de visitar toda una ristra de conocidos espacios tecnológicos, se dirigen a un sitio llamado “Oh My Disney”. Vanellope, escapando de los soldados imperiales de Star Wars, irrumpe en una habitación con todas las princesas Disney, que desconfían de la intrusa, hasta que Vanellope les demuestra, después en un divertido interrogatorio con todos los clichés sobre las susodichas, que ella también es una princesa. Al final y por suerte, la viral escena no se quedaría en un simple gag, además de que las princesas también tendrán su importancia en el desenlace (que no voy a desvelar aquí). La conversación de la protagonista con sus nuevas amigas tiene peso en la trama y en el desarrollo de Vanellope, que ha encontrado un reto adecuado para su carácter competitivo fuera de su querido, pero ya limitado para ella, …

ESPECIAL TAKE FIVE 2018

TAKE5 2018: Cada col·laborador tria les cinc pel·lícules més reveladores de l’any. ANTITAKE5 2018: Cada col·laborador tria les cinc pel·lícules més decebedores de l’any. TAKE PLUS: Cada col·laborador tria la pel·lícula que vol destacar de totes les vistes durant l’any.   /Ricard Andiñach/ TAKE5 2018 1-Lazzaro Felice (Alice Rohrwacher) 2-Le Livre d’Image (Jean-Luc Godard) 3-Manbiki Kazoku (Hirokazu Koreeda) 4-Under the Silver Lake (David Robert Mitchell) 5-Killing Eve (Phoebe Waller-Bridge) ANTITAKE 5 2018 1-Ready Player One (Steven Spielberg) 2-On Chesil Beach (Dominic Cooke)                           3-First Man (Damien Chazelle) 4-Call Me by Your Name (Luca Guadagnino) 5-Entre Dos Aguas (Isaki Lacuesta) TAKE PLUS -La Flor (Mariano Llinás, 2018)   /Marian Z/ TAKE5 2018 1-Visages Villages (Agnès Vardà, JR) 2-Under The Silver Lake (David Robert Mitchell) 3-Mirai (Mamoru Hosoda) 4-Dogman (Matteo Garrone) 5-First Reformed (Paul Schrader) ANTITAKE 5 2018 1-On Chesil Beach (Dominic Cooke) 2-Mission: Impossible – Fallout (Cristopher McQuarrie) 3-Las Leyes de la Termodinámica (Mateo Gil) 4-Formentera Lady (Pau Durà) 5-Casi 40 (David Trueba) TAKE PLUS -Winter …

Decàleg Brossa

1. El cinema és l’art del nostre temps. 2. L’art és una reflexió, una forma d’arribar al coneixement d’un mateix. 3. La poesia és un fragment de vida atrapat en una pàgina en blanc. 4. No vull ser un poeta de diumenge a la tarda. 5. La poesia és fer de la prosa una altra cosa. 6. Publicar és interessant però no és essencial. 7. Quan estic pensatiu m’agrada tenir obert. No puc afegir res més a la veritat que porto dintre. 8. Si vols tenir un gran èxit, fes un festival de merda que hi aniran totes les mosques. 9. El pedestal són les sabates. 10. Per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida. ‘El cinema, era per a Brossa, l’art del nostre temps.’ Des de sempre el va fascinar, va ser un dels seus grans temes de conversa i una font d’inspiració per a tota la seva poètica. El seu imaginari visual i el seu gust per les acotacions teatrals el van seduir a provar un nou gènere: el guió cinematogràfic (Foc al …

Shoplifters

Sang, identitat, lligam, pertinença, arrelament, afecte. Quin d’aquests conceptes és indestriable en un vincle familiar? On comença i on acaba una família? Quins elements han de coincidir perquè la puguem anomenar així? Llaços emocionals, famílies sense vincles biològics, dones i homes que decideixen estimar uns fills, fills que trien els seus pares quan els anomenen per primera vegada. A Shoplifters, fills, pares i avis es troben vivint junts sota un petit sostre, potser sense un ordre lògic ni aparent, però les peces semblen encaixar feliçment. Hirokazu Kore-eda ens presenta una família integrada per uns personatges outsiders que sobreviuen en una situació molt precaria per mitjà de petits furts. Enmig del fred, Osamu Shibata (Lily Franky) i el seu fill, Shota (Kairi Jō), troben al carrer una nena abandonada, Yuri (Miyu Sasaki), i decideixen portar-la a casa. Tot i les dificultats i les reticències inicials de la mare, Nobuyo (Sakura Ando), la nena s’integra amb facilitat i la família aconsegueix traçar uns llaços molt forts i viure feliç. De sobte, però, tot es torça i els …

Donosti 2018

El estreno de la corresponsal de Muelle5 para la 66 edición del Festival de San Sebastián no empezó con buen pie. Después de 5 años asistiendo como aficionada, y arrastrando algunos problemas oculares, las dos horas previas al pase inaugural de las 10 de la mañana acumulaban un total de dos equivocaciones de cola al ir a buscar la acreditación, una confusión en las invitaciones que podía pedir, perderse por el piso inferior del Kursaal y, después del pase de la película de apertura, el tradicional tropiezo en la Sala 1 de los cines Trueba, que por lo visto sería como el bautismo de la prensa acreditada en el SSIFF… El amor menos pensado (Juan Vera) También es tradición, en los años que llevo yendo al festival, asistir a una inauguración anodina, y este año no fue menos (aunque algo más decente ciertamente que las últimas). El amor menos pensado es una película elevada únicamente por el carisma y buen hacer de sus dos intérpretes principales, Ricardo Darín y Mercedes Morán. Un matrimonio se enfrenta al …

TAKE FIVE (Novembre 2018)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ Reality (Matteo Garrone, 2012)  L’exquisita i brutalíssima Dogman (Garrone, 2018), encara a cartellera, em condueix a Reality, una de les pel·lícules més aclamades del seu director. D’estètica catòdica, la cinta recrea un univers hortera amb una forta poètica compositiva, una sort de El Show de Truman (Peter Weir, 1998) invers i macarra. Una trama a priori esbojarrada: un home es precipita a la demència al no ser seleccionat per concursar a la nova edició de Grande Fratello. Un tema desoladament actual: els desitjos de prosperar, de ser algú, es confonen en una carrera ambigua entre la legitimitat i la imatge d’èxit quimèrica que ens han venut. Una història humana i tràgica, mordaç i delirant. Un final hiperbòlic que ens recorda que no hi ha res més absurd que la pròpia realitat. Marian Z. [Disponible a Filmin]   The image you missed (Donal Foreman, 2018) Un director de cine irlandès recupera 30 anys d’arxius sobre el conflicte polític a Irlanda del seu pare i també cineasta, Arthur MacCaig. El resultat és un complex exercici d’intertextualitat visual …

Entrevista a Bertrand Mandico

Bertrand Mandico (Toulouse, 1971) es va donar a conèixer l’any 1999 amb el curtmetratge Le Cavalier Bleu i ha anat bastint des de llavors una filmografia orgànica i mutant, integrant referents d’allò més diversos sempre des d’una veu molt personal. El seu primer llargmetratge, Les Garçons Sauvages (2017), presentat a la 74 Mostra de Venècia, va ser rebut per la crítica com una de les grans revelacions de l’any. [Cliqueu aquí per llegir l’entrevista original en francès.]   Alguns dels teus curtmetratges, com Boro in the Box o 8, giren al voltant de la relació dels personatges amb el cinema. Si la càmera molsosa del jove Boro ens remet a l’aspecte més aviat material del rodatge, els vídeos de l’Octave esdevenen un mitjà d’accés a indrets màgics i desconeguts. Com és la teva pròpia relació amb el cinema? És una relació visceral. Jo enquadro totes les meves pel·lícules: no abraço els actors i les actrius, però sí que abraço la càmera quan filmo, l’acaricio, esdevé un implant, una extensió de mi mateix. Quan filmo, em …