All posts filed under: Portada

Fons d’armari

Un matí de divendres vaig anar a la Filmoteca a revisar la còpia d’una pel·lícula que s’havia de passar uns dies després. El projeccionista encara ens va donar la mà, però tots plegats vam aprofitar el gel desinfectant que ens oferien abans d’entrar a la sala. Va ser la darrera visita al cinema abans del confinament: aquella mateixa tarda, la Filmoteca anunciava el tancament de portes fins a nou avís. La pel·lícula en qüestió era Checkpoint Berlin (2020), de Fabrizio Ferraro. Després de l’estrena al festival de Rotterdam el passat mes de gener, se’n preparava una projecció simultània a diverses filmoteques europees. És una pel·lícula irregular, d’estructura interessant però un pèl complexa per a un primer visionat. Malgrat tenir una lògica interior ben trabada, sovint fa l’efecte que avança sense rumb, i el caràcter discursiu de l’obra, habitual en Ferraro, no hi ajuda gaire. La solemnitat de la reflexió es menja les imatges. No obstant, aquests dies penso sovint en una escena de la pel·lícula: una parella que s’endinsa en el bosc, obrint-se camí entre …

Tiger King

Published by Xavier Montoriol

La nova sèrie de Netflix és una bomba de rellotgeria i, tant per tant, val més que ens esclati a les mans. No n’avançarem gaire cosa: us privaríem del plaer d’endinsar-vos-hi a cegues i d’anar experimentant les transmutacions de l’estat d’ànim, que repassa en set capítols un espectre amplíssim d’emocions. D’entrada, impera la incredulitat. No sembla possible que una caterva d’individus tan delirants puguin ser els protagonistes d’un documental. També sorprèn la intuïció dels realitzadors, Eric Goode i Rebecca Chaiklin, que es van instal·lar ja fa uns quants anys al bell mig d’aquest circ humà per enregistrar-ne la progressió, esclatant i imprevisible, fins al desenllaç (provisional; continuen filmant?). I és que en aquesta desfilada no hi ha ningú amb un pam de net, i cada fil que s’estira ens porta a una revelació sonada. El flamant protagonista és Joe Exotic, propietari d’un zoològic privat, una figura excèntrica entregada al tràfic i a l’explotació de tigres. La seva arxienemiga, Carole Baskin, és una suposada defensora dels drets animals, tot i que ella sola s’encarrega de posar-ho …

TAKE FIVE (Març 2020)

Published by Muelle5

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ Una chica vuelve sola a casa de noche (A girl walks home alone at night – Ana Lily Amirpour, 2014) La poderosa estética de A Girl Walks Home Alone at Night se resume en la icónica imagen de la vampira protagonista en chador, skate y camiseta de rayas, en un film rodado como si fuera un western en una ciudad fantasma iraní (falsa). Su estilo visual lo es todo, apoyando en largos planos fijos y travellings una escasa trama (la historia de amor de la protagonista con un remedo de James Dean), en un compendio de las películas indie de los ’90 : Ana Lily Amirpour no esconde sus muy obvios referentes (Jarmusch, Ferrara, Lynch…). A destacar la escena en la habitación a ritmo del vinilo del Death de White Lillies. Aviso para navegantes: no recomendada para los haters del deudor estilo Wong Kar-Wai del Barry Jenkins de Beale Street. Cristina Peris [Disponible a Filmin] Little Crusader (Křižáček – Václav Kadrnka, 2017) En un escenari medieval mínim, suggerit a través de …

No obriu joieries a la Place Vendôme

Published by Xavier Montoriol

Si feu un google ràpid, veureu que la Place Vendôme de París s’ha convertit, aquesta darrera dècada, en zona predilecte dels atracadors d’alta volada. Les raons no cal buscar-les gaire lluny: sota les voltes de la plaça s’hi apleguen les marques de primera línia: Rolex, Channel, Louis Vuitton, Bulgari… la llista és llarga. L’única vegada que l’he trepitjada, cap allà a dos mil catorze, restauraven la columna. No recordo tenir-hi cap interès especial, i la bastida no devia ajudar-hi gaire. Altres passavolants s’hi entretenien, jo vaig passar de llarg. Fet i fet, hi ha tantes ciutats com ulls que se les miren. Aquestes aproximacions a l’espai, que són personals i intransferibles, es barregen amb els fantasmes de l’imaginari col·lectiu. Literatura i cinema s’han ocupat de cartografiar extensament ciutats com París, on el paisatge urbà és indestriable de les elaboracions artístiques. L’espai referencial i el text ficcional es condicionen mútuament. Diversos articles apunten els precedents de la Place Vendôme. Hi ha registres de l’assalt a una joieria el desembre de 1960 i de l’atracament d’un banc …

TAKE FIVE (Febrer 2020)

Published by Muelle5

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ Tell me who I am (Ed Perkins 2019) Alex Lewis pateix un accident als 18 anys i després de tres setmanes inconscient finalment es desperta sense memòria. Durant més de 15 anys intenta reconstruir la seva identitat a través dels records i els objectes que coneix pel seu germà bessó, Marcus, que és l’única persona a qui recorda del seu passat. El documental se sosté hàbilment sobre una estructura dramatúrgica en tres actes on se superposen les veus i les visions del dos germans en la construcció d’un relat aparentment conegut però que amaga un substrat corprenent. Des d’un punt de vista formal, les seqüències gravades com a entrevistes en un estudi afavoreixen un retrat íntim que esdevindrà gradualment opressiu adoptant textures de thriller psicològic a mesura que avança la història. Si el procés de reconstrucció dels fonaments d’una nova identitat de l’Àlex a partir de la història feliç manllevada del seu germà (on no hi apareix cap esment als abusos que van patir …

El camí d’Angela Schanelec

Published by Xavier Montoriol

Les vrais mystères ont la clarté aveuglante de midi. Eugène Green La primera projecció de Ich war zuhause, aber…, a la darrera Berlinale, va desconcertar una mica el personal. El cinema d’Angela Schanelec, de ritme lent i fragmentari, allunyat de les estructures narratives tradicionals, va calant com una pluja fina, i costa fer-ne lectures ràpides. La paraula voreja el silenci, la imatge s’omple d’invisibles. El misteri hi pren sempre la claror encegadora d’un migdia. La pel·lícula gira al voltant d’una dona que es fa càrrec a soles dels seus fills després de la mort del marit. L’ús suggerent del fora de camp que impera en la imatge troba el seu eco en l’estructura narrativa: d’allò que va passar, en sabem ben poca cosa. Tan sols se’ns mostren les peces d’un naufragi silenciós, quotidià, fet de matins i de migdies i de vespres a Berlín; d’una aparença de calma que s’esquerda definitivament quan el fill gran desapareix i torna al cap d’una setmana sense dir paraula; d’una tendresa devastadora que es barreja amb la còlera i …

The Irishman

Published by Ricard Andiñach

“The Party, HILL!!!” Inicio, la cámara avanza por el pasillo del geriátrico, suena In The Still Of the Night, la canción evoca un recuerdo, llegamos a la sala donde Robert de Niro empezará a contar su historia. Final, la cámara huye de la habitación del pasado, de lo narrado, acompañando a la enfermera que no sabe quién era Jimmy Hoffa pero, súbitamente, en un giro extraño, nos retorna al lugar de la evocación. Allí Frank Sheeran, intenta negociar una posible salvación. La acción nos vuelve a alejar y nos deja fuera de la reflexión, de la posible redención, eso ya da igual, la puerta entreabierta ya sólo espera ser cerrada. A lo mejor dará tiempo a un nuevo proyecto, a lo mejor no, pero la confesión, el testamento, ya está filmado… lealtad, amistad y traición, las relaciones poseen la verdad, así serán las cosas y ahora ya solo pueden ser filmadas en planos medios y cerrados. Vuelve a sonar el tema de The Five Satins y una estrofa, que va y viene, habla de cierta …

Jojo Rabbit

Published by Cristina Peris

Johannes es un niño de 10 años en la Alemania nazi, que acude con entusiasmo a un campamento de las Juventudes Hitlerianas, y que tiene como amigo imaginario a Hitler. Allí, se da cuenta que no es tan fácil ser nazi, y en un incidente donde, en vez de matar a un conejo intenta ayudarlo a escapar, empiezan a acosarlo con el apodo de JoJo Rabbit. Intentando demostrar su valía, tiene un accidente con una granada de mano, por el que acaba en el hospital, y tiene que pasar más tiempo en casa con una madre (Scarlett Johansson) que además de tener escondida a una judía en su casa (Thomasin McKenzie, vista en la fantástica Leave no trace), intentará quitarle el nacionalismo de la cabeza a su hijo. Con un buen arranque en el que realmente se convierte en la parodia que parece que quiere ser, para seguir con la intención de demostrar que los monstruos se hacen, acaba por no ser más que un compendio de decisiones entre más o menos inspiradas a realmente vergonzosas. …

Creedme

Published by Cristina Peris

“Sé que piensa que actué dejándome llevar por las emociones. Dejando de lado el hecho de que los hombres siempre suelen dicen eso de las mujeres con las que trabajan, iré al grano: tengo emociones. Y las aplico al trabajo, es lo que me motiva. Me ayuda a entrar en la mente de nuestras víctimas, ver lo que han visto, aunque yo no quiera verlo, aunque me horrorice verlo. Y eso me hace mejor agente.” Fringe, capitulo 6 temporada 1 “-Todos saben que hay una gran correlación entre la violencia en casa y violencia contra desconocidos y aun así, un tercio de los polis que pegan a sus mujeres va por ahí con placa y pistola. -Lo sé pero no es culpa de Taggert (…) Ese hombre nos está ayudando, está dando un paso adelante. -Vale. ¿Pero dónde está su indignación?” Creedme, capítulo 5. Basada en el caso real del articulo ganador del premio Pulitzer An Unbelievable Story of Rape, Creedme sigue dos lineas paralelas: por un lado está el de Marie (Kaitin Dever), a cuyo …

TAKE FIVE (Gener 2020)

Published by Muelle5

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ Delphine y Carole (Delphine et Carole, insoumuses – Callisto McNulty, 2019) Resultaría a ratos un poco frustrante ver en este documental cómo los reclamos feministas de los ’70 siguen aun vigentes, a pesar de ese mito tan instaurado de los avances al respecto, uno de los culpables de la marcha atrás en la que estamos viviendo. Pero afortunadamente se contagian la vitalidad, el humor, y la insolencia con que las protagonistas, la videoartista Carole Roussopoulos y la actriz Delphine Seyrig se implicaron en el activismo de los años ’70. De la misma manera que la cuarta ola del feminismo llegó gracias a la democratización de internet, como con las redes sociales, las cámaras de vídeo fueron las herramientas que se utilizaron entonces para darles voz a las mujeres, filmando asambleas feministas o respuestas en vídeo, con mucha sorna, a declaraciones televisivas de algunos misóginos intelectuales de la época. Y la posición que Seyrig, actriz a las órdenes de Demy, Truffaut o Godard, utilizó como altavoz y …